dissabte, de febrer 27, 2016

27 de Febrer, 40 anys de lluita per la independència del poble sahrauí

La qüestió sahrauí és principalment un tema de descolonització, que s’inicia amb la voluntat d’aquest poble de ser-ho i de concretar-ho assolint la seva independència, tal com ho van aconseguir altres pobles d’Àfrica, que també van patir la colonització europea.
El seu dret a la independència, ha estat i és reconegut des de les institucions internacionals. La pròpia ONU, avui, considera el Sàhara Occidental, com un territori a descolonitzar, i com a  tal, ja va instar a la potència colonial que l’ocupava, Espanya, a organitzar un referèndum d’autodeterminació, pas previ, a la seva independència. Al temps que es produïen aquests esdeveniments, el poble sahrauí també feia evident la seva voluntat constituint i recolzant el seu moviment d’alliberament nacional, el FRENTE POLISARIO, que primer va haver de lluitar contra la potència colonial, Espanya i després va fer front a l’ocupació il·legal de les tropes del Marroc i Mauritània, que van ocupar el territori com a conseqüència dels vergonyosos acords tripartits de Madrid de 1976, on Espanya, es va intentar despendre de les seves obligacions envers els sahrauís i envers la comunitat internacional.

Podem parlar d’identitat nacional dels sahrauís?
No podem oblidar que el nomadisme és una cultura que històricament es va articular al voltant de la tribu i des de l’inici de la creació de la identitat nacional sahrauí, la pertinença a les tribus va ser una referència d’identitat que determinava les xarxes econòmiques, polítiques i socials a les quals pertanyien els individus.
Com en altres pobles de l’Occident d’Àfrica, el sentiment de pertànyer al poble sahrauí neix amb els processos de descolonització i com també en d’altres casos, és difícil establir límits de pertinença a aquesta identitat. En tot cas, hi va haver un conjunt de tribus nòmades de guerrers i de pastors que havien establert llaços importants al voltant del domini i distribució de l’aigua i de l’espai territorial, basats en la força i les relacions comercials. On cada grup tenia un territori i els més febles pagaven tributs de protecció als més forts.
Va ser bàsic en la creació de la identitat nacional sahrauí, la transferència dels territoris per part de les tribus a la nova entitat nacional creada després de la sortida dels espanyols i la invasió marroquina (1976) la República Àrab Sahrauí Democràtica, així com també de la transferència de l’autoritat dels antics caps als llavors joves dirigents del Frente Polisario, que dirigien militarment la lluita per la independència.
Aquests dirigents, van voler conservar els valors positius de les antigues tribus camelleres al temps que marginalitzaven les relacions verticals del tribalisme i així construir una identitat nacional democràtica, molt en la línia de la que es desenvolupaven llavors a Algèria o Líbia, estenent el dret de vot a homes i dones ...
Aquests fets es poden retrobar en el desenvolupament de la societat sahrauí a l’exili i la guerra, on els homes desenvolupaven el seu coneixement del territori, participant a l’exèrcit sahrauí i les dones es convertien en el baluard dels campaments (acostumades culturalment a sostenir els campaments base dels nòmades i a desenvolupar els intercanvis econòmics) fets que no trencaven amb les societats anteriors i mantenien la sociabilitat tradicional: la nova societat sahrauí igualava els drets però no trencava les formes de sociabilitat tradicional
 Les dones als Campaments de Refugiats de Tinduf (a partir de 1976) van organitzar l’educació, la salut, la producció (del que es podia produir) o la justícia i li donava accés a l’educació en tots els nivells, ja que l’objectiu prioritari era contribuir a crear la societat del futur, síntesi  entre la societat tribal i la modernitat occidental.

