Número 149, maig de 2007
La revista ILLACRUA, m'ha publicat el següent article. Les Fotos, com no podia ser d'altra manera del meu amic PACO DELGADO, de Sitges.
L’annexionisme del Marroc, aquests dies, ha tornat a posar sobre la taula el tema del Sàhara Occidental. El Regne del Marroc, aquesta vegada, utilitza la tesi autonomista, per tal d’intentar acostar a les seves posicions a aquells països, que per una raó o l’altra diuen voler tenir unes bones relacions amb un país que de forma tradicional, ha estat considerat com el “gendarme” de França i els Estats Units a la zona del Magreb.
Aquesta vegada, el Marroc, ha trobat un aliat no menys important en Espanya i no pel paper que pot tenir aquesta en el concert internacional sino pel que hauria de jugar com a potència descolonitzadora d’un territori i d’un poble als que va abandonar ara ja fa quasi 32 anys.
En la passada cimera bilateral entre el Marroc i Espanya, celebrada a Rabat a principis de març, el president Zapatero, es comprometia a avalar les tesis autonomistes del rei alauita i anava més enllà, confirmant la venda d’armes a aquest país, contravenint, així, la legislació internacional que impedeix vendre armament a països, que com el Marroc, estan en guerra, unes armes que sense cap dubte, seran utilitzades al llarg dels 2700 Km de mur que aquest país ha contruït per separar els sahrauís.
Però més enllà d’altres consideracions, cal situar les propostes autonomistes del Marroc, pel Sàhara Occidental, en el marc que correspon.
Cal recordar que el Sàhara Occidental és un territori a descolonitzar, i des dels anys 60 del S.XX, la ONU, reconeix el dret dels sahrauís a autodeterminar-se, principis avalats, posteriorment, per les més de 50 resolucions aprovades en l’Assemblea General d’aquesta institució o pel reconeixement de la OUA (Organització de la Unitat Africana) de la República Àrab Saharaui Democràtica, com a membre de ple dret d’aquest organisme. Dins d’aquest procés, Espanya, no ha perdut mai la consideració de potencia administradora, que ha d’avalar la ressolució final del conflicte, una funció que hauria de ser similar al paper jugat per Portugal, en la independència de Timor Oriental.
Per altra banda, cal dubtar de la voluntat autonomista del Marroc, un país que ha boicotejat insistentment, els acords als que va arribar amb el Frente Polisario, l’any 1991, quan es va comprometre a organitzar, sota els auspicis de la ONU, el referèndum d’autodeterminació, que hauria de permetre als sahrauís accedir a la seva independència.
La proposta marroquina, sols està avalada pel CORCAS (Consell Consultiu per Assumptes del Sàhara) que està liderat per Jalihenna Uld Errachid, el mateix que els anys 70, va crear un partit pro espanyol (el PUNS) sota els auspicis del regim franquista, per tal de limitar al màxim la influència del moviment independentista en l’antiga colònia espanyola. Persona que sota l’administració marroquina, ha obtingut una considerable fortuna.
L’autonomia que proposa el Marroc, es sustenta en un procés dificilment acceptable, no sols pels sahrauís, sino també per la comunitat internacional. Ignora l’existència dels refugiats sahrauís als Campaments de Refugiats Sahrauís de Tindouf, ja que només es compromet a refrendar la seva proposta entre els habitants del Sàhara Occidental, ignorant aquí els acords que el compromet amb la ONU i amb el mateix Frente Polisario, de construir un cens fiable i que inclogui, sota la base del que estava fent Espanya, l’any 1975, aquelles persones que cal considerar amb dret a vot, ja habitin al Sàhara Occidental ocupat o a Tindouf. La proposta marroquina, a més preveu una segona fase, un referèndum a tots els marroquins, on es refrendaria l’annexió del Sàhara Occidental, al seu regne.
El Marroc, no només es situa lluny dels seus compromissos internacionals, amb les seves propostes, sino que a més, dins del Sàhara Occidental, viola constantment els drets humans, acosant, empresonant i condemnant, en judicis sense cap garantia procesal, als activistes sahrauís que defensen els drets personals i col·lectius d’aquest poble. La política repressiva que exerceixen les forces colonials marroquines, tal com reconeixen els observadors internacionals (fins i tot James Baker, l’antic delegat especial del Secretari de la ONU, pel Sàhara Occidental) porta a la població sahrauí a la desesperació i a tenir la sensació d’estar en un carreró sense sortida.
Cal dubtar també, de les propostes d’una monarquia absolutista, l’alauita, que governa el Marroc, considerant més com a súbdits que com a ciutadans als habitants del seu país. Potser caldria recordar que Ali Salem Tamek (destacat activista sahrauí) va compartir presó amb Ali Lmrabet (periodista marroquí, represaliat pel règim) on no sols van establir una gran amistat, sino que van compartir les crítiques a un règim polític ancorat en el pasat.
Cal insistir, també, en el paper del govern d’Espanya, que amb la seva actitud, no sols es situa, al marge de la legalitat internacional sino que també ignora, el potent moviment solidari amb els sahrauís que s’ha desenvolupat a Catalunya i Espanya. Un moviment, que no sols protagonitza activitats relacionades amb la solidaritat i la cooperació, sino que també s’implica en la difusió i denuncia de la situació injusta per la que passen els sahrauís.
Un govern, l’espanyol, que oblida que no es poden canviar drets humans per drets econòmics i que els uns no han d’escloure els altres. La defensa dels drets polítics i socials dels sahrauís, no ha d’impedir que el Marroc i Espanya puguin mantenir unes bones relacions comercials i de veinatge.
Però per fi, no podem oblidar a les quasi 200000 persones que actualment viuen als Campaments de Refugiats de Tindouf que, no podem fer més que recordar, son els més antics del mon. Situats en mig de la Hammada algeriana, un dels deserts més àrids i d’una climatologia molt extrema, sols es poden explicar per la voluntat de tot un poble per lluitar pels seus ideals.
Aquesta lluita, ha convertit el Frente Polisario en un interlocutor ineludible en aquest procés. Un moviment polític que ha demostrat, al llarg dels anys, la seva voluntat de dialogar i fins i tot a renunciar a moltes de les seves posicions per tal d’arribar a la solució final del problema sahrauí. Cal destacar en aquest sentit, la última proposta dels independentistes sahrauís al Secretari General de la ONU, en la que demanen el respecte a totes les Ressolucions de la ONU, que reconeixen el dret a la independència del Sàhara Occidental, recorda que la potència colonial administradora del territori, és España i que per tant, aquesta, hauria d’avalar el seu procés d’autodeterminació. Però sobretot, el que cal destacar, és la voluntat del Frente Polisario, de negociar directament amb el Regne del Marroc per tal de buscar una sortida justa i equitativa al conflicte, de renunciar, donat el cas, a demanar compensacions econòmiques per l’explotació ilegal a la que han estat sotmesos els recursos naturals del Sàhara Occidental (incloent aqui els fosfats, la pesca del Banc Atlàntic o el petroli). Els sahrauís, a més, es comprometen a respectar la població marroquina que al llarg d’aquests anys s’ha anat establint en la seva terra.
Les propostes autonomistes del Marroc respecte el Sàhara Occidental, cal entendre-les dins de les seves tàctiques dilatòries, que volen acabar amb la resistència dels sahrauís, tant dels que pateixen l’exili, com dels que protagonitzen la INTIFADA pacifista dins dels territoris ocupats pel Marroc. Aquesta tesi, treballa amb la hipòtesi, que allargant el conflicte indefinidament, la resistència dels sahrauís decaurà.
A més, el regne alauita, juga amb la posibilitat de ser l’únic règim polític de la zona del Magrib, que podria fer front a l’extensió de l’islamisme més radical pel Nord d’Àfrica, recordant l’extensió d’aquest entre el salafisme algerià o fins i tot l’integració d’una part important d’aquest a la xarxa d’AL QAEDA, o els esforços d’aquesta per establir-se a la zona del Sahel. És últims atemptats terroristes, tant al Marroc com a Algèria, demostren que aquesta tesi no és factible. Cal tenir present, també, l’extensió social de l’islamisme al Marroc. Aquests fets i el creixement del descontentament social intern, mostren un Marroc que pot estar perdent la seva condició de “gendarme” de la zona. Les solucions més factibles i realistes passarien per l’estabilització del Magrib i pel reconeixement del dret dels sahrauís a la independència.
Cal recordar, doncs, que la legalitat internacional reconeix aquest dret als sahrauís i aquests, no estan disposats a renunciar a exercir el seu dret a la autodeterminació i per tant a decidir sobre el seu futur. La precarietat de la seva situació actual, no pot ser argumentada per recolzar propostes injustes i ilegals.
El que si es cert, és que les condicions de vida dels sahrauís, empitjoren dia a dia, encara que només sigui pel sol pas del temps. Les persones que creuen en els drets de les persones i dels pobles, o que les causes justes encara existeixen i poden triomfar,
cal que treballin per la resolució del conflicte del Sàhara Occidental i perque aquesta sigui justa.
Un Sàhara Occidental independent, encara es posible … 31 anys després
L’annexionisme del Marroc, aquests dies, ha tornat a posar sobre la taula el tema del Sàhara Occidental. El Regne del Marroc, aquesta vegada, utilitza la tesi autonomista, per tal d’intentar acostar a les seves posicions a aquells països, que per una raó o l’altra diuen voler tenir unes bones relacions amb un país que de forma tradicional, ha estat considerat com el “gendarme” de França i els Estats Units a la zona del Magreb.
Aquesta vegada, el Marroc, ha trobat un aliat no menys important en Espanya i no pel paper que pot tenir aquesta en el concert internacional sino pel que hauria de jugar com a potència descolonitzadora d’un territori i d’un poble als que va abandonar ara ja fa quasi 32 anys.
En la passada cimera bilateral entre el Marroc i Espanya, celebrada a Rabat a principis de març, el president Zapatero, es comprometia a avalar les tesis autonomistes del rei alauita i anava més enllà, confirmant la venda d’armes a aquest país, contravenint, així, la legislació internacional que impedeix vendre armament a països, que com el Marroc, estan en guerra, unes armes que sense cap dubte, seran utilitzades al llarg dels 2700 Km de mur que aquest país ha contruït per separar els sahrauís.
Però més enllà d’altres consideracions, cal situar les propostes autonomistes del Marroc, pel Sàhara Occidental, en el marc que correspon.
Cal recordar que el Sàhara Occidental és un territori a descolonitzar, i des dels anys 60 del S.XX, la ONU, reconeix el dret dels sahrauís a autodeterminar-se, principis avalats, posteriorment, per les més de 50 resolucions aprovades en l’Assemblea General d’aquesta institució o pel reconeixement de la OUA (Organització de la Unitat Africana) de la República Àrab Saharaui Democràtica, com a membre de ple dret d’aquest organisme. Dins d’aquest procés, Espanya, no ha perdut mai la consideració de potencia administradora, que ha d’avalar la ressolució final del conflicte, una funció que hauria de ser similar al paper jugat per Portugal, en la independència de Timor Oriental.
Per altra banda, cal dubtar de la voluntat autonomista del Marroc, un país que ha boicotejat insistentment, els acords als que va arribar amb el Frente Polisario, l’any 1991, quan es va comprometre a organitzar, sota els auspicis de la ONU, el referèndum d’autodeterminació, que hauria de permetre als sahrauís accedir a la seva independència.
La proposta marroquina, sols està avalada pel CORCAS (Consell Consultiu per Assumptes del Sàhara) que està liderat per Jalihenna Uld Errachid, el mateix que els anys 70, va crear un partit pro espanyol (el PUNS) sota els auspicis del regim franquista, per tal de limitar al màxim la influència del moviment independentista en l’antiga colònia espanyola. Persona que sota l’administració marroquina, ha obtingut una considerable fortuna.
L’autonomia que proposa el Marroc, es sustenta en un procés dificilment acceptable, no sols pels sahrauís, sino també per la comunitat internacional. Ignora l’existència dels refugiats sahrauís als Campaments de Refugiats Sahrauís de Tindouf, ja que només es compromet a refrendar la seva proposta entre els habitants del Sàhara Occidental, ignorant aquí els acords que el compromet amb la ONU i amb el mateix Frente Polisario, de construir un cens fiable i que inclogui, sota la base del que estava fent Espanya, l’any 1975, aquelles persones que cal considerar amb dret a vot, ja habitin al Sàhara Occidental ocupat o a Tindouf. La proposta marroquina, a més preveu una segona fase, un referèndum a tots els marroquins, on es refrendaria l’annexió del Sàhara Occidental, al seu regne.
El Marroc, no només es situa lluny dels seus compromissos internacionals, amb les seves propostes, sino que a més, dins del Sàhara Occidental, viola constantment els drets humans, acosant, empresonant i condemnant, en judicis sense cap garantia procesal, als activistes sahrauís que defensen els drets personals i col·lectius d’aquest poble. La política repressiva que exerceixen les forces colonials marroquines, tal com reconeixen els observadors internacionals (fins i tot James Baker, l’antic delegat especial del Secretari de la ONU, pel Sàhara Occidental) porta a la població sahrauí a la desesperació i a tenir la sensació d’estar en un carreró sense sortida.
Cal dubtar també, de les propostes d’una monarquia absolutista, l’alauita, que governa el Marroc, considerant més com a súbdits que com a ciutadans als habitants del seu país. Potser caldria recordar que Ali Salem Tamek (destacat activista sahrauí) va compartir presó amb Ali Lmrabet (periodista marroquí, represaliat pel règim) on no sols van establir una gran amistat, sino que van compartir les crítiques a un règim polític ancorat en el pasat.
