Arriben males notícies del Sàhara i no perque avui m'hagi arribat la notícia que adjunto a les meves paraules. Fa dies que vaig sentint que els sahrauís han arribat a un punt molt delicat en la seva lluita per la independència.
Als Campaments de Tindouf, els aliments cada dia son més escasos i les condicions de vida van empitjorant a mesura que va pasant el temps.
No sols podem parlar de la desesperança dels joves que viuen als Campaments, ara la mateixa ONU, ens parla de la desesperança dels joves sahrauís que viuen al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc.
La mateixa ONU, també ens parla de la frustració de TOTS i TOTES les sahrauís davant l'estancament del conflicte, mentre que la mateixa ONU permet que el Marroc obstrueixi les resolucions aprovades en el seu si.
De que serveix que el Consell de la ONU, recomani que es concreti el procés d'autodeterminació del poble sahruí, si després es permet bloquejar aquest mateix procés al Marroc?
De què serveix denunciar les violacions dels drets humans que pateixen els activistes sahrauís, cada dia, si la comunitat internacional no actua.
Algú es pot preguntar quina sortida tenen els sahrauís davant aquesta situació?
Algú es pot extranyar que es comencin a produir atacs a les instal·lacions que extreuen la riquesa natural del sahrauís, tot i que la ONU prohibeix aquesta mateixa producció
Per fi, algú es pot preguntar si després de tot això no hi pugui haver alguns sahrauís que comencin a pensar que la sortida és el retorn a la lluita armada?
Es veritat, es una sortida molt dura, però aquí sols s'hi pot arribar per la desesperança, per l'abandonament dels que podrien ajudar a resoldre la situació, ja sigui la ONU, Espanya com a potència colonial administradora i tots aquells organismes i pobles que reconeixen el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí.
Els sahrauís, saben que nosaltres, els que creiem en la seva causa, sempre estarem amb ells i que quan arribi el dia, celebrarem la seva INDEPENDÈNCIA com si fos la nostra
(imatge que he extret del blog de la GOUFIA: http://goufia.blogspot.com/
LLIBERTAT PEL POBLE SAHRAUÍ aMB 31 ANYS N'HI HA PROU
Informe ONU advierte posible resurgimiento lucha armada en Sahara
La 'frustración' que vive la población del Sahara Occidental por el estancamiento del conflicto podría derivar en un resurgimiento de la lucha armada, según recoge el último informe del secretario general, Kofi Annan.
El documento, al que tuvo acceso EFE, recoge las impresiones recabadas por el enviado personal de Annan, Peter van Walsum, quien en los últimos meses se ha reunido con representantes de Marruecos y del Frente Polisario.
Este movimiento independentista advirtió a Van Walsum de que, si bien está tratando de llamar a la calma a la población de los territorios ocupados, 'la frustración de los jóvenes saharauis que quieren luchar podría llegar a ser imposible de resistir'.
En el informe, de 17 páginas, Annan relata el duro estancamiento en el que se encuentra el conflicto, básicamente por la negativa de las dos partes a reanudar las negociaciones para hallar un acuerdo de paz firme y duradero.
Según explica, la posición del Consejo de Seguridad de la ONU es complicada, porque uno de sus preceptos es que no puede imponer ninguna medida, lo que significa que la solución que se alcance debe ser 'consensuada entre las partes'.
De este modo, ello impide al Consejo de Seguridad obligar a Marruecos a convocar en el Sahara un referéndum sobre la independencia de los territorios ocupados.
Además, el Consejo insta a las partes a que la solución que se alcance recoja, obligatoriamente, el derecho del pueblo saharaui a la autodeterminación.
No obstante, Marruecos rechaza totalmente este precepto, y el Consejo de Seguridad no puede hacer nada al respecto, bajo la premisa de no imponer soluciones.
En este callejón sin salida, expone Annan, sólo hay dos alternativas, dejar que continúe el estancamiento o, como la ONU propone, que las dos partes reanuden unas negociaciones sin condiciones previas.
