diumenge, de desembre 31, 2006

que el 2007 sigui l'any de la independència dels sahrauís

Per acabar l'any, reprodueixo un escrit de Limam Boicha, que crec, resumeix dues de les meves sensibilitats. La primera, la meva solidaritat amb el sahrauís. La segona, aquella que em preocupa socialment, la de la igualtat entre les persones, la de la legitimitat de tots aquells i aquelles, que busquen un mon millor, però sobretot, un futur millor per ells/es i pels seus fills.

Acabo el 2006, amb l'esperança, manifestada des del Frente Polisario, que el proper any 2007, sigui el de la independència pel poble sahrauí, que tots els esforços, que tota la repressió que estan patint dins del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, que els quasi 32 anys d'exili a la Hammada de Tindouf, finalment, tinguin una sortida justa: la independència del Sàhara Occidental, la llibertat dels sahrauís.

També acabo el 2006, amb l'esperança de viure en un mon més just, que a la fi, el nostre mon d'opulència s'aturi per uns instants i s'adoni que vivim en una petita bola blava i que la nostra millor contribució seria contribuir en acabar les injustícies. Tenim els mitjans per fer triomfar la justícia, per acabar amb la fam, per acabar amb les situacions injustes.

L'escrit de Limam Boicha, posa de manifest la pervivència del caciquisme en les seves formes més miserables, aquella que ens han explicat els nostres pares i de la que van fugir ara fa una pila d'anys. Un caciquisme, que fins i tot els historiadors han enterrat fa molts anys i que s'amaga sota el nostre cofoisme de societat avançada, europea, ...

Potser, la situació ens queda lluny de Catalunya (o potser no) però cal acabar amb ella, cal deixar de justificar que els immigrants extracomunitaris vénen a treballar als llocs que els "naturals" no volen. Cal dignificar tots els treballs i per això cal dotar-los de totes les garanties socials, que teòricament, contempla la nostra legislació social.

Espero, que l'any 2007 sigui millor per tothom i sobretot, ....

que sigui l'any de la independència del Sàhara Occidental


Querida Familia:

Esta noche quiero escribir para vosotros, y en cierto modo también para mí, como decía Sinhué, el Egipcio. Recuerdo todavía, la primera vez que leí aquella frase al principio de la novela: “Quiero escribir para mí”, y confieso que me resultó algo extraña, dudosa, aunque en el fondo sentía que guardaba cierta sugestión.

Desde las infinitas esquinas de este silencio que reposa a mi lado, la frase adquiere un singular significado, adquiere otra connotación, se vuelve una necesidad, que a mí me gusta compartir, no como una terapia de grupo, sino como una relajante charla alrededor de una ceremonia de té.

Miro desde el cristal y veo parte del rostro de la ciudad. Desde su oscura garganta escribo. No hay paisaje que se pueda vislumbrar, sólo se ven paredes blancas y artificiales, sin espíritu, ni tiempo, sin identidad.

A veces, por la mañana cuando bajo al trabajo, extraño la inmensidad del Sáhara, el nacimiento de un día, el alegre sol que se engendra – casi siempre- con la complicidad de un Corazón de piedra rebosante de vida. Extraño aquella indescriptible imagen de la Badía, mi amada Tiris. Unas simples gotas de agua caídas del cielo, para un nómada saharaui pueden ser sinónimo de felicidad; creo que la felicidad puede estar en el lugar donde quisiéramos colocarla.

Y yo ese otro nómada, aunque elegí estar aquí, les envidio. Soy nómada de otra estirpe, de otro tiempo, voy peregrinando entre estaciones que me antojan sin nombre, con algún documento ya caducado. Ando entre papeles mojados e interrogantes de una provisionalidad que se pierde entre diferentes exilios.

La vida en el desierto fértil ahora no es más que nostalgia, un sueño despierto y fugaz, un sueño ilusorio, mientras que la realidad actual tiene otro rostro en el cual me veo y sobrevivo. No es más que la realidad de un mundo hostil, azotado por la demolición del espíritu. Un mundo que se edifica cada vez más sobre los cimientos de los spot publicitarios.

Hoy, como casi todos los días me levanté a las seis de la mañana, preparé mi comida y coloqué todo en la mochila y bajé con la esperanza de trabajar. Nadie tiene garantizado el billete, el viaje diario hacia los campos de la explotación.

La furgoneta llegó puntual y nos llevó hacia el bar “Andalucía”. Alrededor de treinta sin papeles esperaban allí la llegada del encargado. Casi todos los indocumentados estarían dispuestos a todo con tal de trabajar. Y subir en una de las furgonetas es el primer peldaño de una cadena de obstáculos, por no decir calamidades, para la supervivencia.

Una hora después llegó Darío, el temido y adulado encargado, y sin mediar palabra, ni saludo empezó a señalar con su omnipresente dedo índice a los “privilegiados”: “tú, tú y tú...”...Saltaba a algunos y volvía a señalar a otros.