Una societat en guerra permanent: entre el conflicte armat a la pau no resolta
Aquesta societat que té la voluntat de ser, que cap a finals dels anys 60 del S.XX la ONU instava a Espanya a facilitar el seu propi procés d’autodeterminació i independència,  pateix un conflicte que a partir de l’any 1976, divideix els sahrauís entre els que es van veure obligats a fugir de la seva terra i que perseguits amb napalm, per l’aviació marroquina, es van haver d’instal·lar en els Camps de Refugiats de Tinduf  i els que aclaparats per la situació, es van quedar als Territoris Ocupats pel Marroc i que des de llavors pateixen una greu repressió, que no sols afecta els que fan pública la seva voluntat de reclamar els seus drets com a poble i com a persones, sinó que arriba als intents repetits de destruir tota manifestació cultural que es pugui relacionar amb el poble sahrauí i la seva pròpia identitat nacional. En aquest sentit, no podem oblidar les greus separacions familiars, encara avui no solucionades
Els ja declarats oficialment com a il·legals ACORDS de Madrid (14/11/19175) que repartien el territori entre Mauritània i el Marroc, donaven pas a una guerra, que finalment i sota els auspicis de la ONU (1991) s’arribava a un alto el foc que obliga a les parts (Marroc i RASD) a reiniciar el procés d’autodeterminació: el compromís de tirar endavant amb el referèndum d’autodeterminació.
Amb tot i com que la situació encara avui continua oberta, no podem amagar una sèrie de realitats:
- La voluntat de boicotejar repetidament el procés d’autodeterminació per part del regne del Marroc, amb la sola intenció de consolidar la seva ocupació il·legal del territori útil del Sàhara Occidental, que intenten explotar, de forma il·legal, amb la complicitat d’Espanya, França i en ocasions, de la Unió Europea (fet que contrasta amb l’escrupolositat dels USA quan signa tractats comercials amb el Marroc, deixant sempre fora d’aquests els territori dels sahrauís)
- La manca de compromís per part d’Espanya de complir amb les seves obligacions envers la ONU, i sobretot, envers els sahrauís, d’acabar amb el procés d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
- La ONU manté el Sàhara Occidental entre els territoris a descolonitzar i manté a la zona una missió la MINURSO que hauria de verificar sobre el terreny el compliment dels acords de la ONU, però amb un inconvenient important: no te competències a l’hora de controlar el manteniment dels drets humans al territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc



Perspectives: de l’actualitat al futur des de Catalunya i Espanya
Som conscients que la nostra solidaritat té una vessant política, que parteix del nostre recolzament inequívoc a la voluntat dels i les sahrauís per tal d’obtenir la independència del Sàhara Occidental i en el nostre recolzament al Frente Polisario, com a legítim representant d’aquesta causa.
Per altra banda, també ens obliga a reclamar a les institucions i als partits polítics espanyols i catalans un posicionament clar envers conflicte i als governs, també de Catalunya i Espanya a complir amb les seves obligacions.
-                    La primera d’elles, és exigir al govern espanyol l’impuls i un reconeixement inequívoc al procés d’autodeterminació dels sahrauís.
-                    Al govern de la Generalitat de Catalunya, cal demanar que els interessos econòmics i polítics, no poden amagar les violacions dels drets humans que es produeixen als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental per part de les tropes colonials marroquines
-                    La nostra constatació és que massa sovint, les polítiques espanyoles en aquesta zona s’han vist condicionades per interessos econòmics que han volgut afavorir les multinacionals espanyoles establertes al Marroc.
-                    Aquests interessos, han volgut convertir en “invisible” aquest conflicte i sobretot, han volgut amagar la repressió que pateixen els defensors dels drets humans sahrauís als Territoris Ocupats, per part de la policia i l’exèrcit marroquins, així com també han amagat els boicots a la cooperació amb els Campaments de Refugiats de Tinduf

