Aquests dies, a banda, d'altres coses que pasen per la meva vida i que realment l'han de marcar, em trobo amb la sorpresa de trobar en el meu blog, una sèrie de comentaris que realment augmenten el nivell ... comentaris amb arguments i un desenvolupament que realment et fan reflexionar, que et fan pensar, que et fan posicionar sobre temes que realment son importants perque t'afecten com a persona i perque realment poden afectar a aquells i aquelles que estimes i que viuen als Campaments de Tindouf o al Sàhara Occidental ocupat.
El problema, no és la teva posició o el teu compromís, sino la forma en que pots concretar el teu compromís. Si hi ha un lema que m'ha impressionat en la meva vida , és aquell que es van inventar l'any 1789, una colla de francesos i que volent o sense voler van inventar la nostra societat contemporània, convertint una societat on les persones no tenien cap més dret que el que podien donar les seus títols o els seus diners a una altra on les persones, al marge del seu orígen o recursos, començaven a tenir drets. És el sentit del famós LIBERTÉ, EGALITÉ, FRATERNITÉ, de l'orígen d'un nacionalisme molt diferent del que estem vivint a casa nostra. Un nacionalisme, contrari als orígens racials, religiosos o d'orígen.
Un nacionalisme que aposta per la convivència, per la voluntat de les persones de pertanyer a una societat, per la defensa dels drets individuals i col·lectius, sense preguntes, sense condicions.
Una societat així no pot fer més que valorar la convivència, la pau, la defensa dels drets col·lectius i dels individuals, per això la gent que ens considerem d'esquerres, som pacifistes, creiem en que les persones ténen drets individuals i les societats drets col·lectius.
Però si hi ha una cosa que cal tenir present del lema de la Revolució Francesa i de les posteriors repúbliques dels ciutadans (a França o fora de França) és que humanitza les societats i una societat humana, sigui quina sigui, necessita la PAU.
El problema dels sahrauís es que no poden escollir: han demostrat molt de temps la seva voluntat democràtica (accepten anar cap a un referendum d'autodeterminació) la voluntat d'acceptar la mediació de la ONU (que els dona la raó, però després buida els magatzems d'aliments dels Campaments de Tindouf) o del govern d'Espanya (que tot i les bones paraules, quan toca votar ho fa a favor del Marroc, de qui viola els drets de les persones i d'un poble com el sahrauí).
El problema dels sahrauís, es que bona part dels països i de les persones com nosaltres, els donem la raó en les seves reclamacions, en els seus drets com a poble, .... , però a l'hora de la veritat es troben sols ... Els sahrauís, per desgràcia, no poden decidir en quin tipus de societat poden viure, perque quan qualsevol d'ells s'atreveix a reclamar els seus drets com a persones o com a poble, son empresonats, torturats o "desapareguts" ... ho podeu preguntar a l'Aminetu Haidar, a l'Ali Salem Tamek, a Hmad Hamad i a molts d'altres.
Pels sahrauís, la pregunta no és decidir si poden viure en una societat pacífica i democràtica, la seva preocupació és saber si podran fer-ho. Pels habitants dels Campaments de Tindouf, si podran tornar a casa seva, si es podran tornar a reunir amb les seves famílies ... pels que viuen al Sàhara Occidental ocupat, si alguna vegada podran aixecar la seva bandera, sense que cap policia colonial estigui preparat per torturar-los, maltractar-los, ... això si, amb el permís de la ONU, davant la mirada de la MINURSO
Quan parlem del poble sahrauí, estem parlant d'un poble que fa 31 anys que viu una situació injusta i no sols això, viu tota mena d'injustícies com a poble i com a persones, se l'està portant cap a una situació insostenible, cap a una posició molt complicada on qualsevol sortida pot ser posible ... fins i tot tornar a la Guerra
El sahrauí, un poble que pot viure en el desert, que pot trobar aigua on nosaltres pensem que no n'hi ha, que ens estima com si fossim sahrauís (crec que molts de nosaltres ja ho som) cal que ens tinguin als seu costat, fins i tot quan decideixin sortides molt difícils ....
El problema, no és la teva posició o el teu compromís, sino la forma en que pots concretar el teu compromís. Si hi ha un lema que m'ha impressionat en la meva vida , és aquell que es van inventar l'any 1789, una colla de francesos i que volent o sense voler van inventar la nostra societat contemporània, convertint una societat on les persones no tenien cap més dret que el que podien donar les seus títols o els seus diners a una altra on les persones, al marge del seu orígen o recursos, començaven a tenir drets. És el sentit del famós LIBERTÉ, EGALITÉ, FRATERNITÉ, de l'orígen d'un nacionalisme molt diferent del que estem vivint a casa nostra. Un nacionalisme, contrari als orígens racials, religiosos o d'orígen.