La selección fue penosa, y muchos volvieron cabizbajos a sus chabolas, los afortunados a sus pisos alquilados. Acostumbrado a quedar en tierra, aprendí a sobrevivir: esconderme dentro de la furgoneta, sin ser visto. Muchas veces el control no es muy riguroso. Generalmente el encargado le da prioridad a los más fuertes a “los máquinas” a “los balas”. Hoy, como otras veces me colé sin ser visto. Salimos de Lorca en dirección Almería, a Vélez Rubio. El viaje fue largo, porque la furgoneta era un cacharro viejo y avanzaba a pasos de tortuga, casi todo el trayecto íbamos subiendo por una interminable cuesta. El paisaje era una cadena de montañas agrestes. Enormes espacios inermes, gigantescos cuerpos deshidratados, sólo de vez en cuando aparecían algunas plantaciones, y pequeños pueblos incrustados como dulces heridas en las montañas.

Llegamos a una finca, situada entre Chirivel y Vélez Rubio. Enorme finca, asentada sobre una gran elevación. Había mucho frío, probablemente estaríamos a más de 2 mil metros sobre el nivel del mar. Nadie esperaba esas temperaturas bajas en medio de una semana calurosa.

Cuando empezamos a trabajar nos comunicaron que había poco que sembrar, y estaríamos sólo hasta las dos de la tarde, aunque toda la finca estaba acondicionada para la siembra, sólo había siete carriles de metal llenos con bandejas de plantas de brócoli, recién traídos de los viveros.

Con la expectativa de terminar a las dos de la tarde, había que tratar de hacer a destajo el jornal del día: ocho horas. El aire fresco soplaba y consigo levantaba arena que estorbaba nuestro trabajo o en el peor de los casos se colaba en los ojos. Cada bandeja llevaba 165 semillas y había que regarlas sobre el bancal y volver por el mismo trayecto a sembrarlas con la ayuda de un pincho de metal. Cada vez que uno concluía con una bandeja la marcaba con lápiz tinta, y la dejaba abandonada, para recogerla al final de la jornada. A veces ocurrían disputas que desembocaban en amenazas, robos o peleas, por culpa de una misma marca, o un mismo nombre, etc. La jornada se pasaba más tiempo agachado que de pie. Y era especialmente duro estar horas y horas con el cuerpo encorvado, los ojos inyectados de sangre, y la espalda anestesiada. La sangre no circula por esa zona y cuando intentas levantarte es como si te hubieran colocado un saco de cemento encima. Sólo una increíble voluntad te permite seguir, en mi caso es por ayudarles a vosotros, y por favor no le expliquen nada de eso a mamá. Todo lo que soporto aquí es para que vivan de la manera más digna, especialmente lo hago por ella. Cuiden mucho de ella ahora que es hipertensa.

Las semillas de este brócoli están fatales, parecen recién sacadas de un frigorífico y son demasiado pequeñas. Trato de sacarlas o arrancarlas y sólo vienen las hojas, en el hueco de la bandeja se queda pegada la raíz. “Hay que golpear la parte trasera de la bandeja con el pincho, salen más fácil – grita la encargada que nos ha tocado hoy- sembrar entre los huecos, meter la planta al fondo”- vuelve a recalcar, una y otra vez.

Algunos espabilados ya han terminado dos o tres bandejas, y van corriendo en busca de más, mientras que otros como yo a duras penas intentábamos terminar la primera. Nadie hablaba, todos inmersos en su labor. La encargada supervisaba a conciencia para que todo se haga de la mejor manera. Al mínimo error te eliminaba el precio de una bandeja, y sólo el que ha trabajado allí sabe cuánto esfuerzo cuesta sembrarla., y sobre todo cuando es una tierra dura y pedregosa como esta maldita finca.

Cuando ya eran las dos de la tarde y empezamos a recoger nuestras bandejas, la encargada nos comunicó que por el camino venía un camión, y traía más plantas de brócoli para sembrar. Había derrochado toda mi energía y mis esfuerzos en función de que íbamos a acabar a las dos de la tarde, y ahora ella nos viene con otra historia.

Teníamos una hora para descansar, – que era bien poco para este tipo de trabajos- comer, estirarse las piernas, y relajar un rato la magullada espalda.

A las tres de la tarde volví al trabajo decepcionado y me sentía descaradamente engañado., y eso me hizo cansarme más. Durante las cuatro horas sólo puede hacer el precio de dos horas.

Al atardecer abrieron las mangueras de agua, y entre los bancales que sembrábamos entró agua a raudales. Se formaron pequeños charcos, y aquello parecía un pantano. El lodo nos hundía los pies dificultando nuestros movimientos. Cuando sacaba un pie el otro se quedaba atrapado. Con el pincho intentaba quitar el barro de las botas, pero al hacerlo mis manos se embarraban, y era todavía más complicado sembrar el brócoli. De nuevo intentaba avanzar en el lodazal y los pies volvían a hundirse en el barro. El fuerte viento seguía sin cesar, a veces aligeraba y otras en cambio se intensificaba. La temperatura iba bajando y el frío ya calaba en los huesos.

El sol se desplomó detrás de las agrestes montañas. La jornada había terminado.

