dissabte, de febrer 27, 2016

27 de Febrer, 40 anys de lluita per la independència del poble sahrauí

La qüestió sahrauí és principalment un tema de descolonització, que s’inicia amb la voluntat d’aquest poble de ser-ho i de concretar-ho assolint la seva independència, tal com ho van aconseguir altres pobles d’Àfrica, que també van patir la colonització europea.
El seu dret a la independència, ha estat i és reconegut des de les institucions internacionals. La pròpia ONU, avui, considera el Sàhara Occidental, com un territori a descolonitzar, i com a  tal, ja va instar a la potència colonial que l’ocupava, Espanya, a organitzar un referèndum d’autodeterminació, pas previ, a la seva independència. Al temps que es produïen aquests esdeveniments, el poble sahrauí també feia evident la seva voluntat constituint i recolzant el seu moviment d’alliberament nacional, el FRENTE POLISARIO, que primer va haver de lluitar contra la potència colonial, Espanya i després va fer front a l’ocupació il·legal de les tropes del Marroc i Mauritània, que van ocupar el territori com a conseqüència dels vergonyosos acords tripartits de Madrid de 1976, on Espanya, es va intentar despendre de les seves obligacions envers els sahrauís i envers la comunitat internacional.

Podem parlar d’identitat nacional dels sahrauís?
No podem oblidar que el nomadisme és una cultura que històricament es va articular al voltant de la tribu i des de l’inici de la creació de la identitat nacional sahrauí, la pertinença a les tribus va ser una referència d’identitat que determinava les xarxes econòmiques, polítiques i socials a les quals pertanyien els individus.
Com en altres pobles de l’Occident d’Àfrica, el sentiment de pertànyer al poble sahrauí neix amb els processos de descolonització i com també en d’altres casos, és difícil establir límits de pertinença a aquesta identitat. En tot cas, hi va haver un conjunt de tribus nòmades de guerrers i de pastors que havien establert llaços importants al voltant del domini i distribució de l’aigua i de l’espai territorial, basats en la força i les relacions comercials. On cada grup tenia un territori i els més febles pagaven tributs de protecció als més forts.
Va ser bàsic en la creació de la identitat nacional sahrauí, la transferència dels territoris per part de les tribus a la nova entitat nacional creada després de la sortida dels espanyols i la invasió marroquina (1976) la República Àrab Sahrauí Democràtica, així com també de la transferència de l’autoritat dels antics caps als llavors joves dirigents del Frente Polisario, que dirigien militarment la lluita per la independència.
Aquests dirigents, van voler conservar els valors positius de les antigues tribus camelleres al temps que marginalitzaven les relacions verticals del tribalisme i així construir una identitat nacional democràtica, molt en la línia de la que es desenvolupaven llavors a Algèria o Líbia, estenent el dret de vot a homes i dones ...
Aquests fets es poden retrobar en el desenvolupament de la societat sahrauí a l’exili i la guerra, on els homes desenvolupaven el seu coneixement del territori, participant a l’exèrcit sahrauí i les dones es convertien en el baluard dels campaments (acostumades culturalment a sostenir els campaments base dels nòmades i a desenvolupar els intercanvis econòmics) fets que no trencaven amb les societats anteriors i mantenien la sociabilitat tradicional: la nova societat sahrauí igualava els drets però no trencava les formes de sociabilitat tradicional
 Les dones als Campaments de Refugiats de Tinduf (a partir de 1976) van organitzar l’educació, la salut, la producció (del que es podia produir) o la justícia i li donava accés a l’educació en tots els nivells, ja que l’objectiu prioritari era contribuir a crear la societat del futur, síntesi  entre la societat tribal i la modernitat occidental.

