Als meus companys i companyes del Comitè Català Aminetu Haidar per l'Alliberament dels Presos Polítics Sahrauís

Encara hi ha coses i moments en la meva vida, més enllà del que et toca més directament com son la família i els amics, que m’emocionen i ahir al vespre va ser un d’aquests moments.
Ahir vaig tenir la sort de compartir una estona amb l’AMINETU HAIDAR i d’altres companys i companyes preocupats pel tema sahrauí. Aquells companys i companyes que l’últim any hem treballat, dins de les nostres possiblitats, en el COMITÈ CATALÀ AMINETU HAIDAR PER L’ALLIBERAMENT DELS PRESOS SAHRAUÍS i que tot i venir de llocs i mons molt diferents,, si que som capaços de sentir-nos companys, de tenir il•lusió per una causa i treballar colce a colce sense condicions, de saber que qui està al nostre costat treballa en la mateixa direcció, amb les mateixes intencions
Ahir a la nit, vam compartir emocions, teníem al costat una persona que ho està donant tot per una causa i que en molts moments ha estat disposada a donar fins i tot a donar la seva vida per la seva llibertat, per la llibertat de tots els sahrauís. Una persona que té unes esperances que nosaltres compartim des de la llunyania, des de la solidaritat.
Quan l’AMINETU HAIDAR, ens parlava, recordava la definició que més d’una vegada ha fet d’ella l’Emboirik: “una mujer con un cuerpo tan fragil, pero con una fuerza interior tan fuerte y tan clara que nos da fuerza a todos para seguir luchando”.
Potser el que ens deia no era tan diferent al que li vaig sentir dir a l’ALI SALEM TAMEK, quan fa un any va venir a Mataró, potser tots veiem en ella la mateixa força, la mateixa determinació quan ens animava a seguir lluitant per ells, quan ens deia que el nostre esforç tenia els seus fruits, que quan nosaltres difonem els patiments dels presos polítics sahrauís, quan denunciem les situacions injustes en que viuen, quan denunciem l’ocupació colonial per part del Marroc, els ajudem a continuar amb la seva lluita.
L’Aminetu, ens explicava, que sense el recolzament de gent com nosaltres, ella segurament continuaria a la presó o simplement estaria morta. Que la nostra denuncia constant i per tots els mitjans ajudava a molts sahrauís a no defallir, a saber que no estan sols, que hi hà algú, que des de lluny, que els recolza.
Però més que les paraules d’aquesta gran lluitadora, el que potser m’emonava més eren les cares i les paraules dels meus companys i companyes: d’en Joan, d’en Jordi., de la Fany, de l’Emboirik, en Maa, la Maima, l’Antònia, en Quim, la Neus, la Cristina, la Blanca, la Cristina Navarro, la Susanna, en Raul ... i d’altres que em sap greu no recordar o que ahir no hi eren.
A tots i totes, no puc fer res més que donar-los les gràcies per poder compartir aquests moments, per compartir la seva lluita i la seva solidaritat, ... algú diu que m’equivoco, però jo penso que m’agradaria equivocar-me sempre així, segur que tot aniria molt millor

UNA MUJER TAN FRAGIL, PERO CON UNA FUERZA INTERIOR TAN FUERTE, QUE NOS DA FUERZAS A TODOS PARA SEGUIR LUCHANDO ... segur que som nosaltres els solidaris?