Volví a casa destrozado, roto. Me duché y me sentí otra persona que renacía del barro de la miseria diaria.



© Liman Boicha. Nació en el Sáhara Occidental en 1972. A los diez años fue a estudiar a Cuba, donde estuve trece años, hasta acabar sus estudios de Periodismo. A su vuelta a los campos de refugiados saharauis estuvo trabajando durante cuatro años en la Radio Nacional Saharaui. Desde 1999 vive en España y ha participado en las antologías de poesía saharaui contemporánea “Añoranza” (Asociación de Amigos del Pueblo Saharaui de las Islas Baleares, 2002), “Bubisher”. (Editorial Puentepalo. Las Palmas de Gran Canaria, 2003) y “Aaiun, gritando lo que se siente” (Universidad Autónoma de Madrid, 2006). La editorial Puentepalo de Las Palmas publicó en 2003 su poemario “Los versos de la madera”. En julio de 2005 participó en el Congreso de la "Generación de la Amistad saharaui", de la que es miembro fundador.

-------------------------------------------------------------
POEMARIO POR UN SAHARA LIBRE
http://poemariosahara.blogspot.com
Poesía saharaui: http://tirisnoviadepoetas.blogspot.com/
http://generaciondelaamistad.blogspot.com/
Bahia M.H.Awah y Conx

divendres, de desembre 29, 2006

Els sahrauís han de ser escoltats


Continuen les repercussions de l'article de Bernabé López García a El Pais, però sobretot el que cal destacar, que aquest afer demostra la voluntat dels mitjans de comunicació de generar notícies ells mateixos i no d'informar del que està passant en el mon. És una mala pràctica que cal superar.

El que sobta, és que aquesta mala pràctica s'estigui utilitzant des del mitjà de comunicació que va tenir un paper més rellevant en desmuntar la trama de l'11-M. Potser caldrà utilitzar els mateixos arguments per desmuntar una altra trama, la que vol ignorar el dret internacional en el tema sahrauí.

Els mitjans de comunicació no poden ignorar les opinions que publiquen dins les seves planes i encara que totes han de ser respectades, cal que dotin els seus lectors dels drets que tenen com a tals i entre aquests a mostrar el seu desacord amb les opinions i les línies mestres que les sustenten.

Els mitjans de comunicació no es poden amagar darrera dels títols dels seus col·laboradors ni utilitzar aquests per donar cobertura a l'opinió del govern o de qui sigui.

Cal que no oblidem que les opinions del Sr. Bernabé, donen cobertura als intents del regne del Marroc de dotar el Sàhara Occidental d'una autonomia que no té cap base real ni legal.

Cal que no oblidem que les opinions dels Sr. Bernabé, obliden les tortures que pateixen els sahrauís que s'atreveixen a opinar, que s'atreveixen a pensar i dir que son independentistes. Que s'atreveixen a dir que el FRENTE POLISARIO és l'interlocutor en un conflicte que enfronta un poble (el sahrauí) i una potència colonitzadora (el Marroc)

Cal no oblidar que darrera de les opinions del Sr. Bernabé, s'amaguen els interessos econòmics d'aquells que es volen enriquir amb les riqueses naturals del Sàhara Occidental (petroli, fosfats, pesca) i que si aquestes no existissin possiblement el conflicte ja estaria resolt.

No podem donar cobertura a aquells que darrera d'una ideologia nacionalista i imperialista, volen ocupar un país que des de fa més de 30 anys té reconegut el dret a ser lliure i independent. Espanya, per molt que dolgui al Sr. Bernabé, hauria de recolzar i guiar el procés d'autodeterminació del poble sahrauí. Hauria de liderar el referèndum i acabar amb la situació injusta en la que viuen quasi 200000 persones refugiades en el pitjor del deserts, així com també la situació injusta dels que viuen en l'interior del Sàhara Occidental, perseguides dia a dia per la policia colonial.

Els mitjans de comunicació poden publicar totes les opinions però també haurien de publicar les rèpliques. Aquí sota reprodueixo una nota dels que es queixen per no ser escoltats ... i porten més de 31 anys així

Nada más leer el artículo de Bernabé López García en las páginas de El País, acusando a todos de discriminar a los saharauis, de apoyar sólo a los saharauis de los campamentos de refugiados y olvidar a los de los territorios ocupados, pensamos en escribir un artículo de respuesta y en enviarlo a El País para su publicación. Lo hicimos con urgencia. Pero no fue publicado. Es sin duda revelador que El País difunda un artículo con una acusación tan grave e injusta, y que después no tenga el coraje de acoger en sus páginas ni siquiera una carta al director de las muchas que, nos consta, se han enviado. No publicaron el artículo de la Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara, ni tampoco éste, lo cual viene a confirmar la intención del diario: preparar el terreno a Marruecos, que se dispone a presentar ante la ONU su enésimo proyecto de autonomía, eludiendo todas las resoluciones de la ONU. Y apoyar la posición del gobierno español que se abstuvo en la última votación de la ONU sobre el innegable derecho saharaui a la autodeterminación. Así, las cosas están claras. Una vez más, asumimos el papel de David contra Goliath, y tampoco olvidamos el final de la leyenda bíblica. Que no lo olviden tampoco ellos.

ESCRITORES POR EL SAHARA

dissabte, de desembre 23, 2006

INTIFADA SAHRAUÍ

Avui penjo al meu blog, 2 de les 4 parts d'un videu on podeu veure una manifestació dels sahrauís que reclamen el seu dret a la independència

Hi podeu veure testimonis de la seva resolució en la lluita, la seva convicció en ser lliures.

Cal denunciar la situació en que viuen els sahrauís que viuen al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, on viuen una situació insostenible.

Podeu veure els cops que reben els sahrauís pel sol fet de reclamar els seus drets, la violació constant dels seus drets ...

llibertat pel poble sahrauí

Intifada Sahara Occidental_parte_1º

Intifada Sahara Occidental_parte_2ª

dijous, de desembre 21, 2006

INDEPENDÈNCIA PEL SAHARA OCCIDENTAL

Aquests dies en els que es parla de l'article Bernabé López (El Pais) crec que no podem oblidar la perspectiva real dels fets. Cal lluitar contra els "Grans Hermanos" que volen explicar que hi ha "dos pobles sahrauís" que el govern d'Espanya ha de possicionar-se buscant una "equidistància" que mireu per on sempre porta cap el Marroc.

La realitat ens diu que hi ha quasi 200000 persones que aguanten un exili a l'infern (la Hammada) i que al Sàhara Occidental ocupat, es desenvolupa una Intifada pacífica, amb la intenció d'aconseguir la independència dels sahrauís, el compliment de les resolucions de la ONU, que reconeixen els seus drets.

Aquests "Grans Hermanos" no poden amagar el fet dels milers de sahrauís desapareguts, dels també milers i milers torturats i que han passat per la Carcel Negra de El Aaiun i moltes altres del Marroc, on han viscut i viuen en condicions que qualsevol de nosaltres no ens arribem a imaginar.

Jo em quedo amb la lluita, amb les ànsies de llibertat dels sahrauís. Nosaltres sabem que son veritat. Així com també ens agradaria que el govern d'Espanya, assumeixi el seu paper, que demani el compliment de les resolucions de la ONU, que Espanya assumeixi el seu paper de potència colonial i que a la fi, respecti la voluntat del sahrauís de ser independents.



intifada a TanTan. Llibertat pel poble sahrauí

El fet de pintar o tenir una bandera sahrauí s'ha convertit en un fet clandestí ... tot i així els sahrauís lluiten per la seva causa.

Sandblast Video - Situation in Western Sahara

Protest for the Saharawi human right

dimarts, de desembre 19, 2006

dissabte, de desembre 16, 2006

La bandera de la Houda

Ahir vaig rebre una bandera, dins d'un paquet, d'aquells que de tant en tant rebem des dels Campaments de Tindouf.

Moltes vegades ens enfadem perque les famílies sahrauís, es gastin els diners en regals, quan el que haurien de fer és destinar els recursos molt escasos en elles mateixes.

Però aquesta bandera és especial, està feta de retalls, el color verd i el vermell, si la puguessiu veure de prop, veurieu que porten afegits. El verd i el blanc, desfilats. El negre amb algun forat, i un de dimensions considerables. L'estel i la lluna solidàries, retallades a ma i tot cosit entre si ... per darrera ... segur que aquesta bandera trobarà a casa meva un lloc important, que em recordarà cada vegada que la vegi, que els millors regals, quasi be sempre, no costen diners.

I aquest regal, que he rebut de la família de la Houda, potser és el que més m'ha emocionat, els últims temps i no sols per les reflexions que faig més amunt.

La Houda, va arribar aquest estiu a casa meva. No sabia on anava, ja que els 3 anys anteriors havia estat en una altra casa ... era una nena de 10, cap a 11 anys, molt tímida i amb cara d'espantada ... crec que va estar 15 dies abans no va començar a parlar-nos amb certa normalitat, més enllà dels SI i NO i de poques paraules més.

Des del primer moment, vam veure que era una nena molt intel·ligent, així li reconeixien, també, els seus companys i companyes d'escola als campaments i així ens ho va fer entendre a tots els altres, ben aviat.

Ben aviat va entendre el nostre compromís amb el poble sahrauí ... em va seguir, no podia ser d'altra manera, per les festes sahrauís de la comarca, on més d'una vegada seia per escoltar-me, i després preguntava, sobre el meu compromís amb el poble sahrauí, sobre allò que havia dit ... efectivament m'havia escoltat, m'havia entès.

Més enllà de les valoracions personals, aquesta bandera significa l'èxit d'un projectes, els de VACANCES EN PAU, ja que els nens i les nenes sahrauís no sols poden complir amb els seus objectius mèdics i personals, sino que també fan d'embaixadors del seu país, en un doble sentit.