Una societat en guerra permanent: entre el conflicte armat a la pau no resolta
Aquesta societat que té la voluntat de ser, que cap a finals dels anys 60 del S.XX la ONU instava a Espanya a facilitar el seu propi procés d’autodeterminació i independència,  pateix un conflicte que a partir de l’any 1976, divideix els sahrauís entre els que es van veure obligats a fugir de la seva terra i que perseguits amb napalm, per l’aviació marroquina, es van haver d’instal·lar en els Camps de Refugiats de Tinduf  i els que aclaparats per la situació, es van quedar als Territoris Ocupats pel Marroc i que des de llavors pateixen una greu repressió, que no sols afecta els que fan pública la seva voluntat de reclamar els seus drets com a poble i com a persones, sinó que arriba als intents repetits de destruir tota manifestació cultural que es pugui relacionar amb el poble sahrauí i la seva pròpia identitat nacional. En aquest sentit, no podem oblidar les greus separacions familiars, encara avui no solucionades
Els ja declarats oficialment com a il·legals ACORDS de Madrid (14/11/19175) que repartien el territori entre Mauritània i el Marroc, donaven pas a una guerra, que finalment i sota els auspicis de la ONU (1991) s’arribava a un alto el foc que obliga a les parts (Marroc i RASD) a reiniciar el procés d’autodeterminació: el compromís de tirar endavant amb el referèndum d’autodeterminació.
Amb tot i com que la situació encara avui continua oberta, no podem amagar una sèrie de realitats:
- La voluntat de boicotejar repetidament el procés d’autodeterminació per part del regne del Marroc, amb la sola intenció de consolidar la seva ocupació il·legal del territori útil del Sàhara Occidental, que intenten explotar, de forma il·legal, amb la complicitat d’Espanya, França i en ocasions, de la Unió Europea (fet que contrasta amb l’escrupolositat dels USA quan signa tractats comercials amb el Marroc, deixant sempre fora d’aquests els territori dels sahrauís)
- La manca de compromís per part d’Espanya de complir amb les seves obligacions envers la ONU, i sobretot, envers els sahrauís, d’acabar amb el procés d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
- La ONU manté el Sàhara Occidental entre els territoris a descolonitzar i manté a la zona una missió la MINURSO que hauria de verificar sobre el terreny el compliment dels acords de la ONU, però amb un inconvenient important: no te competències a l’hora de controlar el manteniment dels drets humans al territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc



Perspectives: de l’actualitat al futur des de Catalunya i Espanya
Som conscients que la nostra solidaritat té una vessant política, que parteix del nostre recolzament inequívoc a la voluntat dels i les sahrauís per tal d’obtenir la independència del Sàhara Occidental i en el nostre recolzament al Frente Polisario, com a legítim representant d’aquesta causa.
Per altra banda, també ens obliga a reclamar a les institucions i als partits polítics espanyols i catalans un posicionament clar envers conflicte i als governs, també de Catalunya i Espanya a complir amb les seves obligacions.
-                    La primera d’elles, és exigir al govern espanyol l’impuls i un reconeixement inequívoc al procés d’autodeterminació dels sahrauís.
-                    Al govern de la Generalitat de Catalunya, cal demanar que els interessos econòmics i polítics, no poden amagar les violacions dels drets humans que es produeixen als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental per part de les tropes colonials marroquines
-                    La nostra constatació és que massa sovint, les polítiques espanyoles en aquesta zona s’han vist condicionades per interessos econòmics que han volgut afavorir les multinacionals espanyoles establertes al Marroc.
-                    Aquests interessos, han volgut convertir en “invisible” aquest conflicte i sobretot, han volgut amagar la repressió que pateixen els defensors dels drets humans sahrauís als Territoris Ocupats, per part de la policia i l’exèrcit marroquins, així com també han amagat els boicots a la cooperació amb els Campaments de Refugiats de Tinduf