Un nacionalisme que aposta per la convivència, per la voluntat de les persones de pertanyer a una societat, per la defensa dels drets individuals i col·lectius, sense preguntes, sense condicions.
Una societat així no pot fer més que valorar la convivència, la pau, la defensa dels drets col·lectius i dels individuals, per això la gent que ens considerem d'esquerres, som pacifistes, creiem en que les persones ténen drets individuals i les societats drets col·lectius.
Però si hi ha una cosa que cal tenir present del lema de la Revolució Francesa i de les posteriors repúbliques dels ciutadans (a França o fora de França) és que humanitza les societats i una societat humana, sigui quina sigui, necessita la PAU.
El problema dels sahrauís es que no poden escollir: han demostrat molt de temps la seva voluntat democràtica (accepten anar cap a un referendum d'autodeterminació) la voluntat d'acceptar la mediació de la ONU (que els dona la raó, però després buida els magatzems d'aliments dels Campaments de Tindouf) o del govern d'Espanya (que tot i les bones paraules, quan toca votar ho fa a favor del Marroc, de qui viola els drets de les persones i d'un poble com el sahrauí).
El problema dels sahrauís, es que bona part dels països i de les persones com nosaltres, els donem la raó en les seves reclamacions, en els seus drets com a poble, .... , però a l'hora de la veritat es troben sols ... Els sahrauís, per desgràcia, no poden decidir en quin tipus de societat poden viure, perque quan qualsevol d'ells s'atreveix a reclamar els seus drets com a persones o com a poble, son empresonats, torturats o "desapareguts" ... ho podeu preguntar a l'Aminetu Haidar, a l'Ali Salem Tamek, a Hmad Hamad i a molts d'altres.
Pels sahrauís, la pregunta no és decidir si poden viure en una societat pacífica i democràtica, la seva preocupació és saber si podran fer-ho. Pels habitants dels Campaments de Tindouf, si podran tornar a casa seva, si es podran tornar a reunir amb les seves famílies ... pels que viuen al Sàhara Occidental ocupat, si alguna vegada podran aixecar la seva bandera, sense que cap policia colonial estigui preparat per torturar-los, maltractar-los, ... això si, amb el permís de la ONU, davant la mirada de la MINURSO
Quan parlem del poble sahrauí, estem parlant d'un poble que fa 31 anys que viu una situació injusta i no sols això, viu tota mena d'injustícies com a poble i com a persones, se l'està portant cap a una situació insostenible, cap a una posició molt complicada on qualsevol sortida pot ser posible ... fins i tot tornar a la Guerra
El sahrauí, un poble que pot viure en el desert, que pot trobar aigua on nosaltres pensem que no n'hi ha, que ens estima com si fossim sahrauís (crec que molts de nosaltres ja ho som) cal que ens tinguin als seu costat, fins i tot quan decideixin sortides molt difícils ....
AMB 31 ANYS N'HI HA PROU, LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÍ
El dia 11 de novembre, MANIFESTACIÓ A MADRID, per la llibertat del poble sahrauí.
Cal que hi anem tots i totes. Confirmeu la vostra assistència a storico@telefonica.net
3 comentaris:
DAVANT UNA GUERRA INVISIBLE I INTERMINABLE, FER-LA VISIBLE NO ÉS UNA ESTRATÈGIA DE MORT SINÓ DE VIDA
Toni, moltes gràcies pels teus amables comentaris. T’he de recordar, però, que el mèrit és col•lectiu. La cooperació inspira cooperació. Sobretot si es tracta de cooperacions intel•ligents, generoses i compromeses. I és així com junts anem construint ‘el flujo social del hacer’, que diria John Holloway.
