diumenge, de desembre 31, 2006

que el 2007 sigui l'any de la independència dels sahrauís

Per acabar l'any, reprodueixo un escrit de Limam Boicha, que crec, resumeix dues de les meves sensibilitats. La primera, la meva solidaritat amb el sahrauís. La segona, aquella que em preocupa socialment, la de la igualtat entre les persones, la de la legitimitat de tots aquells i aquelles, que busquen un mon millor, però sobretot, un futur millor per ells/es i pels seus fills.

Acabo el 2006, amb l'esperança, manifestada des del Frente Polisario, que el proper any 2007, sigui el de la independència pel poble sahrauí, que tots els esforços, que tota la repressió que estan patint dins del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, que els quasi 32 anys d'exili a la Hammada de Tindouf, finalment, tinguin una sortida justa: la independència del Sàhara Occidental, la llibertat dels sahrauís.

També acabo el 2006, amb l'esperança de viure en un mon més just, que a la fi, el nostre mon d'opulència s'aturi per uns instants i s'adoni que vivim en una petita bola blava i que la nostra millor contribució seria contribuir en acabar les injustícies. Tenim els mitjans per fer triomfar la justícia, per acabar amb la fam, per acabar amb les situacions injustes.

L'escrit de Limam Boicha, posa de manifest la pervivència del caciquisme en les seves formes més miserables, aquella que ens han explicat els nostres pares i de la que van fugir ara fa una pila d'anys. Un caciquisme, que fins i tot els historiadors han enterrat fa molts anys i que s'amaga sota el nostre cofoisme de societat avançada, europea, ...

Potser, la situació ens queda lluny de Catalunya (o potser no) però cal acabar amb ella, cal deixar de justificar que els immigrants extracomunitaris vénen a treballar als llocs que els "naturals" no volen. Cal dignificar tots els treballs i per això cal dotar-los de totes les garanties socials, que teòricament, contempla la nostra legislació social.

Espero, que l'any 2007 sigui millor per tothom i sobretot, ....

que sigui l'any de la independència del Sàhara Occidental


Querida Familia:

Esta noche quiero escribir para vosotros, y en cierto modo también para mí, como decía Sinhué, el Egipcio. Recuerdo todavía, la primera vez que leí aquella frase al principio de la novela: “Quiero escribir para mí”, y confieso que me resultó algo extraña, dudosa, aunque en el fondo sentía que guardaba cierta sugestión.

Desde las infinitas esquinas de este silencio que reposa a mi lado, la frase adquiere un singular significado, adquiere otra connotación, se vuelve una necesidad, que a mí me gusta compartir, no como una terapia de grupo, sino como una relajante charla alrededor de una ceremonia de té.

Miro desde el cristal y veo parte del rostro de la ciudad. Desde su oscura garganta escribo. No hay paisaje que se pueda vislumbrar, sólo se ven paredes blancas y artificiales, sin espíritu, ni tiempo, sin identidad.

A veces, por la mañana cuando bajo al trabajo, extraño la inmensidad del Sáhara, el nacimiento de un día, el alegre sol que se engendra – casi siempre- con la complicidad de un Corazón de piedra rebosante de vida. Extraño aquella indescriptible imagen de la Badía, mi amada Tiris. Unas simples gotas de agua caídas del cielo, para un nómada saharaui pueden ser sinónimo de felicidad; creo que la felicidad puede estar en el lugar donde quisiéramos colocarla.

Y yo ese otro nómada, aunque elegí estar aquí, les envidio. Soy nómada de otra estirpe, de otro tiempo, voy peregrinando entre estaciones que me antojan sin nombre, con algún documento ya caducado. Ando entre papeles mojados e interrogantes de una provisionalidad que se pierde entre diferentes exilios.

La vida en el desierto fértil ahora no es más que nostalgia, un sueño despierto y fugaz, un sueño ilusorio, mientras que la realidad actual tiene otro rostro en el cual me veo y sobrevivo. No es más que la realidad de un mundo hostil, azotado por la demolición del espíritu. Un mundo que se edifica cada vez más sobre los cimientos de los spot publicitarios.

Hoy, como casi todos los días me levanté a las seis de la mañana, preparé mi comida y coloqué todo en la mochila y bajé con la esperanza de trabajar. Nadie tiene garantizado el billete, el viaje diario hacia los campos de la explotación.

La furgoneta llegó puntual y nos llevó hacia el bar “Andalucía”. Alrededor de treinta sin papeles esperaban allí la llegada del encargado. Casi todos los indocumentados estarían dispuestos a todo con tal de trabajar. Y subir en una de las furgonetas es el primer peldaño de una cadena de obstáculos, por no decir calamidades, para la supervivencia.

Una hora después llegó Darío, el temido y adulado encargado, y sin mediar palabra, ni saludo empezó a señalar con su omnipresente dedo índice a los “privilegiados”: “tú, tú y tú...”...Saltaba a algunos y volvía a señalar a otros.

La selección fue penosa, y muchos volvieron cabizbajos a sus chabolas, los afortunados a sus pisos alquilados. Acostumbrado a quedar en tierra, aprendí a sobrevivir: esconderme dentro de la furgoneta, sin ser visto. Muchas veces el control no es muy riguroso. Generalmente el encargado le da prioridad a los más fuertes a “los máquinas” a “los balas”. Hoy, como otras veces me colé sin ser visto. Salimos de Lorca en dirección Almería, a Vélez Rubio. El viaje fue largo, porque la furgoneta era un cacharro viejo y avanzaba a pasos de tortuga, casi todo el trayecto íbamos subiendo por una interminable cuesta. El paisaje era una cadena de montañas agrestes. Enormes espacios inermes, gigantescos cuerpos deshidratados, sólo de vez en cuando aparecían algunas plantaciones, y pequeños pueblos incrustados como dulces heridas en las montañas.

Llegamos a una finca, situada entre Chirivel y Vélez Rubio. Enorme finca, asentada sobre una gran elevación. Había mucho frío, probablemente estaríamos a más de 2 mil metros sobre el nivel del mar. Nadie esperaba esas temperaturas bajas en medio de una semana calurosa.

Cuando empezamos a trabajar nos comunicaron que había poco que sembrar, y estaríamos sólo hasta las dos de la tarde, aunque toda la finca estaba acondicionada para la siembra, sólo había siete carriles de metal llenos con bandejas de plantas de brócoli, recién traídos de los viveros.

Con la expectativa de terminar a las dos de la tarde, había que tratar de hacer a destajo el jornal del día: ocho horas. El aire fresco soplaba y consigo levantaba arena que estorbaba nuestro trabajo o en el peor de los casos se colaba en los ojos. Cada bandeja llevaba 165 semillas y había que regarlas sobre el bancal y volver por el mismo trayecto a sembrarlas con la ayuda de un pincho de metal. Cada vez que uno concluía con una bandeja la marcaba con lápiz tinta, y la dejaba abandonada, para recogerla al final de la jornada. A veces ocurrían disputas que desembocaban en amenazas, robos o peleas, por culpa de una misma marca, o un mismo nombre, etc. La jornada se pasaba más tiempo agachado que de pie. Y era especialmente duro estar horas y horas con el cuerpo encorvado, los ojos inyectados de sangre, y la espalda anestesiada. La sangre no circula por esa zona y cuando intentas levantarte es como si te hubieran colocado un saco de cemento encima. Sólo una increíble voluntad te permite seguir, en mi caso es por ayudarles a vosotros, y por favor no le expliquen nada de eso a mamá. Todo lo que soporto aquí es para que vivan de la manera más digna, especialmente lo hago por ella. Cuiden mucho de ella ahora que es hipertensa.

Las semillas de este brócoli están fatales, parecen recién sacadas de un frigorífico y son demasiado pequeñas. Trato de sacarlas o arrancarlas y sólo vienen las hojas, en el hueco de la bandeja se queda pegada la raíz. “Hay que golpear la parte trasera de la bandeja con el pincho, salen más fácil – grita la encargada que nos ha tocado hoy- sembrar entre los huecos, meter la planta al fondo”- vuelve a recalcar, una y otra vez.

Algunos espabilados ya han terminado dos o tres bandejas, y van corriendo en busca de más, mientras que otros como yo a duras penas intentábamos terminar la primera. Nadie hablaba, todos inmersos en su labor. La encargada supervisaba a conciencia para que todo se haga de la mejor manera. Al mínimo error te eliminaba el precio de una bandeja, y sólo el que ha trabajado allí sabe cuánto esfuerzo cuesta sembrarla., y sobre todo cuando es una tierra dura y pedregosa como esta maldita finca.

Cuando ya eran las dos de la tarde y empezamos a recoger nuestras bandejas, la encargada nos comunicó que por el camino venía un camión, y traía más plantas de brócoli para sembrar. Había derrochado toda mi energía y mis esfuerzos en función de que íbamos a acabar a las dos de la tarde, y ahora ella nos viene con otra historia.

Teníamos una hora para descansar, – que era bien poco para este tipo de trabajos- comer, estirarse las piernas, y relajar un rato la magullada espalda.

A las tres de la tarde volví al trabajo decepcionado y me sentía descaradamente engañado., y eso me hizo cansarme más. Durante las cuatro horas sólo puede hacer el precio de dos horas.

Al atardecer abrieron las mangueras de agua, y entre los bancales que sembrábamos entró agua a raudales. Se formaron pequeños charcos, y aquello parecía un pantano. El lodo nos hundía los pies dificultando nuestros movimientos. Cuando sacaba un pie el otro se quedaba atrapado. Con el pincho intentaba quitar el barro de las botas, pero al hacerlo mis manos se embarraban, y era todavía más complicado sembrar el brócoli. De nuevo intentaba avanzar en el lodazal y los pies volvían a hundirse en el barro. El fuerte viento seguía sin cesar, a veces aligeraba y otras en cambio se intensificaba. La temperatura iba bajando y el frío ya calaba en los huesos.

El sol se desplomó detrás de las agrestes montañas. La jornada había terminado.

Volví a casa destrozado, roto. Me duché y me sentí otra persona que renacía del barro de la miseria diaria.



© Liman Boicha. Nació en el Sáhara Occidental en 1972. A los diez años fue a estudiar a Cuba, donde estuve trece años, hasta acabar sus estudios de Periodismo. A su vuelta a los campos de refugiados saharauis estuvo trabajando durante cuatro años en la Radio Nacional Saharaui. Desde 1999 vive en España y ha participado en las antologías de poesía saharaui contemporánea “Añoranza” (Asociación de Amigos del Pueblo Saharaui de las Islas Baleares, 2002), “Bubisher”. (Editorial Puentepalo. Las Palmas de Gran Canaria, 2003) y “Aaiun, gritando lo que se siente” (Universidad Autónoma de Madrid, 2006). La editorial Puentepalo de Las Palmas publicó en 2003 su poemario “Los versos de la madera”. En julio de 2005 participó en el Congreso de la "Generación de la Amistad saharaui", de la que es miembro fundador.

-------------------------------------------------------------
POEMARIO POR UN SAHARA LIBRE
http://poemariosahara.blogspot.com
Poesía saharaui: http://tirisnoviadepoetas.blogspot.com/
http://generaciondelaamistad.blogspot.com/
Bahia M.H.Awah y Conx

divendres, de desembre 29, 2006

Els sahrauís han de ser escoltats


Continuen les repercussions de l'article de Bernabé López García a El Pais, però sobretot el que cal destacar, que aquest afer demostra la voluntat dels mitjans de comunicació de generar notícies ells mateixos i no d'informar del que està passant en el mon. És una mala pràctica que cal superar.

El que sobta, és que aquesta mala pràctica s'estigui utilitzant des del mitjà de comunicació que va tenir un paper més rellevant en desmuntar la trama de l'11-M. Potser caldrà utilitzar els mateixos arguments per desmuntar una altra trama, la que vol ignorar el dret internacional en el tema sahrauí.

Els mitjans de comunicació no poden ignorar les opinions que publiquen dins les seves planes i encara que totes han de ser respectades, cal que dotin els seus lectors dels drets que tenen com a tals i entre aquests a mostrar el seu desacord amb les opinions i les línies mestres que les sustenten.

Els mitjans de comunicació no es poden amagar darrera dels títols dels seus col·laboradors ni utilitzar aquests per donar cobertura a l'opinió del govern o de qui sigui.

Cal que no oblidem que les opinions del Sr. Bernabé, donen cobertura als intents del regne del Marroc de dotar el Sàhara Occidental d'una autonomia que no té cap base real ni legal.

Cal que no oblidem que les opinions dels Sr. Bernabé, obliden les tortures que pateixen els sahrauís que s'atreveixen a opinar, que s'atreveixen a pensar i dir que son independentistes. Que s'atreveixen a dir que el FRENTE POLISARIO és l'interlocutor en un conflicte que enfronta un poble (el sahrauí) i una potència colonitzadora (el Marroc)

Cal no oblidar que darrera de les opinions del Sr. Bernabé, s'amaguen els interessos econòmics d'aquells que es volen enriquir amb les riqueses naturals del Sàhara Occidental (petroli, fosfats, pesca) i que si aquestes no existissin possiblement el conflicte ja estaria resolt.

No podem donar cobertura a aquells que darrera d'una ideologia nacionalista i imperialista, volen ocupar un país que des de fa més de 30 anys té reconegut el dret a ser lliure i independent. Espanya, per molt que dolgui al Sr. Bernabé, hauria de recolzar i guiar el procés d'autodeterminació del poble sahrauí. Hauria de liderar el referèndum i acabar amb la situació injusta en la que viuen quasi 200000 persones refugiades en el pitjor del deserts, així com també la situació injusta dels que viuen en l'interior del Sàhara Occidental, perseguides dia a dia per la policia colonial.

Els mitjans de comunicació poden publicar totes les opinions però també haurien de publicar les rèpliques. Aquí sota reprodueixo una nota dels que es queixen per no ser escoltats ... i porten més de 31 anys així

Nada más leer el artículo de Bernabé López García en las páginas de El País, acusando a todos de discriminar a los saharauis, de apoyar sólo a los saharauis de los campamentos de refugiados y olvidar a los de los territorios ocupados, pensamos en escribir un artículo de respuesta y en enviarlo a El País para su publicación. Lo hicimos con urgencia. Pero no fue publicado. Es sin duda revelador que El País difunda un artículo con una acusación tan grave e injusta, y que después no tenga el coraje de acoger en sus páginas ni siquiera una carta al director de las muchas que, nos consta, se han enviado. No publicaron el artículo de la Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara, ni tampoco éste, lo cual viene a confirmar la intención del diario: preparar el terreno a Marruecos, que se dispone a presentar ante la ONU su enésimo proyecto de autonomía, eludiendo todas las resoluciones de la ONU. Y apoyar la posición del gobierno español que se abstuvo en la última votación de la ONU sobre el innegable derecho saharaui a la autodeterminación. Así, las cosas están claras. Una vez más, asumimos el papel de David contra Goliath, y tampoco olvidamos el final de la leyenda bíblica. Que no lo olviden tampoco ellos.

ESCRITORES POR EL SAHARA

dissabte, de desembre 23, 2006

INTIFADA SAHRAUÍ

Avui penjo al meu blog, 2 de les 4 parts d'un videu on podeu veure una manifestació dels sahrauís que reclamen el seu dret a la independència

Hi podeu veure testimonis de la seva resolució en la lluita, la seva convicció en ser lliures.

Cal denunciar la situació en que viuen els sahrauís que viuen al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, on viuen una situació insostenible.

Podeu veure els cops que reben els sahrauís pel sol fet de reclamar els seus drets, la violació constant dels seus drets ...

llibertat pel poble sahrauí

Intifada Sahara Occidental_parte_1º

Intifada Sahara Occidental_parte_2ª

dijous, de desembre 21, 2006

INDEPENDÈNCIA PEL SAHARA OCCIDENTAL

Aquests dies en els que es parla de l'article Bernabé López (El Pais) crec que no podem oblidar la perspectiva real dels fets. Cal lluitar contra els "Grans Hermanos" que volen explicar que hi ha "dos pobles sahrauís" que el govern d'Espanya ha de possicionar-se buscant una "equidistància" que mireu per on sempre porta cap el Marroc.

La realitat ens diu que hi ha quasi 200000 persones que aguanten un exili a l'infern (la Hammada) i que al Sàhara Occidental ocupat, es desenvolupa una Intifada pacífica, amb la intenció d'aconseguir la independència dels sahrauís, el compliment de les resolucions de la ONU, que reconeixen els seus drets.

Aquests "Grans Hermanos" no poden amagar el fet dels milers de sahrauís desapareguts, dels també milers i milers torturats i que han passat per la Carcel Negra de El Aaiun i moltes altres del Marroc, on han viscut i viuen en condicions que qualsevol de nosaltres no ens arribem a imaginar.

Jo em quedo amb la lluita, amb les ànsies de llibertat dels sahrauís. Nosaltres sabem que son veritat. Així com també ens agradaria que el govern d'Espanya, assumeixi el seu paper, que demani el compliment de les resolucions de la ONU, que Espanya assumeixi el seu paper de potència colonial i que a la fi, respecti la voluntat del sahrauís de ser independents.



intifada a TanTan. Llibertat pel poble sahrauí

El fet de pintar o tenir una bandera sahrauí s'ha convertit en un fet clandestí ... tot i així els sahrauís lluiten per la seva causa.

Sandblast Video - Situation in Western Sahara

Protest for the Saharawi human right

dimarts, de desembre 19, 2006

dissabte, de desembre 16, 2006

La bandera de la Houda

Ahir vaig rebre una bandera, dins d'un paquet, d'aquells que de tant en tant rebem des dels Campaments de Tindouf.

Moltes vegades ens enfadem perque les famílies sahrauís, es gastin els diners en regals, quan el que haurien de fer és destinar els recursos molt escasos en elles mateixes.

Però aquesta bandera és especial, està feta de retalls, el color verd i el vermell, si la puguessiu veure de prop, veurieu que porten afegits. El verd i el blanc, desfilats. El negre amb algun forat, i un de dimensions considerables. L'estel i la lluna solidàries, retallades a ma i tot cosit entre si ... per darrera ... segur que aquesta bandera trobarà a casa meva un lloc important, que em recordarà cada vegada que la vegi, que els millors regals, quasi be sempre, no costen diners.