En els Territoris del Sàhara Occidental, ocupats pel Marroc
Denunciem la situació que pateixen els sahrauís, que veuen violats els seus drets. Tot i que coneixem el desenvolupament d’una veritable intifada sahrauí des del 2005 (resistència pacífica a l’ocupació marroquina) s’han anat desenvolupant diversos actes de resistència, també pacífiques):
-                    Desembre 2009: Aminetu Haidar: vaga de fam per tal de reclamar el seu dret a tornar El Aaiun
-                    Novembre 2010: Gdeim Izik, protesta social dels sahrauís on es combinaven reivindicacions socials (accés al treball, a prestacions socials ... ) i el dret a l’autodeterminació. Tot de forma pacífica en un campament espontani que serà dissolt pels marroquins per la força. Molts considerem aquest acte com l’inici de la posterior primavera àrab que es va desenvolupar pel Nord d’Àfrica
-                    2013: Judici  a 23 activistes sahrauís per haver participat en la mobilització de Gdeim Izik, amb acusacions falses (demostrat) on fins i tot Amnesty International, posa en dubte la validesa del judici, sense suficients garanties judicials i sense jurisdicció pels tribunals marroquins. Tot i així les penes han estat absolutament desproporcionades: 9 sentències a cadena perpètua, 4 de 30 anys, 7 de 25 anys i 3 de 20 anys, en presons infectes i on els abusos són un fet corrent
-                    2015: es denega l’asil polític a Espanya a Hassana Aalia: l’estat espanyol vol forçar la sortida de l’activista sahrauí al Marroc, condemnat el judici del 2013 a una pena perpètua. S’ha generat una forta solidaritat al voltant de Hassana Aalia, que ha posat un altre cop la causa sahrauí sobre la taula
Aquestes accions que semblen aïllades no son més que actes d’una resistència que han desenvolupat els sahrauís els últims 40 anys i que ha estat silenciada pels marroquins, amb un èxit força important: una repressió que ha inclòs la destrucció física de tot símbol diferencial sahrauí i fins i tot de l’ocupació espanyola. En aquest afany de destrucció, fins i tot, s’han traslladat els joves a estudiar al Marroc, separant-los de les seves famílies, s’ha prohibit parlar i estudiar espanyol, s’ha destruït tota la documentació que podien tenir els sahrauís de l’època espanyola ...

Els Campaments de Refugiats Sahrauís de Tinduf
S’han vist greument afectats per les retallades a la cooperació que ha protagonitzat, en el cas de Catalunya, el govern de la Generalitat.
Cal recordar aquí les denúncies de la pròpia ONU, reclamant el compliment dels compromisos amb els sahrauís per part de les administracions del nostre país i potser cal recordar la necessitat de recolzar l’acció de petites i mitjanes entitats que com l’ACAPS, també han demostrat una bona gestió dels recursos assignats.
La mateixa ONU i les seves agències, tampoc garanteixen els seus propis mínims alimentaris i sanitaris en els campaments de refugiats
Aquests campaments, van incidint en la seva autoorganització i aquí tornem a destacar el paper de la dona sahrauí com a element equitatiu i la seva centralitat en la transició entre la societat tradicional sahrauí i la modernitat de la societat nacional i de la futura RASD independent.

Perspectives de futur
En les nostres perspectives podem traçar-ne de 2 tipus:
Immediates:
-                    La MINURSO la Missió Internacional de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental, hauria d’ampliar les seves competències per tal d’incloure la vigilància del drets humans sobre el territori
-                    La Unió Europea, en general, tal com fan els USA, hauran d’excloure l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental, en els seus acords amb el Marroc
-                    La ONU i Espanya (com a potència colonial) han de garantir la celebració del referèndum d’autodeterminació del sahrauís i han de garantir el seu accés a la independència

A llarg termini
-                    La construcció de la futura RASD no serà gens fàcil, abans de tot, haurà de superar les reticències geopolítiques que han convertit França, Espanya o els USA, en aliats del Marroc i molt poc crítics amb les violacions dels drets humans que s’estan produint al Sahara Occidental.
-                    Internament, la pròpia RASD haurà de superar la retrobada de sahrauís que venen de 2 realitats molt diferents: dels Campaments de Tinduf i els que han viscut l’ocupació marroquina






dilluns, de juny 22, 2015

En recolzament de TAKBAR HADDI. Nota de premsa de l'ACAPS

La Federació ACAPS i el conjunt del moviment de recolzament al poble sahrauí a Catalunya, tal com ho ha fet el conjunt del moviment prosahrauí a Espanya i arreu del món, volem posar de manifest el nostre recolzament a la sahrauí TAKBAR HADDI, que va començar una vaga de fam el passat 15 de maig davant el Consolat del Marroc de Las Palmas de Gran Canaria, reclamant justícia per l’assassinat del seu fill, Mohamed Lamin Haidala, que llavors tenia 21 anys.

