Els sahrauís son els que veritablement coneixent la terra, la seva terra. En un lloc on la vista es perd, on totes les pedres ens poden semblar iguals, l'instint és bàsic, és imprescendible per sobreviure.
Aquest instint per sobreviure, és el que porta els sahrauís a sostenir la seva causa, ja fa més de 30 anys.
Us deixo amb un fragment de l'escriptor sahrauí BADI ULD MOHAMED:
El conocimiento de la tierra es un secreto, una cualidad. Hablar de ella es volver a reconocerla para que no se olvide. Hay una historia que ilustra sobre la importancia de conocer la tierra. Existe un lugar cerca de Bir Nzaran, llamado Reg Lemhun (Planicie del Miedo) donde es imposible distingui nada. El suelo, hasta que se pierde en el horizonte, es de piedras negras todas iguales, ninguna referencia para saber exactamente donde estás. Una noche de oscuridad cerrada y mucho frío iba un hombre cruzándola con su hijo. Se llamaba Ibrahim uld Terusi. En un momento dado barracó su camello y desmontó, no se veia nada, la oscuridad era total. Ibrahim se arrastró por el suelo, reptando y palpando las piedras hasta que encontró lo que buscaba, un trozo de algodón, para encender el fuego. Hacía años lo había dejado escondido debajo de una piedra. Era una piedra idéntica a los otros millones de piedras que alfombraban el suelo del Reg pero su instinto lo llevó al sitio exacto. Ibrahim y sus hijos encendieron el fuego, bebieron el té y durmieron esa noche al calor de la lumbre
Alejandro García: Historias del Sahara. El mejor y el peor de los mundos, Catarata, Madrid (2002) pàg. 58
Aquest instint per sobreviure, és el que porta els sahrauís a sostenir la seva causa, ja fa més de 30 anys.
Us deixo amb un fragment de l'escriptor sahrauí BADI ULD MOHAMED:
El conocimiento de la tierra es un secreto, una cualidad. Hablar de ella es volver a reconocerla para que no se olvide. Hay una historia que ilustra sobre la importancia de conocer la tierra. Existe un lugar cerca de Bir Nzaran, llamado Reg Lemhun (Planicie del Miedo) donde es imposible distingui nada. El suelo, hasta que se pierde en el horizonte, es de piedras negras todas iguales, ninguna referencia para saber exactamente donde estás. Una noche de oscuridad cerrada y mucho frío iba un hombre cruzándola con su hijo. Se llamaba Ibrahim uld Terusi. En un momento dado barracó su camello y desmontó, no se veia nada, la oscuridad era total. Ibrahim se arrastró por el suelo, reptando y palpando las piedras hasta que encontró lo que buscaba, un trozo de algodón, para encender el fuego. Hacía años lo había dejado escondido debajo de una piedra. Era una piedra idéntica a los otros millones de piedras que alfombraban el suelo del Reg pero su instinto lo llevó al sitio exacto. Ibrahim y sus hijos encendieron el fuego, bebieron el té y durmieron esa noche al calor de la lumbre
Alejandro García: Historias del Sahara. El mejor y el peor de los mundos, Catarata, Madrid (2002) pàg. 58
2 comentaris:
Història interessant. M'agradaria que m'aclaréssis un dubte, el sahrauís practiquen alguna mena de nomadisme o transhumància d'acord amb els canvis estacionals? Em comentaven que una mala gestió pascícola en la part limitrofe del sahara i les zones ja més templades està propiciant l'avançament del desert amb la qual cosa els pastors han d'anar baixant mica en mica de latitud. Cosa semblant va passar al nostre païs fins fa ben poc, algunes zones de Monegros estan com estan per una mala explotació dels recursos herbacis, si això sumem les inclemències climàtiques, el sistema difícilment es recupera. Comento això perquè si fan ús del pastoralisme com he comentat abans, caldria pensar en la possibilitat de que aquesta gent es quedésssin atrapats entre el mar de barreres artificials imposades per l'home.
Per una banda, tradicionalment, els pastors sahrauís practiquen la transhumància, que segueix, per una banda la ruta dels pous (BIR) i per l'altra la de les (poques) pluges en el seu territori.
També hi ha, encara que molt reduït el nomadisme comercial (el de les Caravanes que connecten el Nord del Magrib i la zona del Senegal i ara potser reduït a l'intercanvi que es pot produïr entre els Campaments de Tindouf i certes zones de Mauritània o Algèria.
En quan a la desertització, és un fet constatable al Sàhara Occidental, agreuxat per la construcció del mur que al llarg de 2500 Km han construït els marroquís per tal d'evitar el contacte entre els sahrauís.
Aquest mur, a més afecta als animals que migren per si sols (gaceles del Sàhara) i que tradicionalment han seguit determiandes rutes ... ara es troben en perill d'extinció.
A les plantes, ja que el mur també afecta a certs corrents naturals que es veuen tallats ...La caiguda del mur del Sàhara, ajudaria a restablir les condicions naturals en aquesta terra, al temps que també restabliria la relació respectuosa amb el medi que han practicat els sahrauís al llarg de molts segles
Publica un comentari a l'entrada