Per una banda, contribueixen a sensibilitzar-nos, a recordar-nos que hi ha tot un poble que lluita per la seva INDEPENDÈNCIA, per la seva LLIBERTAT

Per altra banda, recorden a la seva família, que hi ha algú, que està amb ells, que la seva lluita no és infructuosa ... que val la pensa cosir banderes sahrauís ... les banderes de la llibertat

llibertat pel poble sahrauí / INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL

divendres, de desembre 15, 2006

Espanya es torna a abstenir, a la ONU, en una resolucio que reconeix el dret a l'autodeterminacio del poble sahraui




Espanya, s'ha tornat a abstenir en la votació d'una altra resolució de la ONU, en la que es reconeix el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí, donant la raó, indirectament a les crítiques que feia el president algerià, Buteflika, davant el propi president espanyol, Zapatero, en les que demanava Espanya més compromís amb el sahrauís i que treballés per buscar una solució al conflicte, dins del marc de la comunitat internacional i de la pròpia ONU.

No es pot entendre l'ambigüetat del govern d'Espanya, quan aquesta directament significa un recolzament a qui ha estat boicotejant els tractats signats, que no és altre que el Marroc. País que ha incomplert totes les resolucions de la ONU, els tractats als que ha arribat amb el FRENTE POLISARIO i sembla que es posi al costat de qui es burla constantment de la legalitat internacional, des del mateix moment en que la ONU indica a Espanya que ha d'iniciar el procés de descolonització ... un procés que ja llavors, a principis dels anys 70 del segle passat inclöia, el dret a l'autodeterminació

No podem entendre, com Espanya, a més, es mostri impasible davant les repetides violacions dels drets humans que es produeixen al Sàhara Occidental ocupat, on cada dia es donen casos de persones torturades, reprimides per demanar pacíficament el dret a ser indepedents, per part de la policia marroquina.

Aquesta violació dels drets humans que pateixen els sahrauís que viuen al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, és reconeguda per organismes mol poc sospitoses de ser partidistes, com és el cas d'Amnesty International, com a Periodistes Sense Fronteres i d'altres organitzacions i ONGs, que en son testimoni

Estarem amb els sahrauís sempre, fins la victòria final

dilluns, de desembre 11, 2006

El Comitè Aminetu Haidar, s'adhereix a la celebració del 58 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans

El COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR per l’Alliberament dels Presos Polítics Sahrauís, s’adhereix a la celebració del 58è dia DE L’APROVACIÓ DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS (10 de desembre) per quan aquesta pràctica vulnera els drets més elementals de les persones a expressar-se en llibertat i si és el cas, al dret a una justícia digna, i tota la legislació internacional que garanteix a les persones a ser tractades amb dignitat i respectant els seus drets personals i col·lectius.

El COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR, treballa aquestes vessants, centrant el nostre treball, en la denuncia de les violacions als drets humans que pateix el poble sahrauí per part del règim marroquí que ocupa de forma injusta i il·legal, el seu territori, el Sàhara Occidental.

Denunciem, també, la violenta repressió que pateixen els activistes sahrauís que son violentament empresonats i torturats en les presons del Regne del Marroc, pel sol fet d’expressar la seva opinió favorable al dret d’autodeterminació del seu poble, pel sol fet d’expressar les seves inquietuds.

Denunciem, la repetida violació i ignorància de les resolucions aprovades per la O.N.U., per part del regne del Marroc, favorables al dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental.

Així també, demanem al govern d’Espanya, que assumeixi, d’una vegada, els seus compromisos com a potència colonial i encapçali el procés d’autodeterminació del poble sahrauí, contribuint així a la resolució justa d’un conflicte, que a més, ha d’aportar credibilitat a Espanya, i sobretot, estabilitat al Magrib.

Tanmateix, denunciem l’existència dels Camps de Refugiats de Tindouf, on viuen 180.000 sahrauís, des de fa 30 anys, que varen veure obligats a marxar del seu país, perseguits per l’exèrcit i l’aviació marroquina, que els bombardejava amb napalm i fòsfor blanc, per tal d’aniquilar-los. Avui, continuen allà, en mig de la Hamada algeriana, mantenint l’esperança de tornar al seu país i participar del procés d’autodeterminació, que ha de donar la independència al Sàhara Occidental.

COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR
Per l’Alliberament dels Presos Polítics Sahrauís

Per a més informació: sah_ahaidar@yahoo.es

dissabte, de desembre 09, 2006

dijous, de desembre 07, 2006

INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL. Llibertat pel poble sahrauí


Estem en l'inici d'una campanya del Marroc per tal de promoure la idea d'una autonomia del Sàhara Occidental dins del Regne de Marroc. Una idea que no sols va contra totes les ressolucions de la ONU sino que també s'oposa a les intencions del pobles sahrauí de viure independent i en pau.

Els que promouen aquesta idea son els mateixos traidores que els anys 70 recolzaven la idea de mantenir el Sàhara sota autonomia espanyola, els que van fundar el partit titella PUNS, que després i sense cap tipus de rencúnia van recolzar l'entrada a sang i foc dels marroquins arrel de la Marxa Verda, els que aquests anys s'han enriquit a costa dels sahrauís i els que ara, com Jli Jenna Ould Rachid, no sols traeixen el seu poble sino que a més s'atreveixen a donar lliçpns a través del CORCAS (Consell Consultiu del Sàhara Occidental). Son aquells que diuen que no hi ha repressió, que no hi ha activistes sahrauís, que .... en fi, no voldria reproduir més mentides.