I aquest regal, que he rebut de la família de la Houda, potser és el que més m'ha emocionat, els últims temps i no sols per les reflexions que faig més amunt.

La Houda, va arribar aquest estiu a casa meva. No sabia on anava, ja que els 3 anys anteriors havia estat en una altra casa ... era una nena de 10, cap a 11 anys, molt tímida i amb cara d'espantada ... crec que va estar 15 dies abans no va començar a parlar-nos amb certa normalitat, més enllà dels SI i NO i de poques paraules més.

Des del primer moment, vam veure que era una nena molt intel·ligent, així li reconeixien, també, els seus companys i companyes d'escola als campaments i així ens ho va fer entendre a tots els altres, ben aviat.

Ben aviat va entendre el nostre compromís amb el poble sahrauí ... em va seguir, no podia ser d'altra manera, per les festes sahrauís de la comarca, on més d'una vegada seia per escoltar-me, i després preguntava, sobre el meu compromís amb el poble sahrauí, sobre allò que havia dit ... efectivament m'havia escoltat, m'havia entès.

Més enllà de les valoracions personals, aquesta bandera significa l'èxit d'un projectes, els de VACANCES EN PAU, ja que els nens i les nenes sahrauís no sols poden complir amb els seus objectius mèdics i personals, sino que també fan d'embaixadors del seu país, en un doble sentit.

Per una banda, contribueixen a sensibilitzar-nos, a recordar-nos que hi ha tot un poble que lluita per la seva INDEPENDÈNCIA, per la seva LLIBERTAT

Per altra banda, recorden a la seva família, que hi ha algú, que està amb ells, que la seva lluita no és infructuosa ... que val la pensa cosir banderes sahrauís ... les banderes de la llibertat

llibertat pel poble sahrauí / INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL

divendres, de desembre 15, 2006

Espanya es torna a abstenir, a la ONU, en una resolucio que reconeix el dret a l'autodeterminacio del poble sahraui




Espanya, s'ha tornat a abstenir en la votació d'una altra resolució de la ONU, en la que es reconeix el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí, donant la raó, indirectament a les crítiques que feia el president algerià, Buteflika, davant el propi president espanyol, Zapatero, en les que demanava Espanya més compromís amb el sahrauís i que treballés per buscar una solució al conflicte, dins del marc de la comunitat internacional i de la pròpia ONU.

No es pot entendre l'ambigüetat del govern d'Espanya, quan aquesta directament significa un recolzament a qui ha estat boicotejant els tractats signats, que no és altre que el Marroc. País que ha incomplert totes les resolucions de la ONU, els tractats als que ha arribat amb el FRENTE POLISARIO i sembla que es posi al costat de qui es burla constantment de la legalitat internacional, des del mateix moment en que la ONU indica a Espanya que ha d'iniciar el procés de descolonització ... un procés que ja llavors, a principis dels anys 70 del segle passat inclöia, el dret a l'autodeterminació

No podem entendre, com Espanya, a més, es mostri impasible davant les repetides violacions dels drets humans que es produeixen al Sàhara Occidental ocupat, on cada dia es donen casos de persones torturades, reprimides per demanar pacíficament el dret a ser indepedents, per part de la policia marroquina.

Aquesta violació dels drets humans que pateixen els sahrauís que viuen al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, és reconeguda per organismes mol poc sospitoses de ser partidistes, com és el cas d'Amnesty International, com a Periodistes Sense Fronteres i d'altres organitzacions i ONGs, que en son testimoni

Estarem amb els sahrauís sempre, fins la victòria final

dilluns, de desembre 11, 2006

El Comitè Aminetu Haidar, s'adhereix a la celebració del 58 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans

El COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR per l’Alliberament dels Presos Polítics Sahrauís, s’adhereix a la celebració del 58è dia DE L’APROVACIÓ DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS (10 de desembre) per quan aquesta pràctica vulnera els drets més elementals de les persones a expressar-se en llibertat i si és el cas, al dret a una justícia digna, i tota la legislació internacional que garanteix a les persones a ser tractades amb dignitat i respectant els seus drets personals i col·lectius.

El COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR, treballa aquestes vessants, centrant el nostre treball, en la denuncia de les violacions als drets humans que pateix el poble sahrauí per part del règim marroquí que ocupa de forma injusta i il·legal, el seu territori, el Sàhara Occidental.

Denunciem, també, la violenta repressió que pateixen els activistes sahrauís que son violentament empresonats i torturats en les presons del Regne del Marroc, pel sol fet d’expressar la seva opinió favorable al dret d’autodeterminació del seu poble, pel sol fet d’expressar les seves inquietuds.

Denunciem, la repetida violació i ignorància de les resolucions aprovades per la O.N.U., per part del regne del Marroc, favorables al dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental.

Així també, demanem al govern d’Espanya, que assumeixi, d’una vegada, els seus compromisos com a potència colonial i encapçali el procés d’autodeterminació del poble sahrauí, contribuint així a la resolució justa d’un conflicte, que a més, ha d’aportar credibilitat a Espanya, i sobretot, estabilitat al Magrib.

Tanmateix, denunciem l’existència dels Camps de Refugiats de Tindouf, on viuen 180.000 sahrauís, des de fa 30 anys, que varen veure obligats a marxar del seu país, perseguits per l’exèrcit i l’aviació marroquina, que els bombardejava amb napalm i fòsfor blanc, per tal d’aniquilar-los. Avui, continuen allà, en mig de la Hamada algeriana, mantenint l’esperança de tornar al seu país i participar del procés d’autodeterminació, que ha de donar la independència al Sàhara Occidental.

COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR
Per l’Alliberament dels Presos Polítics Sahrauís

Per a més informació: sah_ahaidar@yahoo.es

dissabte, de desembre 09, 2006

dijous, de desembre 07, 2006

INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL. Llibertat pel poble sahrauí


Estem en l'inici d'una campanya del Marroc per tal de promoure la idea d'una autonomia del Sàhara Occidental dins del Regne de Marroc. Una idea que no sols va contra totes les ressolucions de la ONU sino que també s'oposa a les intencions del pobles sahrauí de viure independent i en pau.

Els que promouen aquesta idea son els mateixos traidores que els anys 70 recolzaven la idea de mantenir el Sàhara sota autonomia espanyola, els que van fundar el partit titella PUNS, que després i sense cap tipus de rencúnia van recolzar l'entrada a sang i foc dels marroquins arrel de la Marxa Verda, els que aquests anys s'han enriquit a costa dels sahrauís i els que ara, com Jli Jenna Ould Rachid, no sols traeixen el seu poble sino que a més s'atreveixen a donar lliçpns a través del CORCAS (Consell Consultiu del Sàhara Occidental). Son aquells que diuen que no hi ha repressió, que no hi ha activistes sahrauís, que .... en fi, no voldria reproduir més mentides.

Aquell/Aquella que coneix un sol sahrauí exiliat als Campaments de Tindouf sap que aquests son les víctimes de la situació, que ells son els que van haver de marxar com van poder de les bombes de l'aviació marroquina, de l'exercit marroquí .... son aquells que els espanyols van encerclar en les seves cases per tal de deixar-los en mans dels marroquins i els que van fugir ... SON ENCARA LES VÍCTIMES

No es pot entendre que aquells que viuen de la sang dels seus compatriotes, els traidors, ara vulguin donar lliçons. Qui conegui ALI SALEM TAMEK o AMINETU HAIDAR, sap que lluiten per defensar unes idees, per la llibertat del seu poble i que han patit presó i tortures en el seu camí ... el seu delicte creure en la llibertat.

No podem entendre que els traidors, puguin qüestionar els informes d'Amnistia Internacional i de la ONU, en els que es denuncien les tortures que pateixen els activistes sahrauís, la repressió continuada i cruel que pateix loa població sahrauí del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. Cal exigir a les institucions internacional que compleixin amb les seves obligacions. A l'ONU que d'una vegada faci fer efectiu el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí i a Espanya, que encapçali el procés, que es situi al costat dels sahrauís, d'aquells que es mereixen opinar, d'aquells que es meriexen ser independents

INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL
AMB 31 ANYS N'HI HA PROU

AQUÍ SOTA TENIU 3 PETITS VIDEUS ON ES REFLECTEIX LA SITUACIÓ EN QUE VIUEN ELS SAHRAUÍS I POTSER LA SITUACIÓ A LA QUE HAURAN DE TORNAR DESPRÉS D'INTENTAR MOLT DE TEMPS UNA SORTIDA PACÍFICA. RECOLZEM-LOS EN LA SEVA LLUITA

Dakhla manifestación Sahara Occidental 3ª parte

INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL

LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÍ

Dakhla manifestación Sahara Occidental 2ª parte

Imatges de manifestacions a la ciutat ocupada de Dakhla.
LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÓ

dimecres, de desembre 06, 2006

Dakhla manifestación Sahara Occidental 1ª parte

Imatges de la prepressió que pateixen els sahrauís al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i de la guerra

dilluns, de desembre 04, 2006

Més violacions dels Drets Humans al Sàhara Occidental


Sé que podeu trobar aquest article en altres llocs, però els testimonis s'ho valen, no es poden ignorar i val més que els trobeu 2 vegades a la xarxa que no cap ... cada dia hi ha més proves de les violacions constants dels Drets Humans que pateixen els sahrauís i cal denunciar-ho. En l'article del conegut periodista TOMÁS BÁRBULO, publicat a LAS PALMAS, podeu llegir situacions que veritablement costen d'explicar. Cal que Espanya denuncii oficialment aquestes situacions


Brahim Ezzeer se levanta la camisa y muestra el vientre. Tiene tres ombligos: el primero se lo dio la naturaleza, pero los otros dos -situados un poco más abajo, en vertical- son recuerdos de su paso por una comisaría de El Aaiún y fueron hechos con una máquina de taladrar resmas de papel. Mientras le mantenían colgado de una barra y le golpeaban con sus porras, los policías también le descoyuntaron los brazos, que ahora parecen doblarse al revés.



