Una haima plantada en la terra dels homes i les dones lliures
diumenge, d’agost 31, 2008
Carta a EL PAIS. contra las declaracion de WALSUM
dijous, d’agost 28, 2008
La ONU prescinde del enviado para el Sáhara Occidental. Polisario exige a Ban Ki-moon la salida de Van Walsum.
dimecres, d’agost 27, 2008
AZIZA BRAHIM al Fòrum Social Europeu. Una bona notícia
dimarts, d’agost 26