El teu article em sembla excel•lent. Corre per la xarxa un llibre anomenat ‘LA REBELIÓN DE LAS MIRADAS QUE SE CAMINAN JUNTAS. Manifiesto para una izquierda rebelde’, editat en versió copyleft a: www.pangea.org/llibertatsolidaria. És un brollador del que bec contínuament. L’esmento aquí perquè els seus autors/es consideren, com tu, que la proclama ‘Llibertat, Igualtat, Fraternitat!’ de la Revolució Francesa té una rellevància cabdal per a la història de la Humanitat. T’incloc una petita part que corrobora i complementa les teves reflexions:
‘’La política contemporánea nace con las revoluciones burguesas. Su paradigma más potente fue la Revolución Francesa, con la proclamación de los principios de igualdad, libertad y fraternidad. Después de siglos de historia en que el proceso socializador había concretado ya parte de su recorrido (viviendo en ciudades, ampliando los conocimientos técnicos y científicos, refinado las costumbres, acumulando creatividad, incrementando el caudal económico-productivo), los humanos se plantearon la recuperación colectiva de la decisión social: el poder político democrático. Y su bandera fueron tres principios básicos que ilustran la esencia del potencial humanizador de la especie: la igualdad de todos los Homo sapiens, determinados genéticamente indeterminados; la libertad, capacidad exclusiva de los humanos producto de una plasticidad genética habilitada por el medio social; y la fraternidad, o la pulsión del amor dirigida horizontalmente hacia la sociedad y desde ésta hacia el individuo, el vehículo necesario para reproducir las condiciones de igualdad y de cooperación social que posibilitan nuestro devenir libre. Estos tres valores fundamentales formulados hace más de doscientos años son, en realidad, el hilo conductor del presente manifiesto. De hecho, tan solo hemos añadido un matiz a esta triada al substituir el precepto fraternidad por su versión actualizada: la solidaridad. La solidaridad es un concepto más holgado que el de fraternidad, ya que incorpora una dimensión política, la del ser humano que guiado por el amor se relaciona con sus semejantes mediando una voluntad explícita de prestarle su apoyo y/o cooperar mutuamente. Por otro lado, mientras que la fraternidad es una relación presencial, la solidaridad puede dirigirse a personas desconocidas y distanciadas por la geografía porque las consideramos igualmente humanas. Asimismo, la solidaridad añade siempre una subjetividad crítica opuesta a las situaciones generadoras de opresión. Por estas razones nos atrevemos a aseverar que la solidaridad es la fraternidad transformada en acción de intencionalidad política’’.
Bé, prossegueixo.
Aquesta matinada finalitzava el meu comentari ‘Sàhara, la guerra interminable’ incorporant una expressió: la ‘guerra defensiva’. Ja era massa tard i hi havia esmerçat una quantitat excessiva de paraules, raons més que suficients, al meu entendre, com per optar per un prudent acomiadament i fins a la propera. Ara comprovo novament horroritzat que la càrrega d’escriptura d’aquest segon escrit reclama, de forma similar, un punt i final urgent.
Tanmateix, no puc estar-me d’afegir una darrera opinió.
El pacifisme, l’antimilitarisme i la no-violència són valors confluents però distints. Tots tres són desitjables per mi. Tots tres haurien de ser preferencials en qualsevol estratègia de lluita d’un pensament polític d’esquerres. Però tots tres no tenen la mateixa transcendència a l’hora d’aplicar-los.
La possible reactivació del conflicte armat per part del poble sahrauí seria una guerra de defensa i no d’atac (malgrat que la ‘comunitat internacional’ i el ‘pensament únic’ la catalogarà, en cas de succeir, com una agressió). Perquè?:
• Primer, perquè el poble sahrauí ja pateix una guerra oculta, una ‘guerra invisible’.
• I, segon, perquè el poble sahrauí, en realitat, no ha de ‘conquerir’ res del que no sigui ‘propietari’. El poble sahrauí té uns drets col•lectius –reconeguts legalment per l’ONU- i uns drets individuals –també reconeguts per l’ONU, com a humans que són- que els hi han estat negats reiteradament durant tres dècades. Als sahrauís i a les sahrauís els hi han pres els seus drets, i per culpa d’això pateixen les penalitats que tu molt bé indiques en el teu article.
Quan la mort t’apunta amb una pistola, no hi ha diàleg possible. Respondre no és un acte de mort, sinó de lluita per la vida. Però quan la vida s’enfronta a la mort amb totes les conseqüències, hi ha un següent pas que convé preveure. Cal no oblidar el veritable sentit de la lluita, una lluita que ha de ser per la vida i no per la mort. I si la vida no acaba vencent, la victòria del combat esdevindrà una desgraciada anècdota.
La guerrilla del Frente Sandinista de Liberación Nacional es va rebel•lar, fa uns quants decennis, contra la dictadura de Somoza, un dels governs més sanguinaris de la història recent d’Amèrica Llatina, recolzat activament, com no, pels EUA, el ‘paradigma’ de la ‘democràcia’ universal. Els combatents del FSLN varen fer la guerra i la van guanyar. Arribats al poder, van saber ser fidels als seus nobles ideals: van repartir justícia, democràcia, llibertat, igualtat, fraternitat i educació. Van respectar escrupolosament els drets humans, van abolir la pena de mort i, inclús, van salvar la vida de força torturadors, violadors i assassins a punt de ser ‘ajusticiats’ directament per la població.
Si el poble sahrauí decideix donar el dolorós pas de fer visible la guerra que sofreix en defensa dels seus legítims drets col•lectius i individuals, serem molts els que estarem amb ells. Que ningú ho dubti. En el cas de la Revolució Sandinista, el suport rebut pels moviments solidaris d’arreu del món també va ajudar a que la seva lluita fos un combat per la vida.
