dissabte, de març 04, 2006

LA INDEPENDÈNCIA I LA SOLIDARITAT


Aquests dies en els que s'etan celebrant els 30 anys de la creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) s'han produït tota una sèrie de reaccions, que no per esperades continuen creant en mi sentiments contradictoris.

El primer sentiment és el de l'alegria de saber que els sahrauís no estan sols en la seva lluita, començant pels molts països que reconeixen els drets dels sahrauís sobre la seva terra i continuant per tots aquells i aquelles , que fem de la seva causa, la nostra. D'aquells i aquelles que fem de la nostra solidaritat un aspecte central en les nostres vides.

Uns hem entrat en aquesta causa, al veure com viuen els nens i les nenes sahrauís que venen a l'estiu a casa nostra i que després hem tingut la sort de visitar-los als Campaments de Refugiats i hem vist amb els nostres ulls i els nostres sentiments, les dures condicions de vida dels sahrauís a Smara, 27 de Febrer, Ausserd, El Aaiun o Dajla. Els altres ho hem fet per una barreja de sentiments solidaris, de creure en la causa d'un petit poble que ara fa 30 anys va deixar abandonat Espanya, però sempre ho fem amb molts de sentiments, potser per això demanem respecte per la nostra lluita, potser per això sempre la tenim present.

Un altre sentiment, és el de ràbia, en contra d'aquells o que no fan res o molt poca cosa, per donar a cònèixer i per arbitrar en una situació que cal solucionar o sobretot de molta ràbia, per les declaracions del govern del Marroc, que no sols reprimeix violentament els activistes sahrauís que lluiten dins del Sàhara Occidental ocupat, si no que a més, de tant en tant, es dediquen s'atreveixen a criticar els refugiats sahrauís dels Campaments de Tindouf ...

No sé i no puc entendre (ni vull) com la comunitat internacional pot permetre que qui fa marxar els sahrauís a foc i sang de les seves cases, del seu país i els vol rematar després amb napalm i mines antipersona, pugui parlar dels sahrauís impunement. No puc entendre (ni vull) com la ONU, després de tant de temps no faci complir al Marroc les resolucions que l'obliguen a respectar els sahrauís i a reconèixer el seu dret a l'autodeterminació

Un altre sentiment, és el de les ganes de continuar amb la nostra solidaritat, primer en ajudar a superar la situació d'emergència creada en els campaments sahrauís, arrel de les pluges tropicals i que ha generat un moviment solidari molt important a Catalunya.

Ganes de pensar en el futur, de dirigir la nostra solidaritat a la reconstrucció dels Campaments, d'insistir en els agermanaments i en allò que ja proposen molts i moltes companyes del mon solidari, en la reconstrucció d'hospitals, escoles, tarbies, dels espais comunitaris, que tant de sentit donen a la voluntat del poble sahrauí de ser millor i preparar-se per tornar al seu pais independent, el Sàhara Occidental.

Ganes de donar a conèixer la lluita dels activistes sahrauís que no dubten en posar en joc la seva vida per tal de mantenir viva la lluita del pobloe sahrauí, d'aconseguir la seva independència.

Ah! continua viva la meva promesa d'anar a El Aaiun, per celebrar la independència del Sàhara Occidental, ja sabeu, podeu acompanyar-me

AMB 30 ANYS N'HI HA PROU,
INDEPENDÈNCIA PEL POBLE SAHRAUÍ

2 comentaris:

ANNA ha dit...

ES AHORA QUE NOS SENTIMOS MAS CERCA DE LOS SAHARAUIS, ,MAS SOLIDARIOS, MAS HERMANOS... POR LAS LLUVIAS, POR LA "EMPRESA".Y ES AHORA QUE NOS SENTIMOS MAS DOLIDOS POR LOS GOVIERNOS, POR LA ONU...
SI TU NO LO ENTIENDES Y ERES EL "DOCTOR"...?
SU LUCHA ES NUESTRA LUCHA, AHORA MAS QUE NUNCA

storico ha dit...

Ana:

La seva lluita és la nostra. La seva lluita és per la llibertat i la nostra, també ... que millor que lluitar per la llibertat?
Em diràs que és molt dur, si que ho és ... tant pels que estan als Campaments com pels que estan dins del Sàhara ocupat.
Amb el meu escrit sols volia donar a conèixer els meus sentiments ... sentiments contradictoris però n'hi ha un que no és contradictori: és el de que la lluita dels sahrauís és la meva, es la nostra lluita ... En això no hi ha dubtes, hi ha esperances, i la ceretesa de que acabaran lliures, en un país lliure