EL PERIÓDICO DE CATALUNYA (9 de desembre de 2007): L'INFERN SAHRAUÍ

Fermesa Fatma (esquerra) i Mamía Salek, a casa seva, a la localitat tenerifenca de La Laguna. Foto: ELISENDA PONS

Article de  JOSEP SAURÍ (LA LAGUNA)

  Alguns supervivents de les presons secretes marroquines recorden les atrocitats sofertes
• Dipositen les seves esperances de justícia en la investigació del jutge Garzón

Fatma i Mamia Salek semblen fràgils, però només ho semblen. Les desbordants ganes de viure d'aquestes dues germanes van vèncer el desmesurat dolor de 15 anys d'aïllament i tortures en presons secretes marroquines, en què van veure morir els seus pares. Avui, Fatma treballa en una empresa de neteja a Taco, el barri de La Laguna (Tenerife) on viuen. Mamia es va casar, i té una filla de tres anys. I s'il.lusionen amb el fet que la investigació oberta pel jutge Baltasar Garzón pugui aportar dades sobre el seu sofriment i el de milers de sahrauís, la mateixa llum que els cremava els ulls al deixar enrere el seu fosc infern.
El març del 1976, Fatma tenia 18 anys i Mamia, 14, i vivien al desert, entre Tarfaya i Aaiun. Amb la invasió marroquina, tres dels seus germans s'havien unit al Front Polisario. Una patrulla de la Gendarmeria es va emportar el seu pare, Salek, de 60 anys, i dues setmanes després van tornar per elles i la seva mare, Batul, de 58. A la comissaria central d'Agadir, al sud del Marroc, va començar una infàmia que va durar cinc anys a la presó secreta d'Agdez i 10 més a la de Kelà M'Guna, i que relaten amb una sorprenent fermesa: "El primer mes va ser el pitjor, els interrogatoris i les tortures eren constants. Ens despullaven i ens introduïen una ampolla per l'anus, o ens obligaven a seure sobre superfícies roents. Ens lligaven sobre una taula, ens pegaven i ens posaven àcid a les ferides. Ens fuetejaven amb cordes mullades, ens cobrien el cap gairebé fins a l'asfíxia amb una tela xopa de tòxics o d'orina. Ens penjaven de cap per avall i ens donaven descàrregues elèctriques als pits i als genitals". A més dels cops, puntades, patacades i assots "quotidians, des del primer dia fins a l'últim" del seu captiveri.
Només el pitjor dels records trenca l'aplom de Fatma i Mamia. "El maltractament més gran que vam patir va ser veure com torturaven els pares. Ens va deixar una empremta que no s'ha esborrat".
Els presoners no podien parlar entre ells, ni tan sols mirar-se a la cara. "Passàvem els dies com en una letargia, immòbils, assegudes a terra, sense saber si era de nit o de dia", expliquen. Encara que recorden totes les dates amb precisió: "Ens prohibien comptar el temps. Si deies quin dia era, et castigaven i t'interrogaven per esbrinar com ho sabies. Però ho fèiem".

Pastura de les malalties
Sense roba d'hivern, exposats al fred extrem de la nit i a la calor asfixiant del dia, gairebé sense menjar, sense veure el sol i sense higiene ni atenció mèdica, les malalties hi feien estralls. Dels 137 presos d'Agdez, en van morir 28, entre ells Batul, el 17 de juny del 1977. A Kelà M'Guna n'hi havia més de 200, i en van morir 14 més. També torturaven els malalts, i el 27 de maig del 1983 Salek no va resistir més.
¿Com s'aguanta una cosa així? "Amb fe. Fe que, encara que mo- ríssim, el Sàhara un dia seria lliure. I també fe en Déu".
La pressió internacional va forçar el seu alliberament, el juny del 1991, amb 320 presos més queRabat negava que existissin fins aquell moment. "No podíem ni obrir els ulls, la llum ens cremava", expliquen. Però el que finalment van veure va ser una ciutat ocupada per les forces de seguretat marroquines: "Vam descobrir que només havíem canviat una presó per una altra de més gran".
Fatma i Mamia encara van passar vuit anys més a Aaiun, "vigilades, interrogades sovint, perseguides. Només en volíem fugir". I finalment ho van fer. No coneixien el mar, ni tan sols sabien nedar, però van pujar a una pastera. "Ens feien més por els marroquins que l'Atlàntic". El 27 d'octubre del 1999, després de 36 angoixants hores a l'oceà, el seu bot, amb 13 persones a bord, va arribar a Fuerteventura.

Gossos atiats
Un altre d'aquells 322 presos, Brahim Dahan, presideix avui una associació de defensa dels drets humans d'Aaiun, amb ple coneixement de causa. Va passar tres anys i set mesos amb els ulls embenats als soterranis del temut PCCMI, l'antiga caserna d'Artilleria espanyola. "Odio explicar-ne els detalls, em fa mal. Però la gent ho ha de saber", diu abans de mostrar gràficament algunes de les formes de tortura que va patir, com el pollastre. "Ens lligaven així, ¿veus? Les mans amb els peus, les cames flexionades. Ens passaven un pal entre els braços i els genolls i ens penjaven de cap per avall, com un pollastre rostit". O l'avió, també penjat de cap per avall, per les mans --lligades a l'esquena-- i els peus: "Senties que se't trencava l'espinada. I et podien tenir així una hora i mitja, o més".
També deixaven anar gossos perquè els mosseguessin. "Les dones començaven a cridar, i els gossos bordaven cada vegada més fort. Pensava que el cap m'esclataria de tant de dolor acumulat", recorda. I és que en una presó secreta no hi ha regles ni drets dels presos: "No en saps res, de fora, ni ningú sap què se n'ha fet, de tu. Ens deien: 'Si et mors aquí, és com si morís una mosca. No passa res'".
Dimarts, Garzón prendrà les primeres declaracions sobre la querella contra responsables marroquins per genocidi, assassinats, lesions i tortures al Sàhara Occidental. "No sabem què passarà, però volem de tot cor que es faci justí- cia", diuen Fatma i Mamia. "Cal no oblidar que al Sàhara se segueix segrestant i torturant. Espero que un dia això s'acabi i vegem alguna mena de justícia, encara que sigui simbòlica. Perquè no torni a passar enlloc. No l'hi desitjo ni a l'enemic", afirma Brahim.