Una abraçada.
Sàhara Lliure!
Miquel,
des de Sàhara Horta
Amics,
a mi m'agradaria continuar aquests comentaris tan interessants amb una conseqüència d' aquesta revolució francesa que va gosar dir que la subirania resideix en el poble i emana directament d'aquest. Algú va gosar dir que els reis no ho eren per la gràcia de Déu i aixó va fer que fossin perseguits, empresonats i ajusticiats. Avui aquesta idea ens sembla obvia però no fa tants anys que al nostre país no era així.
Tots els mals del Poble Sahrauí venen perquè el Marroc no creu en aquests principis: no hi ha llibertat, no hi ha igualtat d'oportunitats ni devant la llei,la sobirania no emana del poble malgrat les eleccions. Per aixó que si oprimeix els sahrauís és perquè primer ha maltractat i maltracta els seus fills.
I també perquè els senyors del món li ho permeten.
El dissabte vam estar dins del Solidàrium, a Lleida, en una taula rodona sobre els objectius del Mil·leni. Tothom teoritzava sobre la importància d'aquests objectius lloant-ne la formulació. Bé jo vaig ser la més escéptica: em semblen una declaració de bones intencions, una mica per rentar la cara amb aigua bruta als pobles empobrits del sur i rentar-se els pobles del primer món la consciència de cara a la galeria.
Perquè mentre es formulen aquests objectius que si es portessin a terme les accions per a assolir-los, portarien a la igualtat i la llibertat per mitjà de la fraternitat o solidaritat, es continua traficant amb les vides humanes, primen els interessos econòmics i es segueixen posant a sobre les taules de la negociació el dret a la salud i la fam.
Els paísos del nord són essencialment hipòcrites. Es condonen deutes externs no per que el país es desenvolupi i els seus ciutadans siguin amos dels sus recursos sinó per expoliar-los mitjançant la condició de perdó de deute a canvi de compra de productes bàsics. Es clama contra la SIDA però no es denuncia les empreses que no permeten portar medicaments genèrics, més barats. Es destruexen excedents perquè no baixin els preus de mercat mentre molts es moren de fam.
Amb els sahrauís, com heu dit passa el mateix: la ONU reconeix la seva Raó però no els aprovisiona perquè les pressions internacionals han decidit apostar per la fam com a mesura de pressió.
Nosaltres també per la part que ens toca en som responsables individualment. He sentit massa vegades allò de que:
-Ai, quina bona feina feu, però els sahrauís ho tenen molt malament i nosaltres o podem fer res, ho han de resoldre els governs.
Llavors tornen, tornem a casa amb àpats abundosos mentre mitja humanitat es mor de fam i sed
de justícia.
No seran els Governs qui ho solventaran perquè ja els hi va bé l'status quo, en darrer terme haurà de ser la societat civil amb els seus vots, en els paísos, més o menys democràtics i amb la seva fraternitat entesa com a solidaritat qui hauria de tenir la darrera paraula. Però primer haurem de tornar a reflexionar sobre la fraternitat i ensenyar aquest valor als nostres infants.
Si el poble sahrauí opta per la guerra, caldrà recordar al món que com deia l'Humanité al any 77:
"són homes que combaten per les seves famílies, la seva terra i la seves raons per a restar com homes (lliures) al Sàhara Occidental."
Amics, han passat 29 anys des que ho van publicar però aquests mots són plenament actuals.
I si van a la guerra i algú mor, o si continuen en aquest impass i mor algú de fam, de desesperança, tots en serem responsables i tots morirem una mica.
"Nunca preguntes por quién doblan las campanas, están doblando por ti"
Antònia:
Totalment d’acord amb el que dius. Precisament, el llibre al que faig referència en el meu comentari anterior defensa la validesa de valors com ara llibertat, igualtat, fraternitat o solidaritat a partir d’una crítica radical a la societat globalitzada actual.
La lluita per un món millor ens exigeix disposar de moltes eines. La primera de totes és la capacitat de comunicar-nos i d’entendre’ns entre ‘nosaltres’, per a què aquest ‘nosaltres’ sigui cada cop més gran i poderós. Retornar les paraules robades al poble, al comú de la gent, vol dir agafar-les i fer-les novament nostres. Socialitzar el llenguatge significa donar-li el sentit que volem -‘nosaltres’- a paraules com ‘democràcia o justícia’, per posar només un parell d’exemples.
Un sentit fet de paraules... i accions.
El sentit de la lluita.
Una abraçada.
Miquel,
des de Sàhara Horta
Publica un comentari a l'entrada