El passat 31 de gener, Mohamed Lamin Haidala, va ser agredit per colons marroquins a El Aaiun, capital ocupada pel Marroc, del Sàhara Occidental. Vuit dies després, el 8 de febrer, va morir, sense haver rebut l’assistència mèdica necessària i d’un procés de negligència mèdica intencionada, auspiciada per les forces d’ocupació marroquines.

Després de més de 40 dies en vaga de fam, TAKBAR HADDI, no sols reclama justícia pel seu fill, sinó que a  més s’ha convertit en portaveu dels sahrauís que estan patint tortures, empresonaments arbitraris, desaparicions i assassinats, que es produeixen diàriament als Territoris del Sàhara Occidental Ocupats pel Marroc.

La situació de TAKBAR HADDI, és d’extremada gravetat i en tot aquest temps no s’ha rebut cap pronunciament per part del govern espanyol, ni tan sols per reclamar informació sobre els fets denunciats i es clar, tampoc s’ha pronunciat sobre la demanda de justícia que ha fet TAKBAR HADDI.

La situació és desesperada i ens cal el recolzament de la societat civil, dels moviments socials i de la premsa per tal de donar a conèixer el cas de TAKBAR HADDI. En aquesta línia volem destacar que persones com a HASSANA AALIA (activista sahrauí) SALAH AMIDAN (atleta sahrauí) DIEGO CAÑAMERO, TERESA RODRÍGUEZ, MIGUEL URBAN i molts altres activistes socials, han pres la iniciativa d’anar rellevant parcialment TAKBAR HADDI en la seva vaga de fam, fent-ne de 24 hores

Més de 400 associacions solidàries amb el poble sahrauí, ens hem unit per tal de denunciar el cas de Mohamed Lamin Haidala, emmarcant-lo en una situació de violència social exercida pel Regne del Marroc, que incita la violència dels colons marroquins contra els sahrauís i que nega drets bàsics com el de l’assistència mèdica

Demanem al govern d’Espanya, recolzar les peticions per tal d’esclarir els fets, així com també hem fet arribar al Parlament Europeu, que actuï  en defensa dels Drets Humans als Sàhara Occidental, directament i/o exigint al govern espanyol, que actui, ja que Espanya, encara és potència administradora del Sàhara Occidental i exigeixi al govern del Marroc, una investigació independent sobre la mort de Mohamed Lamin Haidala i tal com demana TAKBAR HADDI, després poder-li donar un enterrament digne.



                                               FEDERACIÓ ACAPS



Barcelona 23 de juny de 2015

dilluns, de desembre 29, 2014

Exigimos a PODEMOS una rectificación definitiva y una disculpa por la publicación de un mapa que anexiona los territorios ocupados a Marruecos

Sahara Occidental: exigimos a Podemos una rectificación definitiva y una disculpa por la publicación de un mapa que anexiona los territorios ocupados a Marruecos
Desde la Plataforma de Acción Internacional por la Libertad de los Presos Saharauis de Gdeim Izik queremos saludar con alegría la incursión de este nuevo partido que ha conseguido generar un gran entusiasmo e ilusión entre la gente ante la posibilidad de un cambio en la política española. Precisamente por este motivo, no podemos sino expresar nuestra inmensa preocupación ante la utilización por Podemos de una cartografía ilegal.