En este proceso, propone Annan, los dos países vecinos, Argelia y Mauritania, deben ser invitados a participar, y deben ser consultados en algunas cuestiones.
El Frente Polisario, según recoge el informe, ya ha dicho que prefiere que continúe el estancamiento antes que aceptar una negociación sin condiciones, aun a sabiendas de que ello puede llevar a un 'resurgimiento de la lucha armada'.
No obstante, Annan considera en el informe que el tiempo juega en contra del Frente Polisario, por dos motivos, entre ellos el hecho de que la comunidad internacional se está acostumbrando 'inevitablemente' a un Sahara bajo la soberanía de Marruecos.
Como ejemplo, menciona el acuerdo pesquero suscrito entre la Unión Europea y Marruecos en julio pasado.
Otro factor para que el Frente Polisario acceda a negociar es que, en este momento, todavía existe un consenso en el Consejo de Seguridad sobre que cualquier solución debe recoger el derecho de los saharauis a la autodeterminación.
No obstante, dado el estancamiento que se vive en este conflicto, el secretario general propone en su informe al Consejo de Seguridad que el mandato de la Misión de la ONU para el Referéndum en el Sahara Occidental (MINURSO) se extienda por seis meses mas, hasta abril del 2007.
3 comentaris:
DOCTOR: JA SAPS EL MEU COMENTARI... I ES QUE EN FA MOLTA MOLTA POR. SI HI HA ALGO QUE ADMIRO DEL POBLE SAHARAUÍ I QUE SEMPRE COMENTO A LES XARRADES AMB ELS NENS I JOVES, ES EL TALANT PACIFISTA I DE CONVERSA QUE DURANT 31 ANYS ESTA TENIN AQUET POBLE. SI MES NO...ENTENG QUE LA PACIENCIA S'ESGOTI I QUE PENSIN EN LES ARMES CON L'ÚNICA SORTIDA. QUE MÉS PÒDEN FER? QUE MÉS PODEM FER NOSALTRES? NO N'HI HA PROU...HO SE I ENCARA EN FA MES POR. POT SER NO MES ES UNA MICA DE "FAROL"...POT SER AMB AIXO COLLEM MES ALS GOVERNS...O POT SER VERITAT I LLAVORS QUE FAREM NOSALTRES? JO NO SE EL QUE FARIA...NO VULL ARMES, NI GUERRES...PERÓ ELS ESTIMO MOLT. I NO SE QUIM PAPER JUGARIA...NO VULL PENSAR, VULL LUITAR, AMB LA PARAULA, AMB EL SENTIMENT . ENCARA ESTEM A TEMPS, NO VULL PENSAR , DE VERITAT NO VULL, TINC MASSA POR.
Anna:
Crec que els sahruís ens han donat moltes lliçons, tot aquest temps en el que ens hem relacionat amb ells. Pensa que tots i totes les sahrauís que coneixem tenen familiars que han mort en la guerra contra el Marroc, directa o indirectament ... que en Salek o en Mohamed Mouloud, viuen als campaments des de que eren nens, que els seus fills i files no han vist el seu país ... que la Hassina, pensa que el seu país son els Campaments de Tindouf ... no sap que és "eso del Sáhara Libre" i no és tant petita, a l'escola li han explicat moltes vegades i ella és molt llesta
i com ella, molts nens i nenes
Els sahrauís que viuen al Sàhara ocupat, han de viure cada dia les provocacions, poden anar a la presó per qualsevol motiu i tenir condemnes de molts anys en presons que nosaltres no resistiriem ni dos dies.
La guerra és molt trista (tota la gent d'esquerres es pacifista, per definició) però les coses ténen uns límits i aquests s'han passat moltes vegades pel colonialisme marroquí ... els nostres sahrauís aguanten, la seva lluita continua essent pacífica i molt carregada de raons. Fins quan?