En els Territoris del Sàhara Occidental, ocupats pel Marroc
Denunciem la situació que pateixen els sahrauís, que veuen violats els seus drets. Tot i que coneixem el desenvolupament d’una veritable intifada sahrauí des del 2005 (resistència pacífica a l’ocupació marroquina) s’han anat desenvolupant diversos actes de resistència, també pacífiques):
-                    Desembre 2009: Aminetu Haidar: vaga de fam per tal de reclamar el seu dret a tornar El Aaiun
-                    Novembre 2010: Gdeim Izik, protesta social dels sahrauís on es combinaven reivindicacions socials (accés al treball, a prestacions socials ... ) i el dret a l’autodeterminació. Tot de forma pacífica en un campament espontani que serà dissolt pels marroquins per la força. Molts considerem aquest acte com l’inici de la posterior primavera àrab que es va desenvolupar pel Nord d’Àfrica
-                    2013: Judici  a 23 activistes sahrauís per haver participat en la mobilització de Gdeim Izik, amb acusacions falses (demostrat) on fins i tot Amnesty International, posa en dubte la validesa del judici, sense suficients garanties judicials i sense jurisdicció pels tribunals marroquins. Tot i així les penes han estat absolutament desproporcionades: 9 sentències a cadena perpètua, 4 de 30 anys, 7 de 25 anys i 3 de 20 anys, en presons infectes i on els abusos són un fet corrent
-                    2015: es denega l’asil polític a Espanya a Hassana Aalia: l’estat espanyol vol forçar la sortida de l’activista sahrauí al Marroc, condemnat el judici del 2013 a una pena perpètua. S’ha generat una forta solidaritat al voltant de Hassana Aalia, que ha posat un altre cop la causa sahrauí sobre la taula
Aquestes accions que semblen aïllades no son més que actes d’una resistència que han desenvolupat els sahrauís els últims 40 anys i que ha estat silenciada pels marroquins, amb un èxit força important: una repressió que ha inclòs la destrucció física de tot símbol diferencial sahrauí i fins i tot de l’ocupació espanyola. En aquest afany de destrucció, fins i tot, s’han traslladat els joves a estudiar al Marroc, separant-los de les seves famílies, s’ha prohibit parlar i estudiar espanyol, s’ha destruït tota la documentació que podien tenir els sahrauís de l’època espanyola ...

Els Campaments de Refugiats Sahrauís de Tinduf
S’han vist greument afectats per les retallades a la cooperació que ha protagonitzat, en el cas de Catalunya, el govern de la Generalitat.
Cal recordar aquí les denúncies de la pròpia ONU, reclamant el compliment dels compromisos amb els sahrauís per part de les administracions del nostre país i potser cal recordar la necessitat de recolzar l’acció de petites i mitjanes entitats que com l’ACAPS, també han demostrat una bona gestió dels recursos assignats.
La mateixa ONU i les seves agències, tampoc garanteixen els seus propis mínims alimentaris i sanitaris en els campaments de refugiats
Aquests campaments, van incidint en la seva autoorganització i aquí tornem a destacar el paper de la dona sahrauí com a element equitatiu i la seva centralitat en la transició entre la societat tradicional sahrauí i la modernitat de la societat nacional i de la futura RASD independent.

Perspectives de futur
En les nostres perspectives podem traçar-ne de 2 tipus:
Immediates:
-                    La MINURSO la Missió Internacional de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental, hauria d’ampliar les seves competències per tal d’incloure la vigilància del drets humans sobre el territori
-                    La Unió Europea, en general, tal com fan els USA, hauran d’excloure l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental, en els seus acords amb el Marroc
-                    La ONU i Espanya (com a potència colonial) han de garantir la celebració del referèndum d’autodeterminació del sahrauís i han de garantir el seu accés a la independència

A llarg termini
-                    La construcció de la futura RASD no serà gens fàcil, abans de tot, haurà de superar les reticències geopolítiques que han convertit França, Espanya o els USA, en aliats del Marroc i molt poc crítics amb les violacions dels drets humans que s’estan produint al Sahara Occidental.
-                    Internament, la pròpia RASD haurà de superar la retrobada de sahrauís que venen de 2 realitats molt diferents: dels Campaments de Tinduf i els que han viscut l’ocupació marroquina