Y es que el pasado 11 de diciembre Podemos publicaba en su página web para las elecciones municipales un Mapa de Municipios en el que aparecía gran parte del Sahara Occidental anexionada a Marruecos, siguiendo la delimitación establecida por el muro de ocupación marroquí.
Enseguida numerosas fueron las peticiones que recibió Podemos (dirigidas a Pablo Iglesias, a Carolina Bescansa, a Juan Carlos Monedero, a Íñigo Errejón, al Círculo Podemos Sahara, etc...) para rectificar el mapa. Al principio alegaron que dependía del diseñador del mapa, luego incluso Dina Bousselham respondió por Twitter que ya había sido corregido, cuando no era cierto y la eurodiputada Teresa Rodríguez reconoció el error e indicó que había solicitado que se corrigiera.
Sin embargo, más de dos días tardó en ser efectiva una modificación del mismo. Y a pesar de las indicaciones, el mapa modificado volvía a ser incorrecto.
¿Se trata de un simple error?
No consideramos que pueda ser casualidad, dado que todos los miembros del Consejo Ciudadano de Podemos cuentan con estudios superiores, muchos de ellos en Ciencias Políticas, como el propio Secretario General Pablo Iglesias o su asesora en el Parlamento Europeo,  Dina Bousselham. En este contexto, resulta poco creíble que hayan sido necesarias hasta cuatro correcciones para que su mapa resultara legal y en cumplimiento de lo establecido por las Naciones Unidas. Además, en ningún momento desde Podemos se ha expresado una disculpa por este hecho.
Y ahora nos encontramos de nuevo a que a fecha de 27 de diciembre el mapa ha vuelto a ser modificado y figura otra vez una versión errónea, puesto que, aunque ahora señala la línea divisoria entre Marruecos y el Sahara Occidental, no existe referencia a este último, sino que fuera de la delimitación del Territorio No Autónomo, en Mauritania, figura la mención Sahara (referida pues geográficamente al desierto).
Por otra parte, no podemos sino expresar nuestra preocupación ante la falta de actividad conocida y de reacción ante estos hechos por parte del Círculo Podemos Sahara. Aún más preocupante resulta el hecho de que la asesora de Pablo Iglesias en el Parlamento Europeo sea una marroqui que según diversas fuentes ha estado vinculada al PAM, partido de su país (Marruecos) conocido por su defensa de la marroquinidad del Sahara Occidental, y que a pesar de las reiteradas peticiones en ningún momento hasta ahora ha expresado públicamente un apoyo al respeto de la legalidad internacional en lo que respecta al Sahara Occidental. Con el agravante de que ésta realiza el seguimiento del trabajo del eurodiputado en comisiones tan sensibles para la cuestión saharaui como Asuntos Exteriores y Derechos Humanos en la Eurocámara.
Todo esto sucede después de la aparición de Pablo Iglesias el pasado 14 de noviembre en la EUCOCO, en la que éste expresara que “el cambio democrático pasa también porque el pueblo saharaui pueda recuperar sus derechos y tierras que le fueron injustamente arrebatadas”. Y que lanzara un “llamamiento a la Comunidad Internacional, a la ONU y a España a asumir sus responsabilidades y respetar y cumplir con la legalidad internacional, puesto que jurídicamente Marruecos está invadiendo territorio colonial español y explotando sus recursos”.
Por ello, ante lo expuesto:
Instamos a Podemos a rectificar su mapa de municipios de forma definitiva y sin ambigüedades para adecuarlo a lo establecido por la legalidad internacional,
Exigimos una disculpa formal por la publicación de un mapa que anexionaba el Sahara Occidental a Marruecos,
Reclamamos un posicionamiento público de Podemos claro e inequívoco a favor del derecho de autodeterminación del pueblo saharaui y por el fin de la ocupación marroquí,
Hacemos un llamamiento a Pablo Iglesias a que se comprometa formalmente a que su asistente Dina Bousselham no va a estar vinculada ni influenciar de ninguna manera el trabajo de Podemos en el Parlamento Europeo sobre la cuestión del Sahara Occidental, en tanto en cuanto ésta no realice una declaración pública de reconocimiento y de rechazo de la ocupación marroquí y a favor de la autodeterminación del pueblo saharaui y del cumplimiento del derecho internacional.
Pablo Iglesias se preguntaba en su discurso en el EUCOCO “¿qué más tiene que pasar para que la Comunidad Internacional intervenga?” Nosotros nos preguntamos ¿qué más tiene que pasar para que Podemos cumpla con la legalidad internacional en su mapa?

