Reprodueixo una poesia de Bahía Awah, del grup de poetes sahrauís La Generación de la Amistad, que li dedica a la seva ciutat, Dajla, que anomena com a Arus Elbahar, novia del mar en llengua hassaní, com explica Francesca Gargallo (escriptora i filòsofa) la reconeix muntafida, sublevada, i la recorda sota la Lluna, el gamar, del desert saharià, amb la nostàlgia dels emigrants i davant la presència dels exiliats, que converteixen cada dia, cada imatge, cada vers en un instant de la lluita. És la lluita per la llibertat el que mou a aquests poetes, és el compromís de la cultura amb el seu poble, amb aquells que lluiten pels carrers del seu país ocupat, per una potència colonial, el Marroc.
La poesia, també pot ser una arma, la que com explica Francesca Gargallo, defineix els lligams interns de tota una cultura, de tot un poble.
La poesia, també pot ser una arma, la que com explica Francesca Gargallo, defineix els lligams interns de tota una cultura, de tot un poble.
La novia del mar
Villa Cisneros, Dajla, península
ausente,
Arus Elbahar
camino de los cisnes blancos.
Esta es mi lejana ciudad amada
la que Francisco Bens
vio desnuda y libre
a plena luz del Gamar sahariano.
Esta novia de la mar y del desierto
también la contempló hermosa,
caminando descalza
entre las orillas y el vaivén
de sus olas atlánticas,
otro amante que se llamó
Emilio Bonelli.
Mi ciudad es gemela de Rosarito,
San Quintín, Santa Rosalía, Loreto,
Ensenada, San Lucas
y La Paz, su otra hermana Mexicana,
posada feliz en la mar pacífica.
Mi ciudad, mi novia, mi sirena
mi península,
está sublevada
está muntafida
está herida, tiene la mar atlántica triste
y soledad en las playas,
tiene sed de libertad como para saciar
el Océano Atlántico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada