Una altra política a l'Afganistan es posible. Una article d'Alejandro Pozo i Arcadi Oliveres

Augmentar el compromís amb Afganistan retirant les tropes  11/11/2008

        El recent i lamentable atac sobre un comboi militar espanyol, afganès i nord-americà que ha ocasionat dos morts i quatre ferits espanyols mereix dedicar unes línies a abordar tres qüestions amb l'ànim d'aportar claredat sobre allò que fa l'exèrcit espanyol a Afganistan. En primer lloc és necessari insistir que l'operació militar ISAF (Força Internacional d'Assistència a Afganistan), liderada per l'OTAN i participada per 780 soldats espanyols, no és una operació de Nacions Unides, com defensen el PSOE i bona part dels mitjans de comunicació. No hi ha a Afganistan un sol casc blau. Encara que autoritzada per l'ONU, ISAF és una operació de l'OTAN, està dirigida per l'OTAN (no per l'ONU) i respon als interessos i maneres d'actuar de l'OTAN. Què fa llavors l'OTAN (i Espanya) a Afganistan? El Ministeri de Defensa assegura que es tracta d'una operació de pau; per a l'opinió pública espanyola són labors d'assistència humanitària i reconstrucció; i l'amalgama d'arguments contradictoris esgrimits pels diferents grups parlamentaris al Congrés convida a concebre la falta de transparència com a característica base d'aquesta missió. Això sí, totes les parts insisteixen a diferenciar-se de les operacions de combat que realitzen altres països (esment a part mereixen les recents declaracions del portaveu popular Gustavo de Arístegui de fusionar la ISAF i Llibertat Duradora, l'operació antiterrorista d'EEUU contrària al dret internacional). No obstant això, el secretari general de l'OTAN, Jaap de Hoop Scheffer, va indicar, com no podia ser d'altra manera, que només hi ha una OTAN a Afganistan (i una sola estratègia global), i Condolezza Rice, titular d'Exteriors d'EUA, país que lidera l'OTAN, la ISAF i Llibertat Duradora, va manifestar que “la població [europea] ha de comprendre que no és una missió de pau”. Si els Estats Units, l'actor que controla i dirigeix, no diferencia actuacions ni operacions militars, englobades en el seu conjunt en la denominada “Guerra contra el Terror” (el segon pilar del qual és la intervenció a l'Iraq), que a Espanya pretenguem establir límits, àdhuc suposant bones intencions, resulta ingenu.

         La segona pregunta apunta a si és raonable atribuir tots i cadascun dels atacs a les tropes internacionals als taliban. En aquest país operen més de 800 grups armats diferenciats, molts d'ells vinculats als taliban, però molts altres no relacionats i fins i tot contraris a les seves pràctiques. Les connexions entre polítics (alguns d'ells taliban), comerciants, barons de la droga i senyors de la guerra, tant dintre com fora de les fronteres afganeses, són tan evidents com reconegudes (Human Rights Watch va assegurar que un 60% dels legisladors tenen relacions amb senyors de la guerra). D'altra banda, cal insistir que una part dels grups organitzats armats s'han constituït com a resposta a l'equivocada i condemnable estratègia militar occidental d'atacs i bombardejos indiscriminats sobre nuclis habitats (els “danys col·laterals” dupliquen les morts de l’11-S). Fins i tot els grups taliban són ”contractats” per les seves bases de suport perquè els defensin d'agressions externes, tant occidentals com afganeses –Estats Units ha finançat i armat diversos grups de senyors de la guerra com a contrapartida pels suports rebuts en la recerca d'elements taliban i de Al Qaeda. D'acord amb el New York Times, Afganistan s'ha convertit entre 2006 i 2008 en el primer importador d'armament d'EUA, i és molt probable que part dels 11.400 milions de dòlars en armes transferits (el PIB del país és de tot just 7.000 milions) vagi a parar a algun dels grups que combaten contra les tropes occidentals. En el clima general de corrupció, xarxes mafioses i, en particular, el rebuig al que es percep com una ocupació militar estrangera, és difícil identificar clarament els autors de l'atac a les tropes espanyoles (al costat de les afganeses i nord-americanes), sobretot si tenim en compte que aquest va ocórrer a Shindand, el districte en el qual a l'agost un bombardeig nord-americà va acabar amb la vida de noranta civils afganesos, segons ha corroborat l'ONU.

        Finalment, cal preguntar-se sobre les presumptes bones intencions pel que fa a la reconstrucció d'Afganistan i la millora de les condicions de vida de la seva població. 92 de cada 100 euros de la contribució mundial oficial a Afganistan fins al 2006 són de caràcter militar, i la proporció sembla mantenir-se en l'actualitat. La situació és més greu, si fos possible, en el cas espanyol: en assumptes militars (més de nou de cada deu euros), Espanya no n’ha dedicat cap a programes de desarmament, desmobilització i reintegració de combatents, i només ha proporcionat el 0,68% dels fons internacionals per al desminatge. Pitjor és el panorama sobre les crisis humanitàries: Espanya no ha aportat un sol euro a les tres crides urgents de 2008 a l’Afganistan, destinades, entre altres aspectes, a pal·liar els efectes de la permanent sequera i la pujada del preu dels aliments. Entre 2000 i 2008, tot just ha donat el 0,31% de les contribucions internacionals a crisis humanitàries i, d'acord amb el Ministeri de Finances afganès, Madrid només a aportat el 10,11% dels fons promesos per a la reconstrucció des de 2001, cosa que la situa en la posició 26, només per davant de Turquia i per darrere de Xina, Índia o Iran. Davant d’aquest panorama, és legítim afirmar que, per als governs del món occidental i Espanya en particular, Afganistan només és una prioritat en qüestions militars: les d'Occident. Els indicadors bàsics de desenvolupament a Afganistan no han millorat, i la població segueix morint de les mateixes banalitats evitables que abans. És raonable pensar que aquesta situació continua sent desastrosa perquè no s'ha realitzat cap esforç significatiu per revertir aquestes condicions. L'ocupació a Afganistan no respon a les necessitats de la seva població sinó als interessos militars d'Estats Units i els seus aliats.

        Espanya hauria de retirar les seves tropes d'Afganistan, però no oblidar-se d'aquest país. És necessari que ocupi un rol determinant per a convèncer la resta de països per invertir les prioritats. En primer lloc, és necessari acabar amb les incursions militars, els bombardejos i l'obsessió de captura de presumptes terroristes. Segon, ha de fomentar-se el diàleg amb tots els grups armats (com pretén el Govern afganès i impedeix EUA), prioritzant les converses amb les seves bases de població, amb les nombroses estructures civils fins ara oblidades i les mesures diplomàtiques amb els països veïns (per a evitar la seva històrica i perniciosa ingerència en els assumptes afganesos a través del suport a les diferents faccions). Tercer, ha de mostrar una implicació sincera i compromesa i promoure la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població. El PIB afganès és cinc vegades inferior a la despesa militar anual d'EUA a Afganistan. Si aquestes quantitats es dediquessin als afganesos i afganeses i no a satisfer les necessitats militars d'Occident, Afganistan seria un país molt més segur per als seus habitants. 

També l'he publicat al meu altre blog: l'ull de la llibertat