"Estuve 15 días con el Polisario. Me enseñaron el manejo de las armas", cuenta Ezzeer

Los relatos de estos jóvenes hablan de detenciones, torturas y acoso policial


Un inmigrante acusa a la policía marroquí de apalear a los hombres y violar a las mujeres


Ezzeer, que tiene 21 años, es uno de los más de 200 saharauis que este año han arribado en pateras a Canarias para solicitar asilo político. Otro centenar ha muerto o desaparecido en el Atlántico durante la travesía. Desde hace una semana, Ezzeer se aloja, junto a 21 compatriotas, en el centro de acogida que la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) tiene en la localidad grancanaria de Vecindario. La incesante llegada de saharauis en los dos últimos meses ha saturado este centro, que se ha visto obligado a ampliar sus plazas, y también los que Cruz Roja tiene en esa isla y en la vecina Fuerteventura. A pesar de ello, decenas de jóvenes procedentes de la antigua colonia española han tenido que ser trasladados a la Península.

Una delegación de la Oficina de Asilo y Refugio (OAR), dependiente del Ministerio del Interior, tiene previsto desplazarse los próximos días al archipiélago para entrevistarles y decidir si atiende a sus peticiones o les entrega a Marruecos. En caso de que el Gobierno se niegue a darles asilo, piden que no les devuelva a El Aaiún -"no queremos vivir allí como presos", dicen-, sino que les lleve a Tinduf (Argelia), donde se hallan los campamentos de refugiados del Frente Polisario. "Si estalla la guerra entre Marruecos y el Polisario, yo iré el primero", dice Ezzeer con convicción. Los demás están de acuerdo.

Brahim Ezzeer, hijo de la belicosa tribu Izarguíen; Ali Tergui, también de 21 años y perteneciente a la aristocrática tribu Erguibat; Ali Haidar, de 19 años y miembro de la combativa tribu Ait Usa... Todos estos muchachos responden al mismo perfil, que dibuja el director del centro de acogida, Gonzalo Andrade: "Varones, de entre 18 y 30 años, solteros, la mitad de ellos estudiantes". Durante el último año y medio han protagonizado continuas manifestaciones independentistas en las calles del Sáhara Occidental, la antigua colonia española ocupada por Marruecos desde hace tres décadas. Sus relatos hablan de detenciones, torturas, violaciones, encarcelamientos y acoso policial.

La historia de Ezzeer es una más de ese drama. Precisamente por ello, también es representativa de las causas del éxodo creciente de jóvenes saharauis hacia el archipiélago. El joven muestra dos documentos. Uno es un certificado del Polisario que reconoce su condición de saharaui. Incluso señala el tomo y la página del censo realizado por España en 1974 y el número del censo actualizado después por la ONU; en ambos recuentos, su madre aparece como saharaui con derecho a voto en el eternamente aplazado referéndum de autodeterminación. El otro documento es el carné de solicitante de asilo expedido por Interior. En él figuran el lugar y la fecha de su nacimiento (El Aaiún, 1985), y debajo: "Nación: Marruecos". Sorprendentemente, Interior asume algo que nunca ha sido reconocido por la comunidad internacional: la ocupación del Sáhara por Marruecos. La misma nacionalidad "marroquí" figura en los carnés de los demás saharauis del centro.

Ezzeer, un joven alto y delgado que mima un bigote incipiente para aparentar más edad, comenzó a alimentar su rechazo hacia los marroquíes con sólo seis años: "Vivíamos en Tantán (ciudad marroquí situada al norte del Sáhara Occidental). Mi madre fue a pedir provisiones de las ayudas sociales que el Gobierno de Rabat repartía entre su gente. Se las negaron y, cuando ella insistió, los policías la echaron a palos. Nunca olvidaré eso".

En 1991, su familia volvió a El Aaiún: "Acababan de llegar los autobuses cargados de colonos enviados por Hassan II para diluir la identidad saharaui en el referéndum de autodeterminación. Los alojaban en los Campamentos de la Unidad y les daban sacos con harina, azúcar, aceite, té... Pero nosotros no teníamos casa ni comida. Tuvimos que alojarnos con mis abuelos. Mis padres se habían separado, y mi madre, mis cuatro hermanos pequeños -dos chicos y dos chicas- y yo vivimos con ellos hasta que un político rico de nuestra tribu nos prestó una casa cerca del Cuartel General de la Minurso (Misión de Naciones Unidas para el Referéndum del Sáhara Occidental). Mi abuela era la única de la casa que tenía trabajo. Los marroquíes le habían dado un permiso para limpiar las aulas de los colegios y los despachos de las comisarías".

Ezzeer apenas sabe escribir. Asistió al colegio sólo tres años, entre 1992 y 1994. Luego comenzó a trabajar: en una tienda de ultramarinos, en un locutorio, en una obra... Cada mes llevaba a casa unos 100 euros. Le detuvieron por primera vez en 1994. Fue en una manifestación para pedir que les dieran unas viviendas que acababa de abandonar el ejército. "La policía cargó contra nosotros y corrimos a encerrarnos en nuestras casas. Nos ordenaron que saliéramos sólo los hombres, pero teníamos miedo a que violaran a las mujeres y nos negamos. Entonces entraron. A mi madre le pegaron delante de mí. Nos sacaron a rastras y nos llevaron a todos a la comisaría de la calle Smara (en el centro de la ciudad). Estuvieron tres horas dándonos palos. Hacia la medianoche, un notable de Izarguíen logró que nos liberaran".

Es llamativo el papel jugado por la tribu Izarguíen en el origen de los disturbios que sacuden el Sáhara Occidental, y que se han extendido a la región marroquí de Tarfaya e incluso más al norte, hasta la ciudad de Gulemín y la antigua colonia española de Sidi Ifni. "Había mucha gente de Izarguíen que recibía menos ayudas sociales que los miembros de otras tribus", explica Ezzeer. Izarguíen es una tribu de la confederación Tekna. En el antiguo orden social del Sáhara, las tribus Tekna estaban formadas por guerreros que cobraban un tributo, llamado horma, a sus vecinas a cambio de protección.

Poco a poco, los jóvenes descontentos comenzaron a reunirse en torno a Aminetu Haidar, también de la tribu Izarguíen y la figura de la resistencia independentista más conocida en al ámbito internacional. "Ella nos animaba a que protestáramos", cuenta Ezzeer. Haidar supo encauzar sus protestas sociales hacia el ámbito político. Ezzeer empezó a participar en manifestaciones bajo la bandera del Polisario. "Cuando había algún disturbio, la policía se presentaba en mi casa a buscarme".

En 2004, reunió 500 euros y pagó a un comerciante "que sabía a quién había que sobornar" para que le llevara hacia el sur, hasta Mauritania. A través de Zuerat, logró llegar a los campamentos del Polisario, en Tinduf. "Estuve allí 15 días. El Polisario me dio consejos y me entrenó en el manejo de armas. Querían que me quedara con ellos, pero padezco asma y el viento cargado de arena de la hamada me pone enfermo". Volvió a El Aaiún. "Entonces me incorporé a la guerra de Matal-la", dice.

Matal-la es un barrio de El Aaiún, construido después de la salida de España del territorio y habitado sobre todo por saharauis. Allí se han venido produciendo la mayoría de los enfrentamientos entre jóvenes que reclaman la autodeterminación y las fuerzas del orden marroquíes. Fue tras una de esas manifestaciones, en agosto de 2004, cuando la policía detuvo a Ezzeer, le agujereó el vientre y le descoyuntó los brazos.

En agosto participó en una "acción" en Fum El Uad, la playa en la que muchos habitantes de El Aaiún tienen casitas de verano. El lugar estaba lleno de gente cuando soltaron un montón de globos y varios gatos con la bandera del Polisario. También izaron la enseña saharaui en el tejado del cuartel de la Gendarmería y la pegaron en un coche de la policía. "Llegaron varios camiones cargados de gendarmes con perros. Cogieron a muchos y los molieron a palos. Últimamente ya no encarcelan a casi nadie, porque los juicios les suponen una publicidad negativa: detienen a los manifestantes, los llevan a 10 kilómetros de la ciudad, en dirección a Smara, apalean a los hombres y violan a las mujeres, y luego los tiran a un basurero. Pero yo logré escapar y empecé a pensar en la forma de huir a Canarias".

Un grupo de amigos le avisó de que habían comprado una patera con motor a un marroquí. Se citaron la noche del 3 de septiembre en una playa situada 10 kilómetros al sur de la ciudad de Bojador. "Pagamos 100 euros a los vigilantes de la Marina Real para que nos dejaran pasar. Pensaron que éramos marroquíes, pero sólo dos de los 17 lo eran. Cada uno de ellos pagó 1.500 euros. Los demás éramos saharauis y pagamos menos: 500 euros por cabeza. A mí me dejaron subir gratis, porque no tenía dinero", explica Brahim.

Zarparon a las doce de la noche, tal como habían convenido con la Marina Real. La travesía debía durar 24 horas, pero el motor se averió el primer día y quedaron a la deriva. Una patrullera de la Guardia Civil les localizó el día 8 y les condujo al puerto de Las Palmas. Apenas les quedaban fuerzas para levantar las banderas del Polisario que habían ocultado en el fondo de la lancha.

Ezzeer pidió asilo político en el Centro de Internamiento de Extranjero de Barranco Seco, desde donde fue trasladado a la casa de acogida de CEAR. Afirma que, si el Gobierno le concede el asilo que ha solicitado, lo primero que hará será reunir 500 euros y enviarlos a la intifada saharaui: "Para que mis compañeros compren pintura y puedan seguir llenando las calles de banderas del Polisario". Luego, asegura, trabajará duro para mandar dinero a su familia. Dice que no piensa volver a pisar El Aaiún "hasta que el Sáhara sea libre".

diumenge, de desembre 03, 2006

A pesar de las heridas ... la lucha continua

Si, continuen rebent-se notícies preocupants del Sàhara Occidental ocupat. Notícies que no deixen de ser conegudes per nosaltres i que tot i així ens continuen preocupant.

El Ministre de la RASD dels Territoris Ocupats i Emigració, Jalil Sidi Emmamed, ens alerta dels perills del manteniment de la situació de repressió als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, pot portar als sahrauís a plantejar-se tornar a una situació de revolta, com la que es va produir l'any 1974 i afirma que l'any 2007 pot ser l'any de l'alliberament, de la independència del poble sahrauí.

El mateix Jalil, no ens deixa de fer una sèrie de reflexions i entre les més interessants, la que dedica al govern d'Espanya, que va enfrentar-se amb al govern dels Estats Units pel tema de l'Irak, no sap, o no pot defensar el dret del poble sahrauí a accedir a la seva independència.

I no perque els sahrauís no tinguin dret a ser independents, ni perque no estiguin recolzats per les lleis i el dret internacional ... sino perque el govern d'Espanya no sap afrontar aquest tema davant del govern del Marroc ... caldrà continuar presionant.

Caldrà fer arribar al govern d'Espanya que cal que protesti epl fet que els sahruís son literalment llençats al mar per les forces colonials marroquines, que cal defensar els drets individuals i col·lectius dels sahrauís ... la defensa dels drets humans formen part dels drets fonamentals de les persones i sense aquests ... quina democràcia podem dir que tenim?

Podem ignorar els drets dels sahruís? i no els dels iraquians?

Treballem per l'alliberament dels sahrauís, per la independència del Sàhara Occidental

dijous, de novembre 30, 2006

WILAIA SAHRAUÍ. Xarxa per un Sàhara lliure

Des de Horta i des de Lleida, han pres la idea de formar una WILAYA a la xarxa i vista la vitalitat d'uns i la de l'altra, ... doncs crec que acabarem per constituir-la.

Crec que la WILAIA Sahrauí, hauria de ser una eina però també un servei. Un servei d'informació, i no sols periodística. Hauria de ser un lloc on trobar recursos, opinions, gent solidària, ...

Us proposo que a més de constituir la XARXA SAHRAUÍ, aquesta quan disposi de recursos pugui fomentar el coneixement dels sahrauís a tots nivells ... dotant de recursos tant als que desconeixen aquest poble com pels que el vulguin estudir, glossar, defensar, ...

No estaria malamentque la WILAIA SAHRAUÍ, pugui fomentar un premi a l'estudi de la cultura, la música o la lluita política dels sahrauís ... un PREMI SARXA PER UN SÀHARA LLIURE, no estaria malament ... i podriem involucrar el mon universitari, el periodístic, ...

Potser us esteu preguntant, perque hi ha el logo de la UNION NACIONAL DE MUJERES SAHRAUÍS encapçalant aquesta entrada .... és que és un dels millors logos que he vist i no sols en el mon sahrauí ... és preciós. M'agradaria que el logo de la WILAIA SAHRAUÍ pugui tenir un caràcter similar.

La Xarxa per un Sàhara Lliure, ha de tenir un abast global i amb un missatge inequívoc: LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÍ i ha d'incorporar quelcom de similar al lema de la UNMS:

LUCHA, LIBERTAD, PROGRESO

La primera vegada que utilitzo un Mac

LEBÉS

Avui, faré una entrada banal. És la primera vegada que escric una entrada en el meu nou MAC i la primera vegada que utilitzo una meravella de la tècnica com aquesta per parlar dels sahrauís

No sé com sortirà i quin aspecte pot tenir però espero que pugui fer moltes entrades solidàries i contribuir a que la xarxa sahrauí s'extengui i pugui arribar cada vegada a més gent.

Espero veure-us demà a les COTXERES DE SANTS, en l'acte de presentació de la 13ª CARAVANA SOLIDÀRIA ... ja ho sabeu, és molt important que aquesta sigui un gran èxit ... cal que la nostra solidaritat es transformi en OLI, LLENTIES i SUCRE

dimarts, de novembre 28, 2006

Mort de joves sahrauís davant les costes de Canàries


Cal lamentar la mort de joves sahrauís que fugien de la repressió que pateixen en el Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. La desesperació en que viuen els sahrauís, porta als més joves, a intentar trobar les costes de Canàries. Son joves, que moltes vegades cuen en mans de màfies i segons, diuen, moltes vegades amb el consentiment, quan no son empenayts pels propis militars i policies colonials marroquins. Caldrà sumar, doncs, aquests 20 joves a les víctimes de la repressió .. a la injustícia en que viu un poble al que se li neguen els seus drets reconeguts en moltes ressolucions de la ONU Caldrà doncs, que continuem treballant per la llibertat del poble sahrauí


20 Nouvelles victimes de l'immigration clandestrine de la côte de Boujdour vers les îles canaries espagnoles(Goufia):

27/11/2006..selon de bonnes sources on denombre 20 nouvelles victimes des illusions de l'immigration clandestine +3jeunes sauvés qui sont dans un etat grave et critique menacé de la mort de tout temps ainsi qu'un dernier qu'on le recherche encore en vain ce qui fait un total de 24 autre victimes.
ces jeunes sahraouis se sont noyés en plein ocean dans la region de Boujdour en tentant de parvenir a l'autre coté de l'ocean: un tel rêve-illusion se dessine bien dans les imaginations des jeunes sahraouis avec les encouragements des gouvernement marocains de ces jeunes en les offrant parfois les frais de de ce voyage mortel et parfois on les insitant a prendre la chance en inventant des vagues de mensonges telque( l espagne offre les papiers pour les immigrant sans statut sur son territoire) e^t principalement le maroc en utilisant un excés de force et de brutalité contre les sahraouis independantistes pour les plier et les soumettre a son regime monarchique tortionnaire qui accumule les pouvoires et les richesses et appouvrant ces citoyens a la machiavélienne et en terrorisant a l extreme pour sauvgarder ses interets et sa trône.


Nota de Premsa de la CEAR: Comisión Española de Ayuda al refugiado
El creciente éxodo de jóvenes saharauis de los territorios ocupados se debe a la política represiva del régimen marroquí

Al menos 31 jóvenes saharauis murieron en la madrugada del domingo tras el naufragio de las dos pateras en las que viajaban frente a las costas de El Aaiún. Éste es hasta ahora el último episodio del éxodo de centenares de jóvenes saharauis, que huyen de las sistemáticas violaciones de los derechos humanos que la policía marroquí comete en el territorio de esta antigua colonia española, ocupado de manera ilegal desde el 16 de octubre de 1975. Entre las víctimas de estos últimos naufragios está el estudiante universitario Naji Dohatem, de 30 años, conocido activista por los derechos humanos.

La delegación de CEAR en Canarias presta asistencia jurídica a la mayor parte de los saharauis que solicitan el estatuto de refugiado y, debido a este trabajo, hemos podido detectar que en muchos casos las fuerzas policiales marroquíes instigan a estos jóvenes a subirse a las pateras, por lo que existe una responsabilidad directa de Rabat en la muerte de estos jóvenes.

Como expresó la saharaui Aminattou Haidar al recoger en mayo el V Premio Juan María Bandrés, que otorgan CEAR y la Fundación CEAR: “Desde el 21 de mayo de 2005 en los territorios ocupados por Marruecos en el Sáhara Occidental hay una gran sublevación popular. Sólo hemos pedido y pedimos que se acelere el proceso de referéndum y se haga efectivo el derecho de autodeterminación del pueblo saharaui. Decidimos iniciar esta lucha de resistencia pacífica ante el desinterés de la comunidad internacional y después de constatar la complicidad de los gobiernos de España y Francia con Marruecos. Pero nuestras manifestaciones pacíficas han sido reprimidas con una violencia brutal por parte de las fuerzas de seguridad marroquíes, con el resultado de cientos de víctimas, decenas de prisioneros, numerosas casas destruidas y el asesinato de algunas personas”.

