A vegades cal aturar-se i recapitular, això és el que sembla voler fer Ali Salem Iselmu, amb aquest escrit, que us reprodueixo aquí sota, i que he rebut com potser molts de vosaltres, a través de POEMARIO POR UN SAHARA LIBRE.
Ali Salem, ens parla d'una trajectòria històrica que dona la raó als sahrauís en les seves reivindicacions polítiques, que descriu amb paraules molt encertades la situació en la que viuen actualment i del perill que la delicadesa de la situació els pugui portar a un veritable atzucac.
Potser, aquest no sigui el perill real, crec que el perill està entre aquells/aquelles, que volen suplir el recolzament polític amb ajut humanitari. No veuen que aquest canvi en el concepte, porta a l'atzucac, que porta a envalentonar a aquells que enviant aliments, al temps, donen la raó a qui no la tenen.
No podem vendre armes a uns i fer callar els altres amb aliments. Espanya, ha d'assumir el seu paper històric, ha d'actuar, d'una vegada, com a potència descolonitzadora al Sàhara Occidental i ha de garantir que es compleixen les més de 50 ressolucions aprovades a la ONU, en les que es demana respecte per les reivindicacions del poble sahrauí.
Però sobretot, no es poden quedar sols
Us deixo amb Ali Salem:
En 1966 España es invitada por Naciones Unidas a iniciar el proceso de descolonización en el Sahara Occidental, el gobierno de Franco envía una delegación de notables saharauis con el objetivo de reafirmar su lealtad a la continuidad de la potencia ocupante en el territorio; mientras Marruecos seguía enfrascado en una gran campaña internacional en la que insistía ante sus aliados la pertenencia del territorio y sus pobladores a su reino.
Naciones Unidas recordaba una vez más a través de su resolución 1514 de 1960 el derecho de cualquier pueblo a la libre descolonización y una delegación de dicha institución visita el territorio en 1975 y constata que la única fuerza política sobre el terreno y que cuenta con el apoyo de la población es el Frente Polisario y pide a España y al Consejo de Seguridad el respeto al deseo del pueblo saharaui de ejercer el derecho a la autodeterminación.
Ante estos hechos históricos innegables para entender la situación actual nadie puede desde su ambigua realidad y desconociendo la verdad que sufren las ciudades de El Aaiun, Dajla y Smara pedirle a sus pobladores que renuncien a sus derechos frente a la barbarie colonial marroquí. Qué impide a los saharauis autodeterminarse, mientras que Timor del Este sí lo ha conseguido y Kósovo esta a punto de independizarse de Serbia. ¿O acaso la cuestión saharaui es incompatible con la aplicación de la resoluciones del Consejo de Seguridad? Quien quiera contribuir a la solución de este conflicto debe pedirle a Marruecos ser un país democrático con un verdadero poder legislativo, judicial y una sociedad civil capaz de entender la realidad de su país y cambiarlo; mientras en este país se reprime, se cierran los periódicos y la palabra del rey es ley poco se le puede ofrecer a los saharauis y a los propios marroquíes en aras a una solución justa y pacífica.
El Sahara Occidental después de treinta años de exilio, de persecución y guerra no puede aceptar una solución que no emane de la voluntad de su pueblo, no puede aceptar su desaparición con la solución trampa llamada autonomía, los saharauis jamás olvidarán el enorme agravio al que se les ha sometido y se les sigue sometiendo, no se les puede obligar a formar parte de Marruecos cuando no existe ninguna relación histórica, ni jurídica que lo avale, intentemos ser justos y demócratas y admitamos de una vez y por todas que no se puede dar una solución injusta a una causa justa en su contenido y forma. Desde Europa se ha avanzado mucho en la libertad de expresión, pensamiento y diálogo; algunos desde su propia realidad social piensan que en otros países existen estos logros y desgraciadamente en las calles de El Aaiun se sigue masacrando al pueblo saharaui sencillamente por defender sus ideas y el Sahara es hoy un territorio cerrado a cal y canto a la comunidad internacional donde la potencia ocupante intenta a través de la represión imponer su autoridad a la población.
Los acuerdos de Houston del año 97 fueron un enorme avance en el cual los saharauis aceptaron negociar el cuerpo electoral del referéndum y valoraron con la Minurso todos los recursos presentados por Marruecos bajo los auspicios del enviado personal del Secretario General de las Naciones Unidas señor James Baker. Más tarde, en el año 2003 bajo presidencia española en la ONU, se aceptó el plan para la libre determinación del pueblo saharaui presentado también por el propio Baker y Marruecos se negó a su cumplimiento, haciendo énfasis en que cualquier solución que no contemple el respeto de su soberanía sobre el territorio es inaceptable y hoy se presenta de nuevo ante la comunidad internacional con el proyecto de autonomía como única salida aceptable, cuando ningún país del mundo reconoce la soberanía de Marruecos sobre esta tierra. Realmente estamos ante un hecho grave que intenta desvirtuar la esencia de este problema convirtiéndolo en una cuestión interna, a la que el monarca marroquí pretende dar una solución basada en un diagnóstico falso que se contradice con el Plan de Arreglo del año 1991 firmado en aquel entonces por su padre.
La voluntad de los saharauis es inquebrantable porque si las viejas generaciones no aceptaron nunca la ocupación, las nuevas están más convencidas de ello y el rechazo de los refugiados, exiliados y los presos políticos que están en la Cárcel Negra es total; por lo tanto cualquier solución que no respete el sentimiento de identidad saharaui expresado en un referéndum de autodeterminación nacerá muerta porque no responde a las demandas genuinas de la libertad en el Sahara Occidental.
Ali Salem Iselmu, Generación de la Amistad
4 comentaris:
(Perdó, Toni, abans m'he equivocat, doncs el que volia era penjar el meu comentari a aquest darrer post)
Toni:
Seguint en la línia dels comentaris que fèieu tu, la Blanca, l’Antònia... en aquest mateix bloc dins de la notícia ‘L'Intergrup del Parlament Europeu per la Pau al Sàhara hem fet públic avui la següent crida’, considero que és urgent determinar una marc d’una campanya unitària que ens identifiqui ben clarament davant la societat, i a partir d’aquí desenvolupar-la amb tota mena d’iniciatives que sumin i serveixin per ampliar la base social de la gent cabrejada amb la injustícia que està patint el poble sahrauí, una campanya que acumuli forces conforme es desplega i acabi amb un o diversos ‘cops d’efecte’ finals, com seria el cas d’una jornada de manifestacions a tot l’Estat Espanyol, manifestacions, entre altres coses, per un ‘No a la guerra contra el poble sahrauí’.
Penso que aquest marc unitari és clau. Ens cal un bon manifest (el que sigui, però que tingui la virtut de commoure, d’arribar a la gent i també als mitjans de comunicació...; si fem el de sempre, no aconseguirem obrir forat). Ens calen alguns eslògans complementaris del manifest i de la campanya, que siguin també senzills i atraients. Les companyes i companys de Madrid deien l’altre dia: ‘Tots som sahrauís’. Doncs ja que ha sortit aquesta iniciativa, donem-li recolzament! (una altra cosa que cal aprofundir és el fet d’estar més atents a les iniciatives dels altres companys del moviment solidari, i si ens semblen adients, afegir-nos-hi, si més no opinant a favor de les mateixes, perquè sinó les coses s’eternitzen i no hi ha manera d’anar més enllà de la nostres activitats quotidianes). Jo suggereixo, doncs, que un dels eslògans complementaris sigui. ‘Tots som sahrauís. No a la guerra’, dues frases juntes que implicaran (la primera) i connectaran (la segona) amb la societat civil de Catalunya i la resta de l’Estat. I ‘ajudarà’ als polítics a implicar-se molt més. També aniria molt bé un bon suport gràfic (enganxines, logo, vídeos, etc.).
El que considero que hauríem de revisar amb urgència, totes i tots, són els nostres ritmes i maneres, totes elles benintencionades, sense cap mena de dubte, però una mica defectuoses. Hauríem de revisar com és possible que des de ja fa uns quants dies hi hagi propostes concretes que estiguin circulant (millor o pitjors, però propostes al cap i a la fi), així com un estat d’opinió entre nosaltres favorable a mobilitzar-nos, i encara és el moment que algú sigui capaç d’articular un espai de trobada per parlar-ne i decidir quelcom operatiu i engrescador.
Vivim en plena globalització, un món en el qual la informació i la comunicació són cabdals per manipular la societat i, alhora, per transformar-la. No ens enganyem, companyes i companys, el poble sahrauí ja està fent la seva feina. No se li pot demanar més. Perquè el darrer pas que els hi queda és tornar a la lluita armada, i si ho fan serà per pura desesperació, per ‘morir matant’, per morir dignament, com a poble digne que són. Perquè si ho fan, d’entrada potser aconseguiran preocupar als estaments polítics i governamentals, però també els hi serà més difícil mantenir i ampliar el recolzament social que han obtingut fins ara. I, per sobre de tot, ningú de nosaltres vol un vessament de sang.
