EL COLOR DE LA SORRA, és el nom d’un llibre, d’un conte, que he anat regalant a la gent que estimem a casa i que més enllà de la trivialitat o la sencillesa dels arguments o del detall d’una molt bona edició, ens transporta, als que vivim des de dins el mon de la solidaritat amb el poble sahrauí, una sèrie de sensacions i de paraules que hem sentit en un moment donat de la nostra experiència amb la gent del Sàhara Occidental
No per trivials, repetides o conegudes, hem de despreciar aquestes experiències, que son fruit del nostre contacte amb una cultura que de sobte, hem començat a conèixer i a estimar. És potser allò que ens enganxa a aquest mon del desert, EL que les sensacions i les emocions son reals. Qui no s’ha emocionat amb un nen o nena o un home o una dona sahrauí? Qui ha anat als Campaments de Tindouf i no li ha caigut una llàgrima o a sentit aquella emoció d’estar vivint una experiència, nova, diferent ...?
Potser, aquells que porten molts anys en aquest mon, poden trivialitzar aquests sentiments, però crec que s’equivocarien si els volguessin amagar.
Cal parlar de dos tipus de solidaritat. Aquella petita i molt personal, que ens relaciona amb les persones, aquella que explica EL COLOR DE LA SORRA, i que nosaltres recordem a través de sensacions: el color d’una melfa, la de la sorra gelada sota els nostres peus al sortir d’una haima al matí, l’estimació d’un nen o nena ... potser és molt trivial, potser és molt personal i no podem muntar ONGs per canalitzar les nostres emocions i la nostra solidaritat amb unes persones concretes que viuen en qualsevol de les haimes dels Campaments de Tindouf, però sense cap dubte, faríem be de respectar-les i intentar entendre-les .... formen part del nostre mon i molts cops també de nosaltres mateixos
També, hi ha la gran solidaritat, la sensació de saber que a més de la “nostra” haima o de les 2, 3 o 4 amb les que ens relacionem, n’hi ha 50000 més, que estan on estan per una raó i que aquella gent, la nostra i tota l’altra, es mereix la nostra atenció, que de tant en tant es mereixen que sortim amb les nostres banderes i pancartes sahrauís, amb la nostra melfa o el nostre darrah. Que també hi ha aquella altra gent, que viu al Sàhara ocupat, aquells i aquelles activistes que son capaços de donar la seva vida per una causa justa com és la independència i la llibertat del seu poble
Uns i altres, mereixen la nostra solidaritat. Uns i altres, mereixen aquelles estones de complicitat, és per això, que han d’existir aquells marcs com el COMITÈ AMINETU HAIDAR, on es pugui parlar de la gran solidaritat amb els activistes i lluitadors sahrauís, per difondre les penúries que estan patint, les tortures, l’explotació ilegal dels recursos naturals del Sàhara Occidental per part de les autoritats colonials del Marroc ...
Us asseguro, que estic molt content de ser-hi, de saber que vaig a treballar amb gent que lluita pel mateix que jo, que té la mateixa il·lusió per tirar endavant un projecte amb el que et sents identificat
Per una banda, l’estimació i la solidaritat, per l’altra, a més, la solidaritat i la lluita per una causa justa O POTSER LES DUES JUNTES
No per trivials, repetides o conegudes, hem de despreciar aquestes experiències, que son fruit del nostre contacte amb una cultura que de sobte, hem començat a conèixer i a estimar. És potser allò que ens enganxa a aquest mon del desert, EL que les sensacions i les emocions son reals. Qui no s’ha emocionat amb un nen o nena o un home o una dona sahrauí? Qui ha anat als Campaments de Tindouf i no li ha caigut una llàgrima o a sentit aquella emoció d’estar vivint una experiència, nova, diferent ...?
Potser, aquells que porten molts anys en aquest mon, poden trivialitzar aquests sentiments, però crec que s’equivocarien si els volguessin amagar.