La muerte de los 31 jóvenes saharauis simboliza el naufragio de la comunidad internacional, absolutamente incapaz durante los 15 años de proceso de paz de imponer a Marruecos la celebración de un referéndum de autodeterminación para que el pueblo saharaui pueda decidir su futuro en libertad.

CEAR, que conoce de cerca el sufrimiento y la lucha del pueblo saharaui, continuará apoyando su causa y llama al Gobierno a exigir con decisión y de manera pública al régimen de Rabat que cese la represión en los territorios ocupados del Sáhara Occidental y acepte la autodeterminación de este pueblo.

dilluns, de novembre 27, 2006

La web de SÀHARA HORTA

Potser algú pot pensar que el naixement de noves webs relacionades amb el poble sahrauís, pot ser una casualitat o una coincidència en el temps...

Si he d'escollir una de les dues posibilitats, prenc la segona ... una coincidència en el temps ... una coincidència en la solidaritat.

Les nostres webs, han de ser una eina en el desenvolupament de la nostra solidaritat, una mostra que els sahrauís no estan ni estaran sols.

La veritat es que m'ha agradat molt aquesta nova web, els conceptes que la mouen i com en el cas de la web d'ACAPS GAVÀ, penso que és molt important començar a crear una veritable xarxa de webs sahrauís.

Podem crear una WILAYA internauta ... la WILAYA SAHRAUÍ, lliure, independent, tal com serà el Sàhara Occidental,

dissabte, de novembre 25, 2006

Els estudiants sahrauís en perill. Continua la repressió al Sàhara Occidental

Continuen els incidents al Sàhara Occidental i les persecucions als sahrauís. En aquests dies hem rebut notícies de l'acosament que estan patint els estudiants sahrauís que estan a Marrakech i Agadir. Us reprodueixo un comunicat que ens envia el COMITÈ AMINETU HAIDAR, però també podeu visitar el blog de na Goufia, que fa dies, des del Canadà ens informa d'aquestes persecucions.

Per altra banda, també continuen els judicis ilegals contra els activistes sahrauís, com els que pateixen Dadi Hmada i Ahmed Musaui, que ja fa 6 mesos van ser detinguts a Smara i que delegats del Consejo General de la Abogacía de España, denuncien la manca de garanties que han patit aquests activistes sahrauís


Ciudades ocupadas del Sahara y sur de Marruecos, 24/11/06- En estos últimos días la población Saharaui en las ciudades ocupadas, el sur de
Marruecos y los estudiantes saharauis en las universidades marroquíes, principalmente Marrakech y Agadir, viven un estado excepcional de acoso, por la respuesta represiva por parte de las unidades de intervención marroquíes contra los manifestantes. Las manifestaciones son pacíficas, y los participantes reclaman con banderas saharauis en la mano la celebración de un referéndum de
autodeterminación, y la retirada de los destacamentos del ejército y los
distintos cuerpos de opresión de las ciudades ocupadas, así como el cese de las agresiones, hostigamiento y persecución a los estudiantes universitarios.

Las autoridades de ocupación han trasformado las unidades del GUS en policía secreta, con ropa civil para disuadir a los ciudadanos y camuflarse entre los colonos, procediendo a la intervención en los momentos oportunos, para pasar desapercibidos ante los ojos de algún extranjero que logra visitar a las ciudades ocupadas, aunque las unidades militares y paramilitares siguen
estando en cada esquina y alrededor de las escuelas y lugares públicos.

Durante las primeras semanas del mes de noviembre (Mes de la vergüenza histórica del Acuerdo Tripartito de Madrid) se han endurecido los enfrentamientos y las intervenciones policiales contra población, destacando la campaña policial sin límite contra los estudiantes de las universidades, que ha dejado una decena de víctimas entre los estudiantes.

Los corresponsales en la zona citan el caso del Jalil Sleima Ahmed y Erguibi Amaidan, heridos grave por puñaladas durante una persecución policial en Marrakech, y la detención de otros en Agadir: Gailani Abdelwahab, Elmazmour Moustafa y Chein Ahmed. Mientras que en El Aaiún se han practicado más de treinta detenciones a jóvenes manifestantes y a niños a lo largo de la última semana, como es el caso de Brahim Buhada, Mansud Mnaha, Elgharrabi Mahjub, Sbai Hamza, Nueiser Hafed, Lajdar Mohamed y Leboihi Mohamed Salem.

Un juicio político
El 21 de noviembre se ha celebrado el juicio de los presos políticos Dadi Hmada y Ahmed Musaui, jóvenes manifestantes de la ciudad de Smara que fueron detenidos hace seis meses.

En el juicio han asistido como observadoras comisionadas del Consejo General de la Abogacía Española, siendo un juicio político por la intervención de los presos políticos y la contundente posición de la defensa, que ha demostrado la ilegalidad de los juicios haciendo referencia a las leyes procesales y haciendo referencias al informe del Alto Comisionado de Derechos Humanos de Naciones Unidas, lo que sacó de quicio al procurador, que se mostró como un gendarme real del sistema defendiendo al régimen invasor marroquí, alegando el “estado de derecho y democracia ejemplar de Marruecos”. El tribunal finalizó el juicio con una sentencia de 6 meses de cárcel para los presos políticos Dadi Hmada y Ahmed Musaui. Como ya habían cumplido seis meses encarcelados desde que fueron detenidos, fueron puestos en libertad por la tarde, y despedidos por todos los presos de la Cárcel Negra con banderas nacionales y eslóganes contra la ocupación, exigiendo la liberación de los presos políticos restantes en las cárceles marroquíes.

Por otra parte cabe señalar que la incitación y la ardua tarea de las mafias para hacer salir a los jóvenes manifestantes se intensifica cada día, sabiendo que los mismos gendarmes y agentes de las fuerzas auxiliares que montan las guardias en las costas de El Aaiun. Bojador, Tarfaya, Tantan y Sidi Ifni, están implicados en la salida de las pateras, en casos en que no llevan a inmigrantes subsaharianos, y con la condición de entregar la lista de los jóvenes saharauis que han dejado el territorio a las oficinas del pachá de El Aaiun.

dijous, de novembre 23, 2006

La Carvana Solidària i Tarbies

Aquest any, cal que tots nosaltres participem dels projectes de solidaritat amb els sahrauís dels Campaments de Tindouf. Tant la Caravana Solidària com Tarbies, han d'ajudar a mantenir la lluita del poble sahrauí, sabent que aquesta afirmació, és molt dura.

És molt dura, perque hi ha qui vol acabar amb la lluita dels sahrauís per inanició. Ja fa temps que hi han intents que van per aquest camí. Ja fa temps que hi ha qui teoritza que cal aqcabar amb els Campaments de Tindouf, pel que signifiquen de manteniment d'una situació que ja fa 31 anys que dura.

Des del Marroc continuament s'intenta desacreditar els sahrauís que viuen als Campaments de Tindouf, fins i tot amb arguments inversemblants i alguna vegada ha intentat influir sobre aquells que son els seus aliats.

El manteniment de la nostra solidaritat amb els sahrauís que viuen als Campaments de Tindouf, ajuda a mantenir viva la lluita dels sahrauís ... el manteniment de la "normalitat", el manteniment d'una idea per la que fa més de 31 anys lluiten tots aquells que pensen que el Sàhara Occidental ha de ser un país lliure i independent.

El manteniment dels projectes solidaris i participatius, com la CARAVANA SOLIDÀRIA i TARBIES, no sols tenen efectes sobre la moral dels sahrauís, sino també per la seva supervivència. Us animo a participar-hi

divendres, de novembre 17, 2006

L'Ateneu i Barcelona. 1 Segle i 1/2 d'acció cultural

Potser poc de vosaltres sabeu de les meves activitats com a historiador. En el meu blog hi ha poques rastres en aquest sentit, però avui, no puc estar-me.

Ahir a la tarda, amb els meus companys del GEHCI (Grup d'Estudis d'Història de la Cultura i dels Intel·lectuals) també conegut com a Grup d'Historiadors de l'Ateneu Barcelonès, vam presentar el llibre col·lectiu L'Ateneu i Barcelona. 1 Segle i 1/2 d'acció cultural, editat per RBA-La Magrana.

En aquest llibre, la meva participació ha estat limitada. Molts de vosaltres sabeu de les turbulències de la meva vida i en el camp de la història, molts també sabeu, que estic acabant el llibre de la meva tesi doctoral. No es pot estar en tot i a tot arreu. Però tot i així us puc dir, que aquest petita participació m'ha ajudat molt i m'ha fet sentir el recolzament d'un grup de companys historiadors, amb els que porto, en la gran majoria, molts d'anys de relació.

En l'acte de prensentació, voldria destacar la gran aportació de Miquel Roca i Junyent, però sobretot, la del que ha estat i és el meu mestre en el mon de la història, en Jordi Casassas.

En Jordi Casassas, sempre ha estat una mena de resistent de les idees i ara uns quants anys després de coneixer-lo, ho continua essent. Ahir, ens va parlar de les limitacions de la memòria històrica, del seu caràcter personal i de la seva tendència a oblidar el que no li interessa. En Jordi Casassas, fa aquesta crítica, per tal de reivindicar el treball científic de l'historiador, que és l'únic que pot fixar el coneixement i li pot donar tota l'amplitut que necessita el nostre coneixement de la nostra societat i del nostre passat.

En tot cas, es un motiu d'alegria la meva participació, una vegada més, en un llibre col·lectiu del GEHCI, un llibre que estudia una institució molt important en la vida col·lectiva barcelonina i catalana per extensió. Un lloc que ha estat de resistència, en moments en els que ens ha mancat la llibertat i per molts de nosaltres, la casa on hem pogut formar-nos, estudiar, ... , la casa on vaig fer la meva tesi

dimecres, de novembre 15, 2006

La gran bandera sahrauí

Ja fa dies que des de Mataró i el Maresme, estem orgullosos de la gran bandera sahrauí, que ja fa dies va cosir el meu amic Pedro.

És un símbol per nosaltres, ja que ens obliga a anar la gent suficient per portar-la, tant a Madrid com a d'altres llocs.

Després sempre hi ha algú que s'apunta a portar-la, sempre hi ha qui vol disfrutar de fer-la ventar, sempre hi ha algú al nostre voltant que participa de la Manifestació on estem, l'any passat eren andalusos, aquest any catalans i sahrauís.

Però la gran bandera, el que ens ensenya és que la sahrauí, es una senyera que uneix, com un símbol de la lluita dels sahrauís i de la nostra implicació en ella.

Espero poder portar-la fins que el Sàhara Occidental sigui lliure i independent

La nova web d'ACAPS MATARÓ/ Solidaritat Sahrauí de Mataró



Avui la meva entrada al blog, és de certa autocomplaença. Aquests dies, hem estat treballant per tenir una web per la secció de Mataró. Segur que serà una eina que millorarà la comunicació de la nostra Secció amb els associats, amb la gent propera i les associacions del mon de la cooperació i de la solidaritat de la nostra ciutat i de Catalunya.

En aquesta web, trobareu documents, informacions sobre els refugiats als Campaments de Tindouf o sobre els activistes que lluiten al Sàhara Occidental ocupat. Podeu veure fotos, o en podeu incloure. De moment hi ha 4 fotogaleries, en podeu proposar de noves. Ens podeu proposar enllaços de webs o blogs, que us hagin agradat o que considereu útils, ...

És una eina força interactiva. També ens podeu fer suggeriments, us podeu associar; us podeu subscriure al nostre butlletí, que si ningú pensa el contrari, es dirà SMARA a Mataró. O potser us podeu perdre pels enllaços a videos que hem anat posant en algunes de les pàgines i us podreu introduir, per una petita finestra, al mon dels sahrauís

Esper, sobretot que la nova web sigui una eina útil i després que us agradi.

Aquí sota teniu l'enllaç, hi podeu entrar

http://acaps.entitats.mataro.cat/

dilluns, de novembre 13, 2006

SAHARA LIBRE ¡YA!. Manifestació a Madrid l'11 de novembre. Després de la manifestació




Un cop tornat de Madrid, i de participar en la manifestació de dissabte, 11 de novembre, us he de dir que aquesta m'ha deixat una sèrie d'impressions.

La primera, és l'àmplia participació de sahrauís a la manifestació. Dissabte, tots podiem veure molts sahrauís per tot arreu, demanant la indepèndencia pel seu país. És molt posible, que tinguin present que els toca viure un moment molt delicat i important pel futur del seu país. Molts d'ells i d'elles , preocupats per la situació en que viuen als Campaments, ... , ja sabeu, manca d'aliments, ... i per la situació al Sàhara Occidental ocupat, on cada dia també empitjoren les condicions de vida dels sahrauís, acosats continuament per la policia colnial marroquina.

La segona impressió, és que la de dissabte era una manifestació més conscienciada, que les d'altres anys, ... els lemes eren els mateixos ... no podia ser d'altra manera, però en l'ambient hi havia més coneixement de la situació en que vien els sahrauís, ... millor dit, potser hi havia més consciència entre tots plegats, de que cal continuar en la lluita.

En quan als participants, l'organització parlava de més de 20000 persones i la veritat és que es veia molta gent pel carrer d'Atocha i la Plaza Mayor, però sobretot, molta gent amb moltes ganes de participar, de lluitar per una causa justa.

Ah! les fotos les podeu trobar a la web de la Delegació del Frente Polisario a Catalunya (http://www.saharacatalunya.org) i de Sàhara Libre (http://www.saharalibre.es). Alla en trobareu moltes més

SÁHARA LIBRE, YA!

dimarts, de novembre 07, 2006

Reflexions sobre cultura sahrauí a EUCOCO 2006

En el taller sobre patrimoni i cultura sahrauí, en el que vaig participar a l'EUCOCO 2006, es van tractar temes molt interessants.

En primer terme es va fer un estat de la qüestió de la cultura sahrauí, reflexions sobre els seus mecanismes de transmissió i els riscos en els que corre el patrimoni cultural sahrauí, tenint present aspectes com la natura, la transmissió oral com a eina bàsica i la destrucció humana.

Es va tenir present, que la cultura és l'aspecte més íntim de la preservació de les identitats nacionals i també, com no podia ser d'altra manera, de la preservació de la identitat nacional sahrauí.

Entre els aspectes bàsics que cal tenir present a l'hora de definir la cultura sahrauí, és el seu caràcter de cultura nòmada, amb molta personalitat però al temps i fruit del seu contacte amb d'altres cultures, amb molta capacitat d'integració.

Els Campaments de Tindouf, son al temps, un lloc de preservació de la cultura sahrauí, però al temps, la posa en perill, ja que en certa forma, els sahrauís que hi viuen renuncien al seu caràcter nòmada. La població dels Campaments de Tindouf, permeten una bona recopilació cultural, fruit de que es disposa del temps necessari, per tal de compilar una cultrura basada, sobretot, en la transmissió oral ... com no podia ser d'altra manera.

Per aquest caràcter central de la cultura en la definició de la identitat sahrauí respecte dels pobles veins, és pel qual el Regne del Marroc, la vol destruïr. Aquests últims anys coneixem la destrucció sistemàtica per part de les forces d'ocupació colonials marroquines, d'edificis, patrimoni arqueològic (permetent l'expoliació dels jaciments prehistòrics de Tiris) i perseguint la llengua pròpia dels sahrauís (el hassania) i la d'adopció (el castellà) forçant els joves sahrauís a integrar-se en el mon de la francofonia.

Molts de nosaltres coneixem la voluntat dels sahrauís del Sàhara Occidental ocupat, de mantenir el castellà com a signe d'identitat enfront dels intents dels marroquins d'imposar el francès. Molts de nosaltres sabem, la voluntat dels joves sahrauís de vestir i pentinar-se com a sahrauís, com afet diferencial, com a forma de reinvindicar una cultura i una nació pròpia.

Els que coneixem els sahrauís, allà on siguin, coneixem el seu orgull de pertànyer a una nació, a un poble, a una cultura ... no els deixarem sols en la seva lluita.

Què podem fer?

Més enllà del significat estalinista de la pregunta, hi ha moltes coses a fer. En primer terme, cal que en tots els nostres actes, reservem un espai a la cultuira sahrauí, en qualsevol de les seves formes (música, pintura, ball, ...) més enllà dels tòpics.

Cal promoure la compilació cultural, col·laborant amb el Ministeri de Cultura de la RASD, aconseguint beques de treball per investigadors i estudiants, que a més de fer la seva feina com a cientìfics, caldria que s'esforcessin en formar investigadors sahrauís, que serien els que entendrien millor la seva cultura i a la fi, els que realment l'haurien de preservar.

Cal compilar el patrimoni arqueològic, per tal de poder compartir-lo amb el conjunt de la comunitat científica internacional, forçant a aquesta, a defensar-lo de l'expoliació

La preservació de la cultura ha de ser un altre front en la defensa dels drets dels sahrauís com a poble i com a persones. Cal denunciar la pasivitat d'institucions com la UNESCO, que mai s'ha significat per la defensa dels drets culturals dels sahrauís, així com també cal denunciar la manca d'interès de les institucions europees i espanyoles, per aquests aspectes.

Us he de dir, que he escrit aquestes línies escoltant música tradicional sahrauí ... quina millor companyia?

diumenge, de novembre 05, 2006

A l'Eucoco 2006

Aquest cap de setmana, he participat a l'Eucoco 2006 a Vitòria (la 32ª Conferència Europea de Coordinació del Recolzament al Poble Sahrauí) en la que s'ha constatat la delicada situació en que viu aquest poble, tant als Campament de Tindouf, com al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc.

Una de les conclusions a les que he arribat que tant la Caravana com el projecte de Tarbies, han de ser un èxit aquest any. Els magatzems d'aliments als Campaments, ja fa dies que han superat totes les alertes ... estan buits i els nens son els que primer patiran les conseqüencies de la situació.

