dissabte, de maig 02, 2009

Les misèries del moviment solidari a Catalunya. El meu post 500 (quina llàstima!!!!!)

Potser feia massa temps que pensava a què dedicaria el meu post 500 en el meu blog, potser esperava dedicar-lo a quelcom d'alegre o interessant, de motius n'hi ha:

L'amiga Conx, ha escrit un llibre excel·lent sobre costums i tradicions sahrauís o l'antropòleg basc Andoni Sáenz de Buruaga ha escrit un excel·lent compendi del seu treball a Tiris: Contribución al conocimiento del pasado cultural del Tiris. Sahara Occidental, dues formes d'entendre el treball en positiu, de donar alçada i prestigi al poble i al moviment solidari amb el Sahara Occidental.

Però no, des de aquest racó, de la Península Ibèrica, som incapaços de celebrar res. Tot al contrari, et trobes en mig de conflictes que no semblen tenir solució i que l'únic que fan es mermar, dia a dia, la nostra credibilitat. Crec que fins i tot els marroquins ja no es molesten ni a intentar desacreditar-nos, ens ho fem nosaltres sols

Et trobes amb gent que de cop i volta et deixen de saludar o parlant-te malament sense saber l'arrel dels posibles problemes (si es que hi son). Et trobes amb gent que t'inclou en una sèrie de conflictes sense saber de que vénen o a on van i el més fotut del cas, A MI NI M'INTERESEN NI EN VULL SABER RES. Sembla mentida que hi hagi gent que no sàpiga ENCARA, que sóc dins del mon de solidaritat amb el poble sahrauí, per intentar fer cooperació, per recolzar una causa que em sembla justa, per intentar que TOT UN POBLE, surti dels seus inferns particulars, ja sia a la HAMMADA o al SAHARA OCCIDENTAL ocupat per les forces colonials del Marroc.

Un d'aquests dies he rebut un mail (que evidentment no faré públic) d'un company ja desanimat. L'entenc perfectament i no sap com. Però es que hi han coses que clamen al cel. Treballes i treballes i de cop i volta, surt la crítica, quan tu ni tan sols t'has plantejat criticar a ningú.

La veritat és que estem en un món miserable, on carregar unes maletes en una cinta transportadora es pot convertir en un acte de poder i no de col·laboració. On fer-se una foto amb segons qui es pot convertir en un punyal i no en un acte de cooperació i solidaritat. On es juga amb la misèria d'uns refugiats i no es promou amb força la cooperació.

La veritat, encara sóc en aquest món, per amics com el que cito indirectament.

La meva proposta és clara, cal treballar a Catalunya, des d'un sol moviment solidari, respectant la realitat organitzativa de cadascú. Ja no val allò del ser o no ser ACAPS, cadascú és d'on és sense més. És miserable, tenir una visió prèvia de les persones pel fet d'estar o no estar organitzat segons on. És Miserable i hipòcrita.

Crec que tothom que em conèix sap que fa ja uns anys que vaig fer un pas que pensava que ajudaria a compondre el moviment solidari amb el Sàhara. Jo encara estic en aquest mateix punt, mai he preguntat a ningú si era o no era d'ACAPS a l'hora de treballar ... sols he preguntat si s'està no s'està amb els sahrauís, amb el FRENTE POLISARIO ... és l'únic tracte que espero que es tingui amb mi, res més.

5 comentaris:

Antònia P. ha dit...

Benvolgut company: quina llàstima! que arribat al post 500 l'hagis hagut de dedicar a les nostres misèries.
Moltes vegades t'he trucat per poder plorar una mica sobre la teva espatlla. Les teves paraules plenes de bonhomia m'han assossegat sempre. I també, moltes vegades, el fet de posar per escrit allò que en neguitejava ha contribuït a aclarir l'ambient.
En llegir el teu post el primer que he fet ha estat trucar-te.
No vull enganyar-te: moltes vegades he sentit aquest cansament, aquestes ganes de deixar-ho córrer tot plegat i limitar les meves activitats a l'ajut directe vers les famílies que m'estimo. I sempre m'he tirat endarrera. Saps per què? En primer lloc pels sahrauís que pateixen, a dins i a fora i en segon lloc gràcies a persones com tu. Puc suportar un centenar dels altres, mentre a TOT el moviment solidari hi hagi persones com en Toni Guirao.
Una abraçada ben forta.Ja saps on som.

rosa ha dit...

Hem sorpren que es facin comentaris com el que llegeixo més amunt encara no fa un mes que aquesta mateixa persona, en el seu blog va endegar el ventilador i va tirar m..... per tot el moviment, crec que tan situacions com la que descrius Toni, com articles a blogs fan que no tinguem cap tipus de credibilitat davant de certs procesos, marroquins o catalans... ens fan mal sobretot als que estem posant tot el nostre esforç en aquests viatge.

Penso que publicant certes coses l'estem pifiant, encara que particularment ens serveixi per desengoixar-nos.....

I a una frase molt catalana que diu que la "roba bruta es renta a casa" donar caràcter públic a certes històries no ens convé a ningú del moviment solidari.

Per tant companys estic totalment amb vosaltres però crec que hauriem de ser més sobris amb els escrits públics.

LULEITA ha dit...

La gent que lluita per la llibertat, en aquest cas, del poble saharaui, haurien de tenir present que també existeix la llibertat d'expressió, i dir a algu què ha d'escriure i què no és una actitud que sobrepassa els límits democràtics, és una actitud d'una altra època.
En segon lloc, els blogs, per definició són personals, no representen cap entitat ni cap grup ni cap moviment, sinó que es tracta d'una eïna personal, com un diari de memòries i per tant, tenint en compte que vivim en un estat de dret i que els blogs són de les PERSONES, que cadascú expliqui allò que vulgui, que opini i que senti i que plori, es ventili, es desangoixi o despotriqui, faltaria més.
Espero que la Rosa permeti que afegeixi una altra frase feta catalana: "tirar la pedra i amagar la mà", que és el que molts estan fent contínuament, amb bones cares i bones paraules però quan et gires, et claven el ganivet a l'esquena. Et sona?
Petons a tothom i Sàhara Lliure.

Antònia P. ha dit...

Benvolguda Luleita, també n'hi ha una altra que diu:
"Qui diu les veritats..."
No l'he feta servir perquè és una obvietat.
Tens raó quan dius que la llibertat d'expressió ha costat molt d'assolir.
Tot i això, mai no discutiria amb ningú a casa d'un amic. M'estimo més mossegar-me la llengua per tal de no posar en una situació incòmoda a qualsevol company.
A casa meva, però la cosa canvia. Allí dic allò que vull, quan vull i sempre que em ve de gust. I si hi ha algú que no li agrada...doncs ja sap què pot fer.
Salutacions ben cordials.

Quim ha dit...

Hola Toni,

Felicitats per els teus 500 post en el teu blog, un blog molt interessant i necessari.

Entenc el teu estat d’ànims ja que he passat per el mateix ja fa temps, es de lamentat que el moviment de solidaritat hagi esdevingut el que explicites amb molta claredat.

Potser, entre d’altres coses, es degut a la manca de credibilitat de les persones que creuen estar al capdavant de una part del moviment de solidaritat amb el poble sahrauí.

Es una llàstima Toni, però entre tots i totes hem fet que el moviment de solidaritat amb el poble Sahrauí hagi esdevingut feble, mancat de idees, de propostes, de compromís polític etc. Sobren les actituds personals prepotents i excloents, es convenient que el moviment sigui liderat amb nova gent, gent que vulgui sumar els esforços de tots i totes.

Bé Toni, una abraçada, ànims i fins aviat.

Quim Carreras