Aquell/Aquella que coneix un sol sahrauí exiliat als Campaments de Tindouf sap que aquests son les víctimes de la situació, que ells son els que van haver de marxar com van poder de les bombes de l'aviació marroquina, de l'exercit marroquí .... son aquells que els espanyols van encerclar en les seves cases per tal de deixar-los en mans dels marroquins i els que van fugir ... SON ENCARA LES VÍCTIMES

No es pot entendre que aquells que viuen de la sang dels seus compatriotes, els traidors, ara vulguin donar lliçons. Qui conegui ALI SALEM TAMEK o AMINETU HAIDAR, sap que lluiten per defensar unes idees, per la llibertat del seu poble i que han patit presó i tortures en el seu camí ... el seu delicte creure en la llibertat.

No podem entendre que els traidors, puguin qüestionar els informes d'Amnistia Internacional i de la ONU, en els que es denuncien les tortures que pateixen els activistes sahrauís, la repressió continuada i cruel que pateix loa població sahrauí del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. Cal exigir a les institucions internacional que compleixin amb les seves obligacions. A l'ONU que d'una vegada faci fer efectiu el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí i a Espanya, que encapçali el procés, que es situi al costat dels sahrauís, d'aquells que es mereixen opinar, d'aquells que es meriexen ser independents

INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL
AMB 31 ANYS N'HI HA PROU

AQUÍ SOTA TENIU 3 PETITS VIDEUS ON ES REFLECTEIX LA SITUACIÓ EN QUE VIUEN ELS SAHRAUÍS I POTSER LA SITUACIÓ A LA QUE HAURAN DE TORNAR DESPRÉS D'INTENTAR MOLT DE TEMPS UNA SORTIDA PACÍFICA. RECOLZEM-LOS EN LA SEVA LLUITA

Dakhla manifestación Sahara Occidental 3ª parte

INDEPENDÈNCIA PEL SÀHARA OCCIDENTAL

LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÍ

Dakhla manifestación Sahara Occidental 2ª parte

Imatges de manifestacions a la ciutat ocupada de Dakhla.
LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÓ

dimecres, de desembre 06, 2006

Dakhla manifestación Sahara Occidental 1ª parte

Imatges de la prepressió que pateixen els sahrauís al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i de la guerra

dilluns, de desembre 04, 2006

Més violacions dels Drets Humans al Sàhara Occidental


Sé que podeu trobar aquest article en altres llocs, però els testimonis s'ho valen, no es poden ignorar i val més que els trobeu 2 vegades a la xarxa que no cap ... cada dia hi ha més proves de les violacions constants dels Drets Humans que pateixen els sahrauís i cal denunciar-ho. En l'article del conegut periodista TOMÁS BÁRBULO, publicat a LAS PALMAS, podeu llegir situacions que veritablement costen d'explicar. Cal que Espanya denuncii oficialment aquestes situacions


Brahim Ezzeer se levanta la camisa y muestra el vientre. Tiene tres ombligos: el primero se lo dio la naturaleza, pero los otros dos -situados un poco más abajo, en vertical- son recuerdos de su paso por una comisaría de El Aaiún y fueron hechos con una máquina de taladrar resmas de papel. Mientras le mantenían colgado de una barra y le golpeaban con sus porras, los policías también le descoyuntaron los brazos, que ahora parecen doblarse al revés.



"Estuve 15 días con el Polisario. Me enseñaron el manejo de las armas", cuenta Ezzeer

Los relatos de estos jóvenes hablan de detenciones, torturas y acoso policial


Un inmigrante acusa a la policía marroquí de apalear a los hombres y violar a las mujeres


Ezzeer, que tiene 21 años, es uno de los más de 200 saharauis que este año han arribado en pateras a Canarias para solicitar asilo político. Otro centenar ha muerto o desaparecido en el Atlántico durante la travesía. Desde hace una semana, Ezzeer se aloja, junto a 21 compatriotas, en el centro de acogida que la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) tiene en la localidad grancanaria de Vecindario. La incesante llegada de saharauis en los dos últimos meses ha saturado este centro, que se ha visto obligado a ampliar sus plazas, y también los que Cruz Roja tiene en esa isla y en la vecina Fuerteventura. A pesar de ello, decenas de jóvenes procedentes de la antigua colonia española han tenido que ser trasladados a la Península.

Una delegación de la Oficina de Asilo y Refugio (OAR), dependiente del Ministerio del Interior, tiene previsto desplazarse los próximos días al archipiélago para entrevistarles y decidir si atiende a sus peticiones o les entrega a Marruecos. En caso de que el Gobierno se niegue a darles asilo, piden que no les devuelva a El Aaiún -"no queremos vivir allí como presos", dicen-, sino que les lleve a Tinduf (Argelia), donde se hallan los campamentos de refugiados del Frente Polisario. "Si estalla la guerra entre Marruecos y el Polisario, yo iré el primero", dice Ezzeer con convicción. Los demás están de acuerdo.