No ho sabem o potser no ho saben ni ells
Crec que és molt trist que la comunitat internacional, a més, responable de que no es faci el procés d'autodeterminació mantingui els magatzems d'aliments dels campaments buits ... els sahrauís veuen com cada dia tenen menys menajr quan no gens ... com els seus fills i filles van empitjorant el seu aspecte i la seva salut
FINS QUAN AGUANTARAN? NO HO SABEM
Però nosaltres sempre estarem al seu costat, amb por i sense por
SÀHARA, LA GUERRA INTERMINABLE
El problema de la lluita armada, al meu entendre, és que és un recurs pre-humà malgrat que el desenvolupin persones mitjançant recursos humans (la ‘raó’ i la tecnologia al servei de la destrucció). Certament, pot ser discutible el què considerem humà i el què no, sobretot si es miren els comportaments dels individus com un tot aïllat. Des d’aquest prisma, en tant que els individus són capaços tant d’estimar com de matar, tot és possible i, en conseqüència, tot aparenta tenir el mateix origen: l’ésser humà, que igual estima que mata, més enllà de que ho faci individualment o en grup.
Però l’ésser humà, en la mida que és un ser social per naturalesa, és a dir, que necessita aprendre i rebre suport de l’entorn social per sobreviure, un suport alhora afectiu, intel•lectual i material, no pot interpretar-se deslligat del què el defineix: la lògica dels processos socialitzadors als quals pertany. I la lògica socialitzadora humana no es fonamenta precisament en la guerra permanent i total de tots contra tots, en la llei (agressiva-destructiva) del més fort. Ans al contrari, els fonaments per crear comunitats humanes sostenibles es basen en el suport mutu, l’afectivitat, l’amor, la cooperació, l’altruisme i la solidaritat. En definitiva, en l’horitzontalitat de les relacions socials i en el respecte a la dignitat de l’altre. Condicions totes elles que es poden donar en diferents nivells i proporcions, però que han d’existir com a substrat. Sobre aquesta plataforma es construeix de manera invariable el reconeixement del que cadascun de nosaltres som i les esperances que donen sentit a les nostres vides i a les altres vides que vindran (les generacions futures). L’explotació, l’opressió, la misèria, l’alienació, la tortura, etc, serveixen per a què uns humans treguin profit d’uns altres, però existeixen ‘gràcies’ a que, justament, ‘l’ésser’ humà existeix, o millor dit, perquè la voluntat ‘d’ésser’ humà existeix inclús en les pitjors circumstàncies. Si renunciéssim a la nostra condició humana, desapareixeríem com a espècie i els opressors d’arreu es quedarien sense subjectes a qui subjectar per al seu benefici depredador. Si no existís el bé, el mal no tindria de qui treure profit. El bé és anterior al mal. I el mal és una privatització posterior del que és previ, és a dir, del bé. Si no hi ha vida, no es pot matar.
És prou visible que l’afectivitat i l’amor defineixen la nostra humanitat. L’afectivitat és clau per assolir els aprenentatges socials que necessitem per desenvolupar-nos, saber-nos acceptats per l’entorn i construir la identitat de cadascun/a. L’amor, un sistema integrat per raó i afectes, dimensiona una de les nostres principals característiques diferencials com a éssers vius específics: la llibertat... per escollir a qui estimem i a qui no, o què estimem i què rebutgem.
La tendència majoritària a ajudar-nos és una altra particularitat humana que roman mig oculta, però existeix i està igualment arrelada. Si no fos així, la violència quotidiana entre les persones impediria la normal convivència. És tant simple com això: malgrat els conflictes de tota mena, la generalitat dels humans coexistim pacíficament en les distintes societats que habitem la Terra. (Una confirmació propera ens la proporciona l’experiència d’haver visitat països i comunitats castigades per la injustícia social i l’opressió política, on, per contra, el tracte que hem rebut de les seves gents ha estat enormement afable i generós. Sense anar més lluny, aquest és el tarannà del poble sahrauí que molts coneixem de primera mà).