Cal insistir, també, en el paper del govern d’Espanya, que amb la seva actitud, no sols es situa, al marge de la legalitat internacional sino que també ignora, el potent moviment solidari amb els sahrauís que s’ha desenvolupat a Catalunya i Espanya. Un moviment, que no sols protagonitza activitats relacionades amb la solidaritat i la cooperació, sino que també s’implica en la difusió i denuncia de la situació injusta per la que passen els sahrauís.
Un govern, l’espanyol, que oblida que no es poden canviar drets humans per drets econòmics i que els uns no han d’escloure els altres. La defensa dels drets polítics i socials dels sahrauís, no ha d’impedir que el Marroc i Espanya puguin mantenir unes bones relacions comercials i de veinatge.
Però per fi, no podem oblidar a les quasi 200000 persones que actualment viuen als Campaments de Refugiats de Tindouf que, no podem fer més que recordar, son els més antics del mon. Situats en mig de la Hammada algeriana, un dels deserts més àrids i d’una climatologia molt extrema, sols es poden explicar per la voluntat de tot un poble per lluitar pels seus ideals.
Aquesta lluita, ha convertit el Frente Polisario en un interlocutor ineludible en aquest procés. Un moviment polític que ha demostrat, al llarg dels anys, la seva voluntat de dialogar i fins i tot a renunciar a moltes de les seves posicions per tal d’arribar a la solució final del problema sahrauí. Cal destacar en aquest sentit, la última proposta dels independentistes sahrauís al Secretari General de la ONU, en la que demanen el respecte a totes les Ressolucions de la ONU, que reconeixen el dret a la independència del Sàhara Occidental, recorda que la potència colonial administradora del territori, és España i que per tant, aquesta, hauria d’avalar el seu procés d’autodeterminació. Però sobretot, el que cal destacar, és la voluntat del Frente Polisario, de negociar directament amb el Regne del Marroc per tal de buscar una sortida justa i equitativa al conflicte, de renunciar, donat el cas, a demanar compensacions econòmiques per l’explotació ilegal a la que han estat sotmesos els recursos naturals del Sàhara Occidental (incloent aqui els fosfats, la pesca del Banc Atlàntic o el petroli). Els sahrauís, a més, es comprometen a respectar la població marroquina que al llarg d’aquests anys s’ha anat establint en la seva terra.
Les propostes autonomistes del Marroc respecte el Sàhara Occidental, cal entendre-les dins de les seves tàctiques dilatòries, que volen acabar amb la resistència dels sahrauís, tant dels que pateixen l’exili, com dels que protagonitzen la INTIFADA pacifista dins dels territoris ocupats pel Marroc. Aquesta tesi, treballa amb la hipòtesi, que allargant el conflicte indefinidament, la resistència dels sahrauís decaurà.
A més, el regne alauita, juga amb la posibilitat de ser l’únic règim polític de la zona del Magrib, que podria fer front a l’extensió de l’islamisme més radical pel Nord d’Àfrica, recordant l’extensió d’aquest entre el salafisme algerià o fins i tot l’integració d’una part important d’aquest a la xarxa d’AL QAEDA, o els esforços d’aquesta per establir-se a la zona del Sahel. És últims atemptats terroristes, tant al Marroc com a Algèria, demostren que aquesta tesi no és factible. Cal tenir present, també, l’extensió social de l’islamisme al Marroc. Aquests fets i el creixement del descontentament social intern, mostren un Marroc que pot estar perdent la seva condició de “gendarme” de la zona. Les solucions més factibles i realistes passarien per l’estabilització del Magrib i pel reconeixement del dret dels sahrauís a la independència.
Cal recordar, doncs, que la legalitat internacional reconeix aquest dret als sahrauís i aquests, no estan disposats a renunciar a exercir el seu dret a la autodeterminació i per tant a decidir sobre el seu futur. La precarietat de la seva situació actual, no pot ser argumentada per recolzar propostes injustes i ilegals.
El que si es cert, és que les condicions de vida dels sahrauís, empitjoren dia a dia, encara que només sigui pel sol pas del temps. Les persones que creuen en els drets de les persones i dels pobles, o que les causes justes encara existeixen i poden triomfar,
cal que treballin per la resolució del conflicte del Sàhara Occidental i perque aquesta sigui justa.
Un Sàhara Occidental independent, encara es posible … 31 anys després
1 comentari:
Molt bo Doctor,
petonitos
Publica un comentari a l'entrada