CRÍTICA AL LLIBRE VERD DE LA C.E. SOBRE LA MODERNITZACIÓ DEL DRET LABORAL, aportacio d'Antoni Puig Solé

Us reprodueixo un document, crític amb el llibre Ved, de la Unió Europea, sobre la modernització del dret laboral. És un document, tal com explica Antoni Puig, aprovat en els organismes de direcció d'ICV i que pel seu contingut hauria de tenir la difusió i el suport de tots i totes les ecosocialistes. Espero les vostres opinons


INDEX
Introducció.
El model social europeu i el principi de causalitat en la contractació.
La hipòtesi de la modernització.
L’estratègia de Lisboa.
Les noves realitats laborals.
Les relacions laborals triangulars.
El treball autònom dependent.
La flexiseguretat proposada pel Llibre verd.
El suposat paradigma del model danès.
La Comissió i les seves pròpies deficiències.
Per un model laboral europea respectuós amb la causalitat de la contractació.


Introducció.
La Comissió Europea està impulsant un debat sobre el dret laboral i la seva adaptació al món de treball a través d'un Llibre verd[1] denominat Modernització del dret laboral per afrontar els reptes del segle XXI. El Llibre inclou una sèrie de preguntes[2] i recomana fer més flexible el mercat de treball, garantint alhora la seguretat dels treballadores i de les treballadores (”flexiseguretat”).

ICV té un gran interès en les qüestions europees. Un dels nostres objectius principals és aconseguir que Europa deixi de ser un imperfecte mercat comú per convertir-se en un continent de pau, progrés i benestar social. Per aquesta raó, considerem que el contingut d’aquest Llibre verd demana un examen atent.

El model social europeu i el principi de causalitat en la contractació.

Els estudis més acurats de la realitat europea, ens mostren com enmig de la situació general de riquesa, que caracteritza el continent, hi ha borses d'atur, pobresa i exclusió social[3]. Però alhora aquests mateixos estudis constaten que, com a resultat de l'activitat de les esquerres europees i de les lluites del moviment sindical, han pres cos situacions més favorables per als treballadors i les treballadores i millors paràmetres de benestar social en comparació a altres zones del planeta.
Els països europeus, a pesar de la seva diversitat legal[4] i institucional, comparteixen un model social propi. Ens referim als serveis públics de caràcter universal, a la negociació col·lectiva laboral, al principi de causalitat en la contractació…, o a la protecció social.

Aquests elements del model social europeu ocupen un lloc destacat en el debat actual, tant a nivell de la legislació de cadascun dels països, com referent al tipus d'Europa que es pretén construir. El Llibre verd, com explicarem a continuació, també se situa en aquest terreny, i centra l’atenció (amb la intenció d'afeblir-la) en la causalitat[5] en la contractació.

La hipòtesi de la modernització.

Com el títol indica, el Llibre ens suggereix una modernització del dret laboral. Però, què es vol dir amb la paraula modernitzar ?. I què és el que es pretén modernitzar?

No hi ha dubte que habitualment, amb la paraula “modernització”, s'intenta assenyalar la necessitat de transformar alguna cosa, que ha quedat obsoleta i poder així adaptar-la a les necessitats del moment.

Ara bé, la capacitat d'adaptació ja forma part de les característiques històriques del dret laboral i per tant, no hi ha cap raó per inventar-la de nou. Un dels elements més dinàmics d'aquesta adaptació és justament la negociació col·lectiva, que permet refer en el dia a dia les relacions laborals tenint en compte els canvis tecnològics, econòmics, demogràfics o organitzatius de la realitat productiva. Per altra banda, també s'ha d'assenyalar, que les universitats, fundacions i institucions públiques relacionades amb el dret laboral, han dut a terme una activitat modernitzadora de gran nivell i a una escala sense precedents.

Tanmateix, per als redactors del Llibre, tot això no s’ha de prendre en consideració. La modernització ha de perseguir una altra finalitat:

Segons consta en un dels documents que se citen, el que ha quedat obsolet és el model “tradicional” de dret del treball o “contracte de treball clàssic”. En altres paraules, és precisament el contracte de treball indefinit i les garanties laborals que s’hi associen, el que segons el llibre resulta antiquat[6]. Sembla que això sigui l'únic que se'ns proposa “modernitzar”[7].

L’estratègia de Lisboa.

El dret del treball ha estat fruit d'un procés històric recent, on la lluita del moviment obrer i la intervenció estatal es van proposar evitar les conseqüències socials que la revolució industrial i la manca de normativa legal estaven provocant sobre les persones treballadores.

La regulació del contracte de treball en substitució del contracte de prestació de servei, el reconeixement dels drets de lliure associació i de vaga, la llei d'accidents de treball o la normalització de la negociació col·lectiva, per posar només uns quants exemples, van tenir com a objectiu garantir que el treball es dugués a terme en condicions dignes. De no ser així, el dret del treball no hagués existit.

Aparentment, el Llibre vol ajudar a arribar a l'objectiu de l'Estratègia de Lisboa de créixer de manera sostenible, amb més i millors ocupacions i major cohesió social.

Però intenta escindir la unitat d’aquest objectiu, contraposant la seva primera part (la creació d'ocupació), amb la segona (millor ocupació i cohesió social)[8].

Per vincular la modernització del dret del treball amb l’objectiu complet de l'Estratègia de Lisboa, s'hauria de deixar clar, en primer lloc, que del que es tracta no és de crear ocupació de qualsevol manera. Cal que aquesta ocupació sigui de qualitat i que estigui associada als drets laborals.

Les noves realitats laborals.

El Llibre reconeix una sèrie d'àrees grises en les relacions laborals europees: ocupació oculta, falsos autònoms, autònoms dependents, relacions triangulars —com és el cas de la subcontractació i les empreses de treball temporal—, etc. I alerta del perill de trobar-nos amb “un mercat de treball de dues velocitats entre els treballadors «integrats» (insiders), amb una ocupació permanent i els «exclosos» (outsiders[9]) ”.

Totes les realitats i perills que sens descriu en aquests paràgrafs, son reals i ja han estat posats al descobert repetidament des del món del treball. Però resulta discutible la rellevància que el Llibre dóna a la norma jurídica en l’aparició de tot això. Sembla com si la revolució tecnològica, les noves maneres d'organitzar la feina, la terciarizació de l'economia o les polítiques patronals, que, d'una o altra manera se'ns expliquen en les primeres pàgines del Llibre, després s'oblidessin, per descarregar tota la responsabilitat de la situació actual sobre el dret del treball[10].

Aquesta visió tant esbiaixada, fa que el Llibre, en el moment de proposar mesures, es dediqui especialment a instar que els estats membres “avaluïn i, si escau, revisin el grau de flexibilitat previst en els contractes clàssics quant als terminis de preavís, els costos i procediments d'acomiadament individual o col·lectiu, o la definició d'acomiadament improcedent”.

El raonament del Llibre sempre és idèntic: No suggereix ampliar el dret laboral per a poder donar cobertura a les noves realitats que han aparegut en el món del treball. Desvia la mirada cap a una altra part, i s'obstina a desmantellar el contracte indefinit.

Les relacions laborals triangulars.

Parlant de les relacions laborals triangulars, el Llibre es refereix als treballadors per compte d’altri que presten els seus serveis en una empresa principal a través d'una de treball temporal o subcontractada[11]. Es tracta d'un fenomen que, tot i no ser nou, ha tingut un fort impacte en els últims anys i que, d'una o altra forma, ja ha estat recollit, per les normatives laborals de molts estats de la Unió , encara que no sempre de manera pacífica.

Cal advertir que a cops, la utilització de la subcontractació i d’empreses de treball temporal és il·lícita en tant que no pretén altra cosa que emmascarar l’autèntic empresari i/o reduir costos laborals.

La millor eina per evitar la inseguretat jurídica dels treballadores i de les treballadores és garantir la responsabilitat solidària de les empreses vinculades a l’activitat prestada. En canvi, el Llibre es limita a suggerir la responsabilitat de tipus subsidiari, cosa insuficient en un moment com l’actual on les cadenes de subcontractació s’allarguen i moltes empreses exterioritzen les activitats de major risc.

A banda de la responsabilitat, hi ha altres qüestions a tractar, com, per exemple, els drets d'informació i participació de tots els representants sindicals, l’equiparació salarial o la causalització d’aquest tipus de relacions contractuals[12]. El Llibre, no en diu res.

Quant a les relacions laborals triangulars, sorprèn la contraposició que el Llibre fa entre elles i el contracte indefinit. Sembla com si totes les tasques que realitzen les empreses subcontractades tinguessin una durada limitada[13], oblidant, per exemple, que en moltes ocasions cobreixen necessitats fixes i permanents[14] de les empreses.

El treball autònom dependent.

Un altre fenomen vinculat a la descentralització productiva és el treball autònom dependent. En molts casos s’utilitza per tasques que abans eren realitzades per personal amb contracte de treball clàssic[15]. En substituir el contracte de treball per una relació mercantil es fa taula rasa amb les garanties laborals. A la vegada, s’obliga a les persones contractades a aportar els estris i els materials de treball necessaris per dur a terme la fracció del procés productiu que tenen assignada. Això comporta més inseguretat. La prestació del servei pren formes diferents: es pot realitzar dintre de la pròpia empresa, a l’exterior,...., o fins i tot en el domicili de l’autònom. La dependència pot ser-ho d’una o més empreses, de la mateixa forma que passa amb els assalariats que poden treballar per un sol empresari (contracte laboral a jornada complerta) o per a diversos (pluralitat de contractes laborals a temps parcial). El Llibre, reconeix[16] aquesta realitat i proposa que el dret del treball cobreixi algunes de les llacunes existents (possibilitat de clarificar i homogeneïtzar els conceptes de treballador assalariat i autònom, conveniència d'establir un “sòl de drets” per als autònoms dependents…). Però es mostra més preocupat per la seguretat jurídica de les empreses usuàries que per la seguretat econòmica i jurídica dels propis autònoms dependents. Hi ha paràgrafs del Llibre on es planteja el possible frau de llei en algunes d’aquestes situacions i reclama mides per evitar-ho. Ara bé, carrega la sospita sobre els propis treballadors. Per contra, no contempla enlloc la possibilitat de que el frau tingui el seu origen en les polítiques empresarials.

La flexiseguretat proposada pel Llibre verd.

La paraula flexibilitat ha estat utilitzada durant anys per avalar mesures desreguladores que deixaven indefensa la població treballadora, atemptant d'aquesta manera contra el que va ser l'objectiu originari[17] del dret del treball.

A hores d'ara, ja hauria d'existir un acord generalitzat per considerar que la flexibilitat en el terreny laboral té una doble direcció. D'una banda, fa referència a la capacitat en la gestió de l'empresa per adequar-se a les mudables condicions del mercat, a través d'un conjunt de mesures que van des de l'ajustament del volum d'ocupació fins a l'adequació tecnològica, passant per la mobilitat, la remuneració o l'ordenació del temps de treball. Però la flexibilitat també afecta la capacitat de decisió dels empleats en la prestació laboral (interessos formatius, conciliació de la vida laboral i familiar, coincidència entre el lloc de residència i el centre de treball, possibilitats de desplaçament,…). Per tant, la flexibilitat no es limita a les facilitats per contractar i acomiadar; comprèn moltes altres facetes.

Per als redactors del Llibre, la flexibilitat continua associada a la relació laboral individual i és sinònim d'inseguretat jurídica per a la gent assalariada. Com que aquesta és la seva aposta, ens suggereixen atenuar la indefensió que les mesures proposades podrien crear, a través de mecanismes que almenys garanteixin la seguretat econòmica. La proposta per fer compatibles “la flexibilitat” i “la seguretat” és utilitzar com a esmorteïdor la percepció del subsidi d'atur[18] durant els períodes de transició des d'una ocupació a un altra[19]. Deixant de banda el cost global que això suposaria, resulta esfereïdor veure com s'oblida la tragèdia humana que per a les persones treballadores suposa una situació d'atur.

L'experiència viscuda a Espanya a les acaballes del segle XX, desqualifica de ple aquesta concepció sobre la “flexiseguretat” que ara se'ns suggereix. Recordem que el 1984, amb l'excusa de “fomentar l'ocupació”, es va dur a terme un projecte, suposadament flexibilitzador, que permetia contractar temporalment de manera il·limitada tot i ocupar llocs de treball fixos i acomiadar posteriorment els nous contractats pagant una indemnització simbòlica (12 dies per any treballat). D'aquesta manera, es va iniciar un procés de rotació laboral que va ocasionar que moltes persones es veiessin en la necessitat de sol·licitar, durant determinats períodes, la prestació d'atur. Un temps després, el pressupost de l'INEM quedava desequilibrat, i ens vam trobar amb una retallada espectacular de la prestació. Com a resultat de tot això, no només va disminuir la seguretat jurídica dels treballadores i de les treballadores que s'incorporaven al mercat de treball (únicament accedien a contractes temporals), sinó que també va disminuir la seguretat econòmica (es va passar a percebre una quantia inferior de subsidi i durant menys temps). Per altra banda, amb aquella mesura, s’inaugurà una tendència cap a la contractació temporal, de la qual encara no hem aconseguit sortir.

El suposat paradigma del model danès.

És impossible presentar una defensa raonada del model de "flexiseguretat" que el Llibre verd teoritza, si es té en compte el cas espanyol. En lloc de reflexionar sobre aquesta experiència, com ho acabem de fer nosaltres, el Llibre desplaça la mirada cap al Nord d'Europa per posar-nos damunt de la taula, el model danès.

Però no fa una exposició acurada de tots els components d'aquest model. El pren únicament com una caixa d'eines que serveix per agafar un aspecte aïllat[20] segregant-lo de tots els altres elements que l’envolten. D'aquesta forma tan barroera, s'espera justificar una decisió que es vol fer extensible a tots el països de la Unió.

És cert que el model de protecció social danès ofereix seguretat a les persones desocupades (el 90% del salari que es cobrava prèviament) i que això rebaixa el conflicte en els processos de reestructuració empresarial. De fet, l'experiència d'Espanya, fins i tot disposant d'un sistema menys protector (quantia inferior de prestació d'atur i amb menor durada), ens duu a la mateixa conclusió. Aquest efecte esmorteïdor, en alguns supòsits, també es completa en el cas espanyol, amb el sistema de protecció de la jubilació i, especialment, amb la possibilitat de recórrer a jubilacions anticipades.

Però “no solament de pa....”. Si ens fixem detalladament en el model danès, veurem que la seguretat també es sustenta en altres parets mestres: Dinamarca manté una taxa d’ocupació, tant masculina com femenina, clarament superior a la mitjana europea. La taxa de risc de pobresa queda per sota de la mitjana comunitària (12% davant del 20% d’Espanya). El sector públic ocupa més del 30% de la població activa (a Espanya estem per sota del 15%). Això, entre altres coses, permet fer polítiques formatives universals i eficients, que adeqüen les persones , sense cost econòmic i social per a cadascuna d’elles; a les noves necessitats del sistema productiu. Les polítiques salarials (amb convenis amplis) són majoritàriament igualitàries, i així poden impedir que el procés de reestructuració provoqui una posterior precarització laboral.

En relació a aquest darrer aspecte, no podem oblidar que a Espanya, i a altres països de la Unió, s’ha viscut una situació inversa a la de Dinamarca: s’ha desplaçat els treballadors i treballadores reestructurats/des i a aquells i aquelles que s’incorporaven per primera vegada al mercat de treball, cap a sectors productius (a cops de nova creació) amb menor remuneració.

Respecte a la flexibilitat laboral, cal dir que la realitat del model danès no és, ni de bon tros, com el Llibre ens insinua: l'afiliació sindical és forta, hi ha una àmplia representació dels treballadors i de les treballadores en l'empresa i en tota la comunitat, la negociació col·lectiva està present en gairebé tots el nivells,..... i la cooperació tripartita amb l'Estat té un pes important.

Evidentment el model social danès té un cost financer que ha de cobrir-se a través dels impostos. Sobre això, els redactors del Llibre prefereixen no parlar-ne. Xoca amb la seva visió neoliberal.

La Comissió i les seves pròpies deficiències.

Com ens recorda el propi Llibre verd, La Carta social europea i la Carta dels drets fonamentals dels treballadors van situar, ja fa un temps, com a objectius fonamentals, la millora de les condicions de vida i treball, una protecció social adequada, el diàleg social, el desenvolupament dels recursos humans amb la finalitat de garantir un nivell d'ocupació elevada de llarga durada, i la lluita contra les exclusions socials. L'anàlisi que se'ns fa en el Llibre, i al qual ja ens hem referit, posa de manifest que aquests objectius queden lluny del nostre abast. En alguns casos, fins i tot ens hem situat en el camí oposat. Però què ha fet fins ara la Comissió Europea per evitar-ho? Sembla, doncs, que el primer que s'hauria de modernitzar és la pròpia capacitat normativa de la Comissió Europea en matèria laboral, atès que, en aquests moments, aquesta capacitat es troba parcialment bloquejada per l'exigència de la unanimitat en molts dels temes laborals que el Llibre aconsella abordar.

Per un model laboral europea respectuós amb la causalitat de la contractació.

Les mutacions del mercat laboral europeu són impressionants. Com dèiem més amunt, moltes de les realitats que el Llibre verd descriu són innegables, i creixeran amb l'ampliació de la Unió. Però aquest procés no pot ni ha de ser l'excusa per a devaluar el model social europeu i iniciar una cursa competitiva entre els estats , tot disminuint els drets laborals.

La flexibilitat pot ser acceptada si és negociada i compta amb normes i tuteles que donin seguretat als treballadors i a les treballadores. Quan no comporta seguretat jurídica i és concebuda únicament com un empitjorament laboral, s'ha de rebutjar. La tasca fonamental de la Comissió europea hauria de ser, en tot cas, la d'assegurar uns drets bàsics que fossin reconeguts i exigibles en tots els estats membres, per a tota la població treballadora de la Unió,

El model de relacions laborals que cal impulsar hauria d'estar basat a)en el treball estable i amb drets, b)en la participació dels sindicats en l'organització del treball dintre de l'empresa i en tota la cadena de valor, i c)en la negociació col·lectiva laboral.

La seguretat externa a la relació laboral és important i per tant ha d'existir. Però li correspon un paper subsidiari. No pot estar basada en un únic element. Ha de incloure: polítiques públiques de formació, garanties de percebre salaris similars – fins i tot quan es canvia de sector productiu –, eliminació del risc de pobresa, ....., i un sistema de protecció social ampli.

Les tasques més urgents en les quals hauria de centrar-se la modernització[21] del dret laboral, tant a nivell nacional com comunitari, són:

1.- Definir clarament què és el treball per compte aliè i què és el treball autònom, delimitant, en aquest últim supòsit, quan l'autònom ha de ser considerat com depenent. Garantir un marc regulador de drets laborals i socials, per als autònoms depenents .

2.- Definir també qui són els subjectes que poden ser considerats com empresaris i establir la responsabilitat social solidària en tota la cadena de subcontractació.

3.- Abordar el treball irregular i/o no declarat.

4.- Impulsar mecanismes per evitar el treball amb mà d’obra estrangera sota situació d'il·legalitat, sancionant, amb gran duresa, a les empreses que treuen aprofito d'aquesta situació.

5.- Vincular el treball triangular (subcontractació, ETT.) amb el principi de causalitat en la contractació.

6.- Actualitzar els drets econòmics i socials, tot assegurant que el moviment sindical pugui intervenir en totes les noves realitats que conformen el món del treball.

7.- Regular els procediments per a fer possible la negociació col·lectiva laboral a nivell europea, i potenciar-la.

8.- Establir mesures de flexibilitat positiva per als treballadors i treballadores que permetin ordenar les jornades de treball tot adequant-les a les necessitats familiars i personals.

NOTES.


[1] Els Llibres verds són documents de consulta i debat que poden donar lloc a desenvolupaments legislatius.
[2] La preguntes estan dirigides al públic en general. No s'han garantir uns períodes de consulta amb els agents socials.
[3] Aquestes han de ser algunes de les realitat en les que s’hauria de fixar qualsevol debat sobre el dret laboral.
[4] Entre altres raons, per la història, el desenvolupament econòmic o l'estructura social de cada lloc.
[5] El principi de causalitat en la contractació ens ve a dir que a tots els lloc de treball fixes hauria de correspondre un contracte indefinit mentre que la contractació de durada determinada hauria de destinar-se per a treballs de naturalesa temporal.
[6] Contravenint la Directiva comunitària sobre contractes de durada determinada.
[7] O, en altres paraules, el que es pretén afeblir.
[8]A la qual, a més a més, dóna un paper subordinat.
[9] Aturats, persones deslligades del mercat de treball…
[10] [11] De vegades, també inclou dintre del “triangle” el treball autònom.
[12] Acotant els supòsits d'utilització.
[13]Tampoc considera, que la suma de situacions temporals cobertes per empreses de treball temporal pot donar origen a que aquestes puguin celebrar contractes indefinits.
[14] Neteja, vigilància, manteniment…
[15] Sovint, aquest treball també cobreix necessitats fixes i permanents de les empreses.
[16] De fet, es limita a descriure algunes de les seves característiques.
[17] Equilibrar la situació inicial dels assalariats enfront de la patronal.
[18]Desplaçant les seves propostes modernitzadores cap a les fronteres del dret de la Seguretat Social.
[19] 0, millor dit, des de d’un acomiadament a un altre.
[20] Això, també ho fa al tractar les reformes laborals d'altres països de la UE. Al relatar, per exemple, l'experiència espanyola, ignora els esforços per intentar causalitzar la contractació i substituir la temporal per indefinida. Es limita a fer apologia -tergiversant la realitat- de la indemnizació associada als contractes de foment de l'ocupació.
[21] Ampliació, seria la paraula adequada.

CRÍTICA AL LLIBRE VERD DE LA C.E. SOBRE LA MODRENITZACIÓ DEL DRET LABORAL.
Antoni Puig Solé
apuigsole.blogspot.com