Brahim Ezzeer, hijo de la belicosa tribu Izarguíen; Ali Tergui, también de 21 años y perteneciente a la aristocrática tribu Erguibat; Ali Haidar, de 19 años y miembro de la combativa tribu Ait Usa... Todos estos muchachos responden al mismo perfil, que dibuja el director del centro de acogida, Gonzalo Andrade: "Varones, de entre 18 y 30 años, solteros, la mitad de ellos estudiantes". Durante el último año y medio han protagonizado continuas manifestaciones independentistas en las calles del Sáhara Occidental, la antigua colonia española ocupada por Marruecos desde hace tres décadas. Sus relatos hablan de detenciones, torturas, violaciones, encarcelamientos y acoso policial.

La historia de Ezzeer es una más de ese drama. Precisamente por ello, también es representativa de las causas del éxodo creciente de jóvenes saharauis hacia el archipiélago. El joven muestra dos documentos. Uno es un certificado del Polisario que reconoce su condición de saharaui. Incluso señala el tomo y la página del censo realizado por España en 1974 y el número del censo actualizado después por la ONU; en ambos recuentos, su madre aparece como saharaui con derecho a voto en el eternamente aplazado referéndum de autodeterminación. El otro documento es el carné de solicitante de asilo expedido por Interior. En él figuran el lugar y la fecha de su nacimiento (El Aaiún, 1985), y debajo: "Nación: Marruecos". Sorprendentemente, Interior asume algo que nunca ha sido reconocido por la comunidad internacional: la ocupación del Sáhara por Marruecos. La misma nacionalidad "marroquí" figura en los carnés de los demás saharauis del centro.

Ezzeer, un joven alto y delgado que mima un bigote incipiente para aparentar más edad, comenzó a alimentar su rechazo hacia los marroquíes con sólo seis años: "Vivíamos en Tantán (ciudad marroquí situada al norte del Sáhara Occidental). Mi madre fue a pedir provisiones de las ayudas sociales que el Gobierno de Rabat repartía entre su gente. Se las negaron y, cuando ella insistió, los policías la echaron a palos. Nunca olvidaré eso".

En 1991, su familia volvió a El Aaiún: "Acababan de llegar los autobuses cargados de colonos enviados por Hassan II para diluir la identidad saharaui en el referéndum de autodeterminación. Los alojaban en los Campamentos de la Unidad y les daban sacos con harina, azúcar, aceite, té... Pero nosotros no teníamos casa ni comida. Tuvimos que alojarnos con mis abuelos. Mis padres se habían separado, y mi madre, mis cuatro hermanos pequeños -dos chicos y dos chicas- y yo vivimos con ellos hasta que un político rico de nuestra tribu nos prestó una casa cerca del Cuartel General de la Minurso (Misión de Naciones Unidas para el Referéndum del Sáhara Occidental). Mi abuela era la única de la casa que tenía trabajo. Los marroquíes le habían dado un permiso para limpiar las aulas de los colegios y los despachos de las comisarías".

Ezzeer apenas sabe escribir. Asistió al colegio sólo tres años, entre 1992 y 1994. Luego comenzó a trabajar: en una tienda de ultramarinos, en un locutorio, en una obra... Cada mes llevaba a casa unos 100 euros. Le detuvieron por primera vez en 1994. Fue en una manifestación para pedir que les dieran unas viviendas que acababa de abandonar el ejército. "La policía cargó contra nosotros y corrimos a encerrarnos en nuestras casas. Nos ordenaron que saliéramos sólo los hombres, pero teníamos miedo a que violaran a las mujeres y nos negamos. Entonces entraron. A mi madre le pegaron delante de mí. Nos sacaron a rastras y nos llevaron a todos a la comisaría de la calle Smara (en el centro de la ciudad). Estuvieron tres horas dándonos palos. Hacia la medianoche, un notable de Izarguíen logró que nos liberaran".

Es llamativo el papel jugado por la tribu Izarguíen en el origen de los disturbios que sacuden el Sáhara Occidental, y que se han extendido a la región marroquí de Tarfaya e incluso más al norte, hasta la ciudad de Gulemín y la antigua colonia española de Sidi Ifni. "Había mucha gente de Izarguíen que recibía menos ayudas sociales que los miembros de otras tribus", explica Ezzeer. Izarguíen es una tribu de la confederación Tekna. En el antiguo orden social del Sáhara, las tribus Tekna estaban formadas por guerreros que cobraban un tributo, llamado horma, a sus vecinas a cambio de protección.

Poco a poco, los jóvenes descontentos comenzaron a reunirse en torno a Aminetu Haidar, también de la tribu Izarguíen y la figura de la resistencia independentista más conocida en al ámbito internacional. "Ella nos animaba a que protestáramos", cuenta Ezzeer. Haidar supo encauzar sus protestas sociales hacia el ámbito político. Ezzeer empezó a participar en manifestaciones bajo la bandera del Polisario. "Cuando había algún disturbio, la policía se presentaba en mi casa a buscarme".

