Aquests dies no he tingut massa temps per reflexionar, he tingut altres afers, al marge dels sahraúís que m'han preocupat i que ara no explicaré ...
De tant en tant, he sentit l'aroma del desert, les ganes de reincorporar-m'he al meu mon solidari. Per desgràcia, aquests dies i en diferents fòrums he vist que la polèmica que està patint el mon sahrauí s'ha trasladat a les Colònies dels Nens Sahrauís (Colònies en Pau) i he vist com fin s i tot algú m'ha intentat donar lliçons de solidaritat.
Ahir mateix, parlava amb una de les nenes sahrauís, que ha estat a casa meva (com molta gent sap, no he repetit mai, un any per l'altre, cap infant sahrauí, per diverses raons que no venen al cas) i em demanava si aniria a veure-la (a casa de la seva tia, perque a casa seva ho han pertut tot, en els aiguats) ... també em preguntaven per les colònies ... Què he de contestar?
De les trucades que hem rebut dels campaments, N'he tret una sèrie de sensacions. La primera la de la solidaritat entre els sahrauís dels Campaments de Tindouf ... si algú ho perd tot, els familiars, els veins, els amics, TOTHOM l'ajuda, sense preguntar res, sense condicions, sense rancunies ni excuses ... els sahrauís administren el poc que tenen, ho administren i ho reparteixen entre ells, ... VOLEM UNA LLICÓ MÉS GRAN DE SOLIDARITAT? Ser solidari sense preguntes
Una segona constatació, és que aquesta solidaritat traspasa els telefons ... sembla que els sahrauís, ens ajuden a nosaltres i no nosaltres a ells, solidaritat sense condicions i sense fronteres
La tercera constatació és que a pesar de tot ens necessiten ... recollirem medicines, diners, menjar, ... i ara els direm que no a cuidar dels seus fills? Algú dirà que segurament no és un projecte essencial, vital però SI: és la mostra més important d'agermanament entre dos pobles, el CATALÀ i el SAHRAUÍ
Els nens i nenes, son els ambaixadors de la causa sahrauí a casa nostra, tal com hem anat dient desde fa anys i son la causa per la que molts i moltes estem en aquest mon, en el mon de la solidaritat amb el poble sahrauí, tant amb els que lluiten i pateixen la repressió dels ocupants marroquins al Sàhara Occidental, com els que mantenen viva la causa sahrauí als Campaments de Tindouf
1 comentari:
Benvolgut Toni,
Entro cada dia al teu blog i avui em trobo amb aquesta entrada tan bonica encara que no sorprenent.
Si ara mateix em demanéssin la definició de la solidaritat, no sabria què dir. La única que se m'acud és compartir. Compartir sentiments i compartir no allò que et sobra sinó allò que tens. És fàcil donar uns euros cada any per una bona obra, però no ho és tant fer un lloc a casa teva a un infant d'una altra cultura, amb diferents costums i amb creences distintes. Tenir cura d'aquesta criatura durant dos mesos vol dir tenir paciència, sensibilitat, comprensió i empatia. De vegades els començaments són dificultosos i sembla que no ens en sortirem. De sobte, t'adones que l'estiu es va escolant i que els dies s'escurcen i arriba l'hora de fer maletes i de dir adéu. I mentre intentes entaforar de tot en un equipatge escàs de 20 quilos t'adones de que la vida ja no serà mai més igual que abans d'haver conegut aquell infant. Per sempre más el so de la seva veu i el cristall de les seves rialles serà present dins nostre. I quan se'n van, ens trobem cercant-los pels racons de casa nostra. Marxen carregats, però allò que més importa no es pot veure ni ocupa lloc al avió: respecte, amor i el convenciment profund de que nosaltres serem ja la seva família per sempre més.
Un dia, quan encara no els coneixia prou bé els sahrauís, vaig preguntar al pare de la família si podia portar a la seva haima un amic meu. Segur que ja t'imagines la resposta: la meva haima és la teva haima, Antònia, els teus amics son els meus. El meu fill és ara el teu fill.
Com podríem dir que no volem un fill amb nosaltres? Quin pare faria fora un fill que el necessita?
Lliçons de solidaritat? dius, i jo em pregunto on han tret el títol per voler donar lliçons a algú, aquestes persones?
La solidaritat no entèn d'orgull, ni de diners no té cara ni té en compte greuges reals o imaginaris, la solidaritat s'ofereix, com l'amor, sense esperar res a canvi.
Malgrat no esperar res sempre i en tots els casos, quan un infant torna amb els seus, per més que s'emporti sempre és molt més i més valuós allò que ens ha deixat.
Farem colònies i procurarem portar tants infants com calguin perquè els sahrauís que ara han perdut el poc que tenien sàpiguin que aquí, a casa nostra, hi tenen un lloc i molta gent que els recorda cada dia. No parlaré més d'aquesta polèmica si de cas parlarem amb fets i buscant, si cal, finançament davall de les pedres per tal que ni un sol infant es quedi sense vacances en PAU que ni un sol es quedi sense família.
M'acomiado amb uns versos d'en Kipling que una companya em va enviar. Un regal preciós, en forma de mail que rellegeixo cada dia. Ara el vull compartir amb tu i amb tots els que pensen com tu:
"Pensa en gran i els teus fets creixeran,
pensa en petit i et quedaràs darrera.
Pensa que pots i podràs. Tot està en l'estat mental.
Si penses que estàs derrotada, ho estaràs.
Has de pensar en positiu per aixecar-te.
Has d'estar segura de tu mateixa abans de guanyar un premi.
La batalla de la vida no sempre la guanya la persona més forta o la més lleugera,
perquè tard o aviat la persona que guanya és aquella que creu poder-ho fer."
SI VOLEM PODEM.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada