Ara quan ja fa uns dies que he tornat dels Campaments, em toca tornar a aturar-me.
Avui continuo amb les piles carregades per continuar amb la petita solidaritat, aquella que afecta directament a les persones i que crec que mai sabrem si ens fa millors a nosaltres o al que ara es denomina com a contrapart.
Avui, aquesta nit quan sortiem de la reunió dels que som solidaris amb el poble sahrauí a Mataró, parlavem de la necessitat i de la importància de fer arribar la nostra solidaritat directament a les persones. Jo els explicava, que en aquest viatge he conegut una noia d'uns 19 o 20 anys, la Shebeba, que ha hagut de tornar a casa seva, des de Algèria, per una barreja de necessitats familiars ... la més important d'elles, la malaltia de la mare.
Però la Shebeba, també em va demostrar que era una noia molt forta i tenia el convenciment de que tornaria als seus estudis, que aconseguiria una beca per anara a la Universitat ... segur que és la millor forma de que ella sigui lliure i de que el seu poble també ho sigui.
En aquell moment, en el que jo m'adonava d'aquest fet, li vaig oferir el meu suport i creieu-me, us asseguro que ben aviat va reaccionar ... es sentia recolzada per algú, que encara que aquella mateixa nit marxaria cap a Barcelona, ... l'havia escoltat ... li havia ofert aquella petita complicitat que ella necessitava per continuar creient en si mateixa, en el seu futur.
Quin recolzament? una carta, un paquet amb roba i articles que pugui necessitar allà on va a estudiar ... quasi res, però que li pot garantir que no ha de dependre de la seva família ... que no ha de demanar res a qui ho necessita
Per altra banda, la Shebeba, sap que el seu futur està lligat al del seu poble, no vol ni renunciarà a treballar per la independència del seu país. Sempre portarà, dins seu, la bandera de la RASD, aquella que ténen en alt a casa seva, aquella que els sahrauís estimen tant.
L'esperança de la Shebeba, és tornar al seu internat d'Algèria a estudiar i després a anar a la Universitat i a partir del 18 d'abril sap que hi ha algú, molt lluny, en una ciutat que es diu Mataró, que també ho vol.
La seva mare, a qui li va explicar en primer lloc aquesta esperança i el fet de que hi ha algú disposat a ajudar-la (o com diuen els i les sahrauís ... "yo también tengo una familia") evidentment l'ajudarà a tornar, tot i la seva malaltia ... és la gran força dels i les sahrauís, sobretot de les dones
Donar esperances a la Shebeba, també ha de formar part de la nostra relació amb el poble sahrauí, donar força i esperança a aquestes dones, que fa molts anys que ens demostren la seva força, és també ajudar en la lluita per l'alliberament del poble sahrauí
Ella ara no sap si vol portar la seva melfa ... segurament quan es senti lliure, la portarà com a símbol de la seva llibertat, com a signe de la seva voluntat de continuar en la lluita del seu poble
Avui continuo amb les piles carregades per continuar amb la petita solidaritat, aquella que afecta directament a les persones i que crec que mai sabrem si ens fa millors a nosaltres o al que ara es denomina com a contrapart.
Avui, aquesta nit quan sortiem de la reunió dels que som solidaris amb el poble sahrauí a Mataró, parlavem de la necessitat i de la importància de fer arribar la nostra solidaritat directament a les persones. Jo els explicava, que en aquest viatge he conegut una noia d'uns 19 o 20 anys, la Shebeba, que ha hagut de tornar a casa seva, des de Algèria, per una barreja de necessitats familiars ... la més important d'elles, la malaltia de la mare.
Però la Shebeba, també em va demostrar que era una noia molt forta i tenia el convenciment de que tornaria als seus estudis, que aconseguiria una beca per anara a la Universitat ... segur que és la millor forma de que ella sigui lliure i de que el seu poble també ho sigui.
En aquell moment, en el que jo m'adonava d'aquest fet, li vaig oferir el meu suport i creieu-me, us asseguro que ben aviat va reaccionar ... es sentia recolzada per algú, que encara que aquella mateixa nit marxaria cap a Barcelona, ... l'havia escoltat ... li havia ofert aquella petita complicitat que ella necessitava per continuar creient en si mateixa, en el seu futur.
Quin recolzament? una carta, un paquet amb roba i articles que pugui necessitar allà on va a estudiar ... quasi res, però que li pot garantir que no ha de dependre de la seva família ... que no ha de demanar res a qui ho necessita
Per altra banda, la Shebeba, sap que el seu futur està lligat al del seu poble, no vol ni renunciarà a treballar per la independència del seu país. Sempre portarà, dins seu, la bandera de la RASD, aquella que ténen en alt a casa seva, aquella que els sahrauís estimen tant.
L'esperança de la Shebeba, és tornar al seu internat d'Algèria a estudiar i després a anar a la Universitat i a partir del 18 d'abril sap que hi ha algú, molt lluny, en una ciutat que es diu Mataró, que també ho vol.
La seva mare, a qui li va explicar en primer lloc aquesta esperança i el fet de que hi ha algú disposat a ajudar-la (o com diuen els i les sahrauís ... "yo también tengo una familia") evidentment l'ajudarà a tornar, tot i la seva malaltia ... és la gran força dels i les sahrauís, sobretot de les dones
Donar esperances a la Shebeba, també ha de formar part de la nostra relació amb el poble sahrauí, donar força i esperança a aquestes dones, que fa molts anys que ens demostren la seva força, és també ajudar en la lluita per l'alliberament del poble sahrauí
Ella ara no sap si vol portar la seva melfa ... segurament quan es senti lliure, la portarà com a símbol de la seva llibertat, com a signe de la seva voluntat de continuar en la lluita del seu poble
1 comentari:
Parles de solidaritat, i l'exerceixes, al desert i aquí, a Mataró, molts cops en silenci, només acompanyant... La solidaritat sovint és només un gest.
Vull donar-te públicament les gràcies pel teu ajut en uns moments molt delicats per a mi i els que estimo. Tu i la teva família no us podeu arribar a imaginar el que esteu fent per a mi.
Gràcies. Us estimo.
Publica un comentari a l'entrada