En 2004, reunió 500 euros y pagó a un comerciante "que sabía a quién había que sobornar" para que le llevara hacia el sur, hasta Mauritania. A través de Zuerat, logró llegar a los campamentos del Polisario, en Tinduf. "Estuve allí 15 días. El Polisario me dio consejos y me entrenó en el manejo de armas. Querían que me quedara con ellos, pero padezco asma y el viento cargado de arena de la hamada me pone enfermo". Volvió a El Aaiún. "Entonces me incorporé a la guerra de Matal-la", dice.

Matal-la es un barrio de El Aaiún, construido después de la salida de España del territorio y habitado sobre todo por saharauis. Allí se han venido produciendo la mayoría de los enfrentamientos entre jóvenes que reclaman la autodeterminación y las fuerzas del orden marroquíes. Fue tras una de esas manifestaciones, en agosto de 2004, cuando la policía detuvo a Ezzeer, le agujereó el vientre y le descoyuntó los brazos.

En agosto participó en una "acción" en Fum El Uad, la playa en la que muchos habitantes de El Aaiún tienen casitas de verano. El lugar estaba lleno de gente cuando soltaron un montón de globos y varios gatos con la bandera del Polisario. También izaron la enseña saharaui en el tejado del cuartel de la Gendarmería y la pegaron en un coche de la policía. "Llegaron varios camiones cargados de gendarmes con perros. Cogieron a muchos y los molieron a palos. Últimamente ya no encarcelan a casi nadie, porque los juicios les suponen una publicidad negativa: detienen a los manifestantes, los llevan a 10 kilómetros de la ciudad, en dirección a Smara, apalean a los hombres y violan a las mujeres, y luego los tiran a un basurero. Pero yo logré escapar y empecé a pensar en la forma de huir a Canarias".

Un grupo de amigos le avisó de que habían comprado una patera con motor a un marroquí. Se citaron la noche del 3 de septiembre en una playa situada 10 kilómetros al sur de la ciudad de Bojador. "Pagamos 100 euros a los vigilantes de la Marina Real para que nos dejaran pasar. Pensaron que éramos marroquíes, pero sólo dos de los 17 lo eran. Cada uno de ellos pagó 1.500 euros. Los demás éramos saharauis y pagamos menos: 500 euros por cabeza. A mí me dejaron subir gratis, porque no tenía dinero", explica Brahim.

Zarparon a las doce de la noche, tal como habían convenido con la Marina Real. La travesía debía durar 24 horas, pero el motor se averió el primer día y quedaron a la deriva. Una patrullera de la Guardia Civil les localizó el día 8 y les condujo al puerto de Las Palmas. Apenas les quedaban fuerzas para levantar las banderas del Polisario que habían ocultado en el fondo de la lancha.

Ezzeer pidió asilo político en el Centro de Internamiento de Extranjero de Barranco Seco, desde donde fue trasladado a la casa de acogida de CEAR. Afirma que, si el Gobierno le concede el asilo que ha solicitado, lo primero que hará será reunir 500 euros y enviarlos a la intifada saharaui: "Para que mis compañeros compren pintura y puedan seguir llenando las calles de banderas del Polisario". Luego, asegura, trabajará duro para mandar dinero a su familia. Dice que no piensa volver a pisar El Aaiún "hasta que el Sáhara sea libre".

diumenge, de desembre 03, 2006

A pesar de las heridas ... la lucha continua

Si, continuen rebent-se notícies preocupants del Sàhara Occidental ocupat. Notícies que no deixen de ser conegudes per nosaltres i que tot i així ens continuen preocupant.

El Ministre de la RASD dels Territoris Ocupats i Emigració, Jalil Sidi Emmamed, ens alerta dels perills del manteniment de la situació de repressió als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, pot portar als sahrauís a plantejar-se tornar a una situació de revolta, com la que es va produir l'any 1974 i afirma que l'any 2007 pot ser l'any de l'alliberament, de la independència del poble sahrauí.

El mateix Jalil, no ens deixa de fer una sèrie de reflexions i entre les més interessants, la que dedica al govern d'Espanya, que va enfrentar-se amb al govern dels Estats Units pel tema de l'Irak, no sap, o no pot defensar el dret del poble sahrauí a accedir a la seva independència.

I no perque els sahrauís no tinguin dret a ser independents, ni perque no estiguin recolzats per les lleis i el dret internacional ... sino perque el govern d'Espanya no sap afrontar aquest tema davant del govern del Marroc ... caldrà continuar presionant.

Caldrà fer arribar al govern d'Espanya que cal que protesti epl fet que els sahruís son literalment llençats al mar per les forces colonials marroquines, que cal defensar els drets individuals i col·lectius dels sahrauís ... la defensa dels drets humans formen part dels drets fonamentals de les persones i sense aquests ... quina democràcia podem dir que tenim?

Podem ignorar els drets dels sahruís? i no els dels iraquians?

Treballem per l'alliberament dels sahrauís, per la independència del Sàhara Occidental