També cal que ens plantejem, entre tots, que cal fer per tal de recolzar la lluita dels activistes sahrauís al Sàhara Occidental ocupat. Aquests dies, a Vitoria/Gazteiz, hem vist, ens han explicat, quin és el moment en que viu el poble sahrauí, com pateix l'ocupació colonial de l'estat marroquí.

En primer terme, constatar que hi tornen a haver 37 presos polítics sahrauís en les presons marroquines, on pateixen, com ja sabeu, les tortures, les vexacion de la policia, l'aïllament ilegal respecte els seus familiars i companys .... en fi, tot allò que denunciaríem en qualsevol país, la violació sistemàtica dels drets humans, l'ús de les tortures que esgarrifen quan s'expliquen (imagineu-vos si es pateixen)

Però no sols això, els sahrauís, pateixen una limitació sistemàtica dels seus moviments pel territori, ja sia al Sud del Marroc (zona habitada majoritàriament per sahrauís) com pel territori del Sàhara Occidental ocupat. Patint retencions fins i tot quan tenen permís per moure's, la confiscació dels seus vehicles, o detencions arbitràries en comisaries, pel sol fet de ser sahrauís.

Els joves sahrauís, son perseguits sistemàticament, detinguts i violats/des en les comisaries pel policies marroquins. Cada vegada son més frequents les violacions de fet i/o amb porres, fins deixar-los en condicions greus, per després ser llençats literalment en solars o al mig del desert, amb greu perill per la seva vida. També, cada cop son més freqüents, els intents d'expulsar-los cap a Espanya o en cas contrari son abandonats al mig del mar en pasteres, on moren sino tenen la sort d'arribar a les Canàries per qualsevol tipus de casualitat. Aquests fets han afectaqt a més de 500 joves l'últim any, el seu delicte, vestir o pentinar-se com a sahrauís o com a molt, per portar una bandera polisaria (la senyera nacional dels sahrauís)

De fet, el colonialisme marroquí, fa sentir sistemàticament una greu sensació d'aïllament als sahrauís, quan no deixen entrar al Sàhara Occidental, les diferents delegacions de parlamentaris, periodistes o persones vinculades al moviment solidari sahrauí. Tot això fa pensar en la necessitat de l'actuació de l'Exèrcit d'Alliberament Sahrauí.

Però el colonialisme marroquí no es conforma amb tot això, a més, expolia ilegalment les riqueses naturals del Sàhara Occidental, ja sia signant acords de pesca amb diferents països o amb la Unió Europea (quin cas, aquest, denunciat per parlamentaris com a Raül Romeva) contaminant una part important de la costa amb els fosfats tractats de Bucraa, destruïnt tota la riquesa marina, tota la riquesa costanera, destruïnt la forma de vida dels sahrauís de la zona

També cal denunciar la destrucció dels símbols culturals sahrauís, amb l'expoliació sistemàtica de la riquesa arqueològica de Tiris i d'altres zones, la destrucció de monuments relacionats amb la cultura sahrauí, reprimint tot acte cultural sahrauí, fins i tot, com ja explica més amunt, detenint els joves que volen demostrar la seva condició de sahrauís, a través del pentinat o dels seus vestits.

Cal continuar denunciant la situació dels sahrauís, cal continuar demanant al govern d'Espanya, de França o a la Unió Europea, que acabin amb el seu seguidisme respecte el Regne del Marroc. Cal demanar a la ONU que obligui al Marroc a complir amb les diferents resolucions que reconeixen al poble sahrauí el seu dret a l'autodeterminació. Cal exigir al govern d'Espanya, que encapsali el procés de descolonització que ha de portar al Sàhara Occidental cap a la independencia.

Cal que tots i totes, anem a la Manifestació de l'11 de novembre, a Madrid

dimecres, de novembre 01, 2006

Govern d'esquerres


Aquesta nit, d'alegria verda i vermella, no puc oblidar els problemes dels sahrauís (que es situen en el meu cor, lluny de la racionalitat que ens demana aquesta societat europea i occiental) però si cal que expressi la meva alegria pels resultats de la força política a la que pertanyo i estimo.

La meva alegria, depend de la racionalitat, de la necesitat de que hi hagi un govern d'esquerres que continui la tasca de l'anomenat Tripartit, que el marge de sorolls mediàtics, ha iniciat uns canvis en els paràmetres de govern, que el nostre petit país necessitava.

Després de 23 anys de govern de dretes, per primer cop s'han iniciat polítiques al voltant de l'habitatge, de l'ecologia i la sostenibilitat. Per primer cop, els nostres ajuntaments havien trobat interlocutors en el govern de la Generalitat ... s'havien iniciat polítiques que afavorien una escola pública i laica. Per primer cop, en molts anys, ens sentiem identificats amb els principis que estaven darrera de moltes de les actuacions de la Generalitat.

El cor i la racionalitat demanen un nou govern d'esquerres a Catalunya, un govern que hem reivindicat des de ICV, tota la campanya ... esperem que tant PSC com a ERC, estiguin del nostre costat, que ben aviat puguem dir que tenim govern d'esquerres, que la gent d'ICV, puguem sentir-nos orgullosos dels nostres consellers, tant, com dels nostres diputats i diputades.

I des de Mataró, que hem de dir, tenim a en Salvador Milà, al Parlament. És el millor que ens podia pasar i no perque en Salvador sigui mataroní, sino, que coneixent com el coneixem, sabem que aplicarà la seva capacitat de treball i la seva eficència política a la seva nova condició .... el Parlament de Catalunya, encara no sap quinb luxe és tenir en Salvador com a diputat, ben aviat ho sabrà

Ja veieu, estic molt content pel resultat d'ICV-EUiA, perque és un projecte d'esquerres, ecologista i integrador. Treballaré on sigui per aconseguir que a tot arreu sigui així

dimarts, d’octubre 31, 2006

Momento crucial para el futuro del Sáhara


Avui no em puc estar de reproduïr l'escrit que va publicar José Taboada, al EL PAIS, de 26 d'octubre. Ho faig amb l'esperança de motivar a la participació de tothom que pugui a la MANIFESTACIÓ DE L'11 DE NOVEMBRE a Madrid

Ara, com us he estat explicant, els darrers dies, els sahrauís viuen moments difícils. No podem oblidar que el govern marroquí, està fent una veritable ofensiva diplomàtica, venent la seva idea d'autonomia pel Sàhara Occidental dins del Marroc, "oblidant" el drets dels sahrauís a decidir sobre el seu futur i els seus drets com a ciutadans i com a poble, a decidir a ser independents.

El futur del Sàhara Occidental, s'està decidint aquests dies i tots els que estimem el poble sahrauí, cal que ens mobilitzem en defensa dels seus drets, en defensa de la seva Independència

Amb 31 anys n'hi ha prou. Independència pel poble sahrauí



Momento crucial para el futuro del Sáhara
José Taboada Valdés (Presidente de la Coordinadora Estatal de Asociaciones de Amigos del Pueblo Saharaui)
EL PAÍS - Opinión - 26-10-2006

El próximo día 31, el Consejo de Seguridad tiene que aprobar una nueva resolución referente al conflicto del Sáhara Occidental. El nuevo secretario general de las Naciones Unidas, el surcoreano Ban Ki-moon, hereda de su antecesor, entre otros, el dossier del Sáhara. Antes de él, Kofi Annan, Butros Gali o Pérez de Cuéllar, no han sabido, podido o querido aplicar los principios básicos de la Carta de las Naciones Unidas y concluir con el último vestigio colonial en África.

A nadie le cabe ninguna duda de que la legalidad internacional reconoce y garantiza el derecho a la autodeterminación del pueblo del Sáhara Occidental para decidir libre y democráticamente su futuro. ¿Qué poderosas razones impiden aplicar por las Naciones Unidas la legalidad vigente en el Sáhara Occidental, que ha sido reafirmada en todos sus pronunciamientos?Después de 16 años de confrontación armada, de 15 años de arduas negociaciones políticas para buscar una solución justa y pacífica, aceptada por las dos partes y que fuera objeto de consenso internacional, ahora algunos pretenden hacer borrón y cuenta nueva y que el pueblo saharaui vuelva a desandar el camino recorrido en estos años.

Atravesamos un momento crucial, y ha llegado la hora de hablar claro: o se está con el que invadió un territorio y no quiere que se ponga en duda la legalidad de dicha ocupación, o se está con el pueblo saharaui y su derecho a la autodeterminación. El verdadero responsable de la grave situación actual, que no es otro que el inmovilismo de Marruecos, que ha decidido, de manera unilateral y desafiando todas las resoluciones y compromisos internacionales, intentar imponer "su solución", que consiste en el hecho consumado e irreversible de la ocupación ilegal del territorio, en el marco de una solución... "autonómica dentro de la soberanía marroquí sobre su incuestionable integridad territorial"...

La Unión Europea, y España en particular, se equivocarían si no pusieran todos los medios necesarios para influir en la posición marroquí y evitar el retorno a una solución similar a la de 1975. Sería una auténtica burla a la legalidad, a los esfuerzos desplegados por la Comunidad internacional y a los sentimientos de millones de ciudadanos de todo el mundo que desean ver resuelto el conflicto de acuerdo con la legitimidad y la soberanía del derecho internacional.