Porque la solidaridad con el pueblo saharaui no se demuestra con discursos grandilocuentes que ya pronunciaran otros como Felipe González en el pasado, sino con hechos y con ejercicios de coherencia política.
Agradecemos vuestra difusión.

-- 
Plataforma de Acción Internacional por los Presos Políticos Saharauis de Gdeim Izik
accion.presos@gmail.com 

diumenge, d’octubre 05, 2014

AMINETU HAIDAR, PREMI MEMORIAL PER LA PAU JOSEP VIDAL I LLECHA

El passat divendres, 3 d’octubre, es va a celebrar al CENTRE DE LECTURA de Reus, l’acte en el que s’atorgava el 30è Premi MEMORIAL PER LA PAU JOSEP VIDAL I LLECHA, en aquesta edició lliurat a AMINETU HAIDAR.

Aquest divendres, no vam tenir la sort de comptar amb l’AMINETU HAIDAR, però tot i això va ser un acte molt emotiu centrat en la importància de la defensa dels drets humans, com a única forma de poder  fer avançar la humanitat en si mateixa. Els ponents, van ser Xavier Filella (president del Centre de Lectura de Reus) Teresa Gomis (tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Reus) Pepe Beunza (president de l’Associació Josep Vidal i Llecha) Martí Olivella i Arcadi Oliveras. Cal destacar els parlaments de Martí Olivella, que va fe una semblança biogràfica molt detallada d’Aminetu Haidar i que va acostar la figura d’aquesta a la concurrència, formada en gran part per persones no familiaritzades amb la lluita del poble sahrauí i el parlament d’Arcadi Oliveras,  que tot i centrar-se en aspectes més generals i relacionats amb la importància de promoure la defensa dels drets humans a tot arreu, també va elogiar la figura d’Aminetu Haidar.

El moment més emotiu va ser l’acte de lliurament que van fer Pepe Beunza i Liessel Vidal (viuda de Josep Vidal i Llecha) a Núria Salamé (presidenta de la Federació ACAPS) en nom de la pròpia Aminetu Haidar. Després, la mateixa Núria Salamé, va elogiar Aminetu Haidar i va llegir un a carta d’aquesta feta per l’ocasió, en la que a més de defensar la lluita pacifista i la defensa dels drets humans als Territoris Ocupats de Sàhara Occidental ocupat il·legalment pel Marroc, denunciava l’explotació il·legal dels recursos naturals i reivindicava el dret a l’autodeterminació dels sahrauís.

Des de la Federació ACAPS, qui va presentar la candidatura d’Aminetu Haidar al Memorial per la Pau Vidal i Llecha, volem destacar la importància de la lluita d’aquesta i la importància del propi Premi, molt consolidat i que han rebut persones, associacions i institucions lligades a la defensa dels drets humans, com el propi Arcadi Oliveras.

També volem agrair l’assistència del nombrós públic reusenc, però especialment a les persones del moviment solidari amb el poble sahrauí a Catalunya que es van desplaçar fins la capital de l’Alt Camp des de Tarragona, Vilafranca del Penedès, Mataró o Barcelona



Reus, 3 d’octubre de 2014








CARTA D'AMINETU HAIDAR, ACCEPTANT EL PREMI MEMORIAL PER LA PAU VIDAL I LECHA
Es para mí un honor dirigirme  a tan distinguido  auditorio, y lamento que por mi maltrecha salud no pueda estar presente hoy tan significativo acto, aunque me queda el consuelo de poder delegar en  mi entrañable Nuria Salamé, quien ha aceptado el encargo de transmitir mis palabras en este importante momento para mí.

Quiero empezar esta intervención agradeciendo al Jurado y a L’Associació Josep Vidal LLecha” haberme honrado y distinguido con el Premio “MEMORIAL PER LA PAU 2014”, representativo de los valores que los espíritus libres de este mundo  encarnan día a día en la lucha por la Paz y la Libertad entre las personas y los pueblos. Mi gratitud, de forma muy especial, a Nuria Salamé por su iniciativa y propuesta de mi persona para tan alta distinción, así como por  su constante labor y solidaridad con la defensa de  la causa legítima de mi pueblo,  Agradecimiento que hago extensivo a la Federación de ACAPS (Federació D’Associaciacions Catalanes Amigues del Poble Saharauí), y a todas las personas que con su apoyo han considerado que mi lucha pacífica, y la lucha de mi Pueblo, el Pueblo Saharaui, por la Paz es merecedora de este honorable reconocimiento

Este Premio Per la Pau , aunque me lo hayan otorgado a mí, es en realidad,  un premio concedido a todo el  Pueblo Saharaui,  un pueblo que ansía vivir en Paz en su propia Patria y disfrutar de sus derechos fundamentales que, desgraciadamente a día de hoy, le están totalmente vetados,  pues desde hace treinta y nueve años es víctima de una ocupación militar extranjera y del silencio permisivo de la Comunidad Internacional.

 La existencia de Asociaciones, Organizaciones e Instituciones centradas en la defensa y enaltecimiento de los derechos humanos, de la Paz y la Concocordia como principios efectivos e imprescindibles para la sana convivencia democrática,  nos conduce a continuar siendo positivos y mantener la esperanza en la conquista de un mundo de Paz y Tolerancia, y conseguir desterrar definitivamente que los Derechos Humanos sean  respetados, o no, según la estirpe humana de que se trate y según los intereses de las grandes potencias.

Para nosotros,  los defensores de derechos humanos saharauis, este galardón constituye una bocanada de aire, contribuye a la visibilidad internacionalidad de nuestra resistencia pacífica y activa frente a la violenta acción que el ocupante marroquí  mantiene día a día contra la población civil saharaui desde la invasión de nuestro territorio y vidas.

La guerra para la ocupación del Sáhara Occidental  llevada a cabo por Marruecos, tras el abandono e incumplimientos de la potencia colonizadora, España, arrasó con la vida de muchos saharauis, destruyó proyectos de vida como los que cada uno de ustedes podrá tener hoy, o como los que tenían sus padres y abuelos en el año 1975. Invasión que dividió físicamente al Pueblo Saharaui con un éxodo forzoso en busca de la supervivencia, y manteniendo un mismo espíritu de libertad. Esta parte de mi pueblo que habita en el exilio, en los Campamentos de Refugiados de Tindouf, ha atravesado por duras adversidades que ha ido superando, como lo han sido las últimas inundaciones producidas por las torrenciales lluvias que han asolado el desierto en el que residen. Y allí, en los Campamentos, se hace muy visible la labor de todos ustedes, de este pueblo al que me dirijo hoy,  ustedes que con su apoyo solidario son imprescindibles para  la buena marcha en la andadura  hacia la libertad de mi pueblo, y desde esta tribuna reitero que es necesario intensificar su cooperación y solidaridad personal, y la de las Instituciones catalanas con el pueblo saharaui.