Respecte al valor de la cooperació humana observada com el motor que sustenta el progrés de la nostra espècie, aquí ja hem de resignar-nos i ‘assumir’ que aquest supòsit està absent de la consciència col•lectiva. Millor dit, alguns són conscients de la importància de la cooperació, però ben pocs ho són del seu profund abast. Parlo de la cooperació amb majúscules, entesa com a sistema funcional que articula la supervivència de l’espècie. Perquè els humans, independentment de la nostra voluntat, som receptors i productors continus d’infinites cooperacions. Darrera de cada vida humana, a dins i a fora del nostre cos, es concentra l’aprofitament i la gestió -més o menys lliure, depèn- de milers de milions de cooperacions d’altres humans que possibiliten -i han possibilitat en el temps- el que som i el que tenim. Parem-nos a pensar, sinó, en l’esforç humà que hi ha dipositat en tot allò del que ens servim a diari: els avenços culturals, científics, tecnològics, materials; l’educació que hem rebut, la informació que movem, l’habitatge que altres han edificat per a nosaltres, els serveis sanitaris que ens atenen, els aliments que consumim... Tot plegat és un fet que considerem ‘natural’, tant ‘natural’ que esdevé invisible. Per exemple, George Bush és ‘l’emperador’ d’aquest planeta (un poder que exerceix en representació del capitalisme global, el veritable ‘monarca’), un ‘emperador delegat’, en qualsevol cas, que fa i desfà com si fos l’amo del món, i que actua com a tal ‘gestionant’ una quantitat incalculable de cooperacions humanes (bilions, potser?), una gestió que consisteix en privatitzar el treball acumulat pel conjunt de la humanitat al llarg del temps i de l’espai, apropiant-se’l.
Les societats humanes es fonamenten en la cooperació, a voltes lliure a voltes predeterminada, però cooperació es miri com es miri. Mentre uns fan de metges, altres conreen el camp. Tots depenem de tots. Així doncs, ningú té dret a apropiar-se de l’esforç cooperatiu –individual o col•lectiu- dels demés. La violència, per tant, perverteix el sentit de l’existència humana orientada, des de la raó i els afectes, cap a la cooperació i el suport mutu. Un sentit horitzontal en tant que es produeix entre iguals (tots som éssers humans amb capacitats adquirides i potencialitats obertes) que desitgem esdevenir igualment lliures, duent una vida digna que respecti als altres i que demana ser respectada pels altres. El trencament del sentit genuí de la vida humana és un acte violent. Més o menys greu, en funció de la seva intensitat, però violent al cap i a la fi. La violència verticalitza el sentit horitzontal de l’existència humana, jerarquitzant les relacions socials a través de situacions de domini en les que uns éssers humans s’imposen sobre uns altres. I la violència, com la cooperació, també ens la fan invisible perquè no ens rebel•lem.
Ningú no vol la guerra al Sàhara, però no ens enganyem, la ‘guerra’ al Sàhara, és a dir, la violació dels drets col•lectius i individuals de tot un poble, amb la complicitat de la ‘comunitat internacional’ que ho permet interessadament i hipòcrita, existeix des de fa més de 30 anys. La major violència és no impedir aquesta guerra real que barra el pas a una vida digna dels sahrauís i les sahrauís.
Davant de tals circumstàncies, el problema no és únicament l’ús o no de la ‘violència defensiva’, sinó la utilització que se’n faci i les repercussions -presents i futures- entre els oprimits que decideixen alçar-se contra la violència dels opressors (en un altre moment podríem parlar de la interessant experiència del Ejército Zapatista de Liberación Nacional i d’alguns paral•lelismes amb la lluita sahrauí).
Però això, la gestió de la ‘violència defensiva’, ja serà motiu d’una altra discussió no menys transcendent.
Toni, et felicito pel teu valent article.
Una abraçada.
Miquel,
des de Sàhara Horta
Publica un comentari a l'entrada