Així que, insisteixo, els sahrauís estan fent la seva feina. No els hi podem demanar més. Però a nosaltres mateixos sí. Perquè arribats a aquest punt, i en plena globalització, repeteixo, i donades les actuals circumstàncies, la llibertat del poble sahrauí depèn de nosaltres, de la resposta de la solidaritat internacional. Si som capaços de fer visible el conflicte i estendre la solidaritat, i fer que aquesta és manifesti arreu i per tots els mitjans amb pacífica bel·ligerància, si aconseguim que la noble lluita del poble sahrauí sigui una lluita atraient, que desperti tant les simpaties que mereixen com la mala consciència de tota la gent progressista que fins ara no ha tingut l’oportunitat d’ajudar-los, si fem de la causa sahrauí una causa a favor de la nostra pròpia dignitat com a éssers humans, sobretot els que vivim en territori de la potència colonitzadora, si aconseguim, per tant, que sentir-se sahrauí (‘Tots som sahrauís’) signifiqui sentir-se una persona digna, doncs si el tema surt a la llum pública i demanem recolzament és difícil que una persona decent pugui girar-li la cara a un poble com el sahrauí que està sent aplastat d’una forma tant salvatge i evident. Si aconseguim que molta gent se signifiqui com a ‘sahrauí’ i alci la seva veu amb un ‘No a la guerra contra el poble sahrauí’, el poble sahrauí serà lliure.
No és prepotència, és la meva percepció de com funciona el món actual (que tampoc és ‘made in meva’, dit sigui de pas). I la meva opinió em fa creure que el futur del poble sahrauí està a les nostres mans, en mans de la solidaritat internacional (civil, política, institucional, etc.). En mans de l’ampli moviment solidari.
SI REALMENT ELS ESTIMEM, CONVINDRIA ESPAVILAR-NOS.
Miquel,
des de SAHARA HORTA
PROPOSTA PER LA CONFERÈNCIA INTERNACIONAL DE SOLIDARITAT...
Toni:
Primer de tot, vull dir que no és el meu estil utilitzar un mitjà públic per fer segons quines propostes, i molt menys a títol personal, però donada l’urgència, i tenint present que tu participaràs a la ‘Conferència Internacional de Solidaritat amb el Poble Sahrauí a Tifariti’, ¿no creus que podria ser una bona idea portar una proposta des de Catalunya? Potser es podria fer un sondeig ràpid entre les associacions i entre les seccions d’ACAPS més actives i dur a la conferència, si la gent hi està d’acord, el manifest que hem proposat des de SAHARA HORTA (entenent que el text està obert a canvis, si així es considera).
Ho dic perquè ja que aquí no hem avançat més (en el sentit que el procés va lent, malgrat que la iniciativa ha estat ben rebuda), i donat que la Conferència és d’aquí a pocs dies, una campanya unitària a nivell internacional tindria encara molta més força i credibilitat.
Així, el manifest potser podria servir per generar aquest marc unitari que ens identifiqués a tot el moviment de solidaritat internacional amb el poble sahrauí. I crec que si és proposés com una inciativa no d’un col•lectiu, sinó del moviment solidari català (o d’una majoria significativa d’aquest) , ben segur que ajudaríem a donar aquest pas tant necessari.
Paral•lelament al manifest, es podrien suggerir ja algunes accions a dur a terme. Penso que una de molt important seria la d’establir un dia de lluita internacional en el que es convoquessin manifestacions arreu del món per dir ‘Tots som sahrauís. No a la guerra. Referèndum d’autodeterminació ja!’, o qualsevol altre eslògan similar.
Valoro que si a la Conferència només es fan denúncies i no s’aprova cap pla d’acció, perdrem una gran oportunitat. Entre diverses qüestions, no menyspreem el ‘moment mediàtic’ que ens oferirà la Conferència. Plantejar en aquest marc una campanya unitària internacional, la recollida mundial d’adhesions al manifest i un pla de protestes que enllaci amb les resolucions de l’EUCOCO, podria ser cabdal. I com a conseqüència, activitats com la ‘Fisahara 2007’ es convertirien més que mai en plataformes d’agitació política a favor de la causa sahrauí.
Una abraçada,
Miquel
des de SAHARA HORTA
Miquel:
És un luxe tenir companys com tu, en aquesta lluita. Sé que tens raó en les crítiques, a vegades ens pot més dispersió que l'acció o la bona voluntat que la mobilització.
Prenc com a pròpia la teva iniciativa de portar el Manifest a Tifariti i allà proposar la mobilització de tots els que creiem en la causa sahrauí.
Cal veure, com responen ... i si no, a la tornada, podem proposar accions concretes. Pensem-hi tots plegats, aquests dies.
Una proposta fàcil: que la nostra assemblea porti títol i que aquest sigui:
TOTS SOM SAHRAUÍS. NO A LA GUERRA
A partir d'aquí podem parlar de moblitzacions, com ara concentracions davant del Consulat del Marroc o com deia la Blanca, davant de la Subdelegació del Govern
TONI
Toni:
Gràcies. Et dic el mateix, doncs estic convençut que aprofitaràs l’ocasió i en trauràs tot el suc possible de la Conferència, pel bé de la causa sahrauí.
Que tinguis una agradable estada als territoris alliberats.
Molta sort i bona feina!
Una abraçada,
Miquel
des de SAHARA HORTA
Publica un comentari a l'entrada