En  los Territorios Ocupados del Sáhara Occidental,  vivimos bajo una incesante violencia ejercida por el invasor marroquí, violencia que se evidenció notoriamente para  la comunidad internacional en noviembre de 2010 con el ataque y destrucción  del Campamento de Gdeim Izik, con las muertes y torturas de jóvenes saharauis, con el sometimiento a juicios militares a civiles saharauis, … o con hechos como la deportación  de la que fui víctima y que me condujo a una acción pacífica de protesta como fue  la huelga de hambre, y en la que recibí la solidaridad de ustedes que me dio fuerza en aquellos duros momentos, frente  a la cómplice agresión que sufrí de Marruecos y España.
En cada rincón del Sáhara Occidental sigue estando presente la violencia del ocupante hacia la población saharaui, población que es encarcelada por expresar su derecho a la libertad y el cumplimento de la legalidad. Las cárceles marroquíes se han poblado de jóvenes activistas saharauis que son torturados, y sometidos a juicios injustos y nulos por parte de la administración marroquí, obviando todos sus derechos. Desde aquí quiero reiterar una vez más la denuncia por los encarcelamientos injustos de los activistas saharauis, y en forma especial por la condena a cadena perpetua de nueve civiles saharauis por un tribunal militar, sentencia que deriva de un juicio ilegal que contraviene el Derecho Penal Internacional y los Convenios y de Ginebra.
Recientemente, el 28 de septiembre de 2014, la ocupación marroquí se ha cobrado un nuevo mártir, el joven HASSANA EL OUALI  que murió en hospital militar de Dahkla víctima de los métodos empleados a los activistas saharauis en las cárceles marroquíes. Hassana El Ouali se encontraba preso en la cárcel de Dahkla cumpliendo una injusta condena de tres años de privación de libertad, impuesta en un juicio injusto y contrario a la legalidad internacional, y no recibió nunca la atención médica que podría haber salvado su vida, habiendo pasado varios días en estado de coma.

El respeto a los derechos del pueblo saharaui contempla también la exigencia de una actitud dentro de la legalidad del tratamiento de los recursos naturales que le son inherentes, y la expoliación de los mismos por parte de las potencias extranjeras de la mano de Marruecos, contribuye a la vulneración de los derechos fundamentales del pueblo saharaui, y debe ser recriminada y cesar cuanto antes.

El silencio de los gobiernos democráticos, y en especial el  Gobierno español ante lo que está teniendo lugar en el Sáhara Occidental respecto a las graves violaciones de los derechos humanos y al continuo pillaje de su riquezas, no puede tener otra interpretación que el ciego seguidismo de una propaganda sin valor alguno y la desvinculación sin causa alguna de los lazos históricos tejidos durante la presencia española en el Sáhara Occidental durante casi un siglo. El derroche de violencia que Marruecos ejercita contra el pueblo saharaui, no puede ser ocultado por los medios de comunicación internacionales, pues silenciar la barbarie los puede convertir en cómplices de la misma.

Desde este estrado, en mi nombre y en el de la organización que presido, COLECTIVO DE DEFENSORES SAHARAUIS DE DERECHOS HUMANOS (CODESA) ,  aprovecho esta solemne ocasión para exigir la intervención del gobierno español, y del gobierno catalán, a favor de la libertad de todos los presos políticos, presos de conciencia, saharauis, esperando el apoyo de todas las instituciones y organismos para exigir a las Naciones Unidas la extensión de sus competencias al control, vigilancia y promoción de los derechos humanos en el Sáhara Occidental; o la creación de un nuevo mecanismo para llevar a cabo dicha labor. No hay que olvidar que la MINURSO, la Misión de Naciones Unidas para el Referéndum en el Sáhara Occidental, es una de las pocas misiones  de la ONU que no tienen competencias para vigilar el respeto de  los derechos humanos.

Como decía antes, el pueblo saharaui precisa  que  todas las voces libres del mundo se aúnen, que se incrementen las energías, que se sumen todos los esfuerzos  con el fin de hacer fracasar todas las iniciativas nocivas para la causa justa saharaui que el régimen marroquí ose llevar a cabo en complicidad con sus socios europeos. Es necesario que la solidaridad internacional se redoble, que los apoyos de los gobiernos, y del gobierno e instituciones catalanas se acrecienten en colaboración con la consecución de la justicia y la paz en el Sáhara .

Y no olvidemos las palabras de Edmund Burke:  “para que el mal triunfe basta con que los hombres de bien no hagan nada”.


MUCHAS GRACIAS.          
AMINATOU HAIDAR
Presidenta de CODESA