Cal parlar de dos tipus de solidaritat. Aquella petita i molt personal, que ens relaciona amb les persones, aquella que explica EL COLOR DE LA SORRA, i que nosaltres recordem a través de sensacions: el color d’una melfa, la de la sorra gelada sota els nostres peus al sortir d’una haima al matí, l’estimació d’un nen o nena ... potser és molt trivial, potser és molt personal i no podem muntar ONGs per canalitzar les nostres emocions i la nostra solidaritat amb unes persones concretes que viuen en qualsevol de les haimes dels Campaments de Tindouf, però sense cap dubte, faríem be de respectar-les i intentar entendre-les .... formen part del nostre mon i molts cops també de nosaltres mateixos
També, hi ha la gran solidaritat, la sensació de saber que a més de la “nostra” haima o de les 2, 3 o 4 amb les que ens relacionem, n’hi ha 50000 més, que estan on estan per una raó i que aquella gent, la nostra i tota l’altra, es mereix la nostra atenció, que de tant en tant es mereixen que sortim amb les nostres banderes i pancartes sahrauís, amb la nostra melfa o el nostre darrah. Que també hi ha aquella altra gent, que viu al Sàhara ocupat, aquells i aquelles activistes que son capaços de donar la seva vida per una causa justa com és la independència i la llibertat del seu poble
Uns i altres, mereixen la nostra solidaritat. Uns i altres, mereixen aquelles estones de complicitat, és per això, que han d’existir aquells marcs com el COMITÈ AMINETU HAIDAR, on es pugui parlar de la gran solidaritat amb els activistes i lluitadors sahrauís, per difondre les penúries que estan patint, les tortures, l’explotació ilegal dels recursos naturals del Sàhara Occidental per part de les autoritats colonials del Marroc ...
Us asseguro, que estic molt content de ser-hi, de saber que vaig a treballar amb gent que lluita pel mateix que jo, que té la mateixa il·lusió per tirar endavant un projecte amb el que et sents identificat
Per una banda, l’estimació i la solidaritat, per l’altra, a més, la solidaritat i la lluita per una causa justa O POTSER LES DUES JUNTES
AMB 30 ANYS N'HI HA PROU .... INDEPENDÈNCIA PEL POBLE SAHRAUÍ
5 comentaris:
Els motius que ens porten a cadascun de nosaltres a la solidaritat són tan diversos com diferents les persones. No es poden qüestionar i tots són vàlids.
Aquell que ho fa per l'estimació cap a un infant i aquell altre que l'exerceix per conviccions polítiques.O aquells que ho fan per les dues coses.
Per això el projecte de colònies mai no serà un projecte quadriculat, perquè hi ha una pila de sentiments en joc, i el cor té raons que la raó desconeix. No sé si jo la qualificaria de solidaritat petita aquesta que s'exerceix vers una família perquè el seu nen ens ha arribat al cor. Hi ha gent que han arribat al compromís polític de la ma d'una d'aquestes criatures.
Conec la sensació de la sorra freda, de l'olor del té bullint a la "frena", la sensació incomparable d'anar amb un cotxe atrotinat pel mig del desert amb el vent a la cara i aquesta sensació de llibertat que et dóna. Com si els semàfors o els embussos no existissin. O la d'estar assegut a fora de la haima mentre es pon el sol i tot es va omplint d'ombres. I la d'embadalir-te sota un cel ple d'estels com només m'hi embadalia quan era una nena. ¿Saps Toni? vaig estar uns anys vivint al nostre Pirineu enmig d'un paisatge idíl·lic i no m'hi vaig trobar bé perquè sense saber-ho enyorava els grans espais oberts com el del desert, l'immensitat sens fi que s'obre al davant teu quan mires cap a l'horitzó.
El color de la sorra t'atrapa i ja no pots desfer-te'n, el color del cel tan blau i el color de la llum densa com una tela.
També t'atrapen els rostres, que semblen esculpits amb roca, de trets precisos, enigmàtics i foscos i les riallades i el so del seu idioma.
I al final arribes a fer teva la seva lluita, la del exilats i la de la gent com l'Aminetu o la Galia o el Tamek o el Hamad.
Un dia un sahrauí que ha participat activament en la lluita em va dir
- Antònia,amb dones com aquestes com podem descansar? Fins que serem lliures no ens deixaran reposar.
És cert, fins que siguin lliures no podrem parar mai, colze a colze, amb espelmes, amb banderes, amb solidaritat tot plegat barrejat amb aquesta estimació que no es veu però que es queda aquí i allí i dona sentit al color de la sorra.
PER UN SÀHARA LLIURE.
És cert que l’arena dels Sàhara s’enganxa, però no només a la roba, als cabells o a la pell...s’enganxa a l’ànima i a lo més profund del cor.
Quan has anat una vegada, ja no pots desitjar més que tonar per poder enlluernar-te mentre mires l’horitzó i el vent t’acaricia la pell. El desert et meravella amb la seva grandiositat, però es la gent que viu allà, la que t’obre les seves haimes i t’estén les seves mans, la que et roba el cor. Quan has compartit un te a les seves llars ja no pots pensar altra cosa més que en donar-los costat en la seva lluita; en reforçar la seva convicció i esperança de que un dia tornaran a casa seva.
Si ells no es rendeixen com podrien fer-lo nosaltres?. Si ni la carència de recursos, ni les temperatures, ni les pluges, que s’emporten lo poc que tenen, no poden portar-se la seva determinació, què no hem de fer nosaltres des de la nostra comoditat, per continuar demanant justícia en nom seu.
Agraïments a l’autor, per aquest “Color de la sorra”, perquè és altra veu per portar la vida dels campaments i la valentia de la seva gent arreu del món. I felicitats a tots els que participeu al Comitè Aminatu Haidar, que vol ser, també, altra veu per parlar en nom dels sahrauis que, des de les presos, no ho poden fer. Em sento orgullosa de ser-hi, i de compartir amb vosaltres inquietuds, anhels i esperances.
LLIBERTAT PER TOTS ELS PRESOS POLÍTICS SAHRAUÍS. LLIBERTAT PER EL POBLE SAHRAUÍ!
Fani
TINC EL COR PLE DE SORRA I EL CAP PLE DE VENT.
ENHORABONA A TOTS ELS DEL COMITE.....ENS ARRIVA LA VOSTRA ENERGIA I SOLIDARITAT I....EL COR I EL CAP S'OMPLEM MES DE VENT I SORRA.
El millor des de que tinc el blog, i en el seu moment no m'ho pensava, no és el que puguis escriure en el teu blog, sino els comentaris dels amics i amigues i també les crítiques que et fan aquells que, d'una forma o de l'altra, també t'estimen
Crec que ja sabeu que comparteixo els dos nivells de solidaritat, tant la d'EL COLOR DE LA SORRA, com la de l'AMINETU HAIDAR
També, ho he de reconèixer, penso que es veritat, el que diu l'Antònia, no es pot parlar de petita i de gran solidaritat.
Cal parlar de SOLIDARITAT PERSONAL i de SOLIDARITAT sense adjectius, d'aquella que sents per tots aquells que lluiten per la llibertat, tant als Campaments, com al Sàhara Occidental ... i perque no ... també a Catalunya.
Les tres en sou una mostra prou important
TONI
Benvolgut Toni,
Comparteixo cadascuna de les teves paraules.
El meu primer comentari no tenia cap intenció de crítica. Parlava en general i més aviat perquè he sentit,tantes vegades! el menys preu de persones vers aquesta solidaritat personal (no precisament per part teva ni de la Fani ni de l'Anna a qui no sé si conec) que volia dir-ho. Semblava que si algú no anava a les manifestacions o no votava una determinada opció política o no feia seus els slogans, la seva solidaritat no era de bona classe.
És clar que aquesta gent mai no ha tingut acollit un infant ni ha compartit els moments impagables dins la haima d'un fill seu, un fill que va venir de la sorra i que es va quedar per sempre dins del nostre cor.
Sabem de la vostra tasca vers els refugiats i vers els sahrauís dels Territoris Ocupats, la valorem i l'admirem.
Tant tu com jo per edat sabem què volen dir paraules com opressió, silenci, manipulació informativa i repressió. I sabem també com n'és de difícil plantar-hi cara davant de la indiferència dels poderosos.
Parafrasejant un polític et diré que les persones millors dins d'aquest món solidari són al Comitè. No és cap afalac ni compliment. Ho penso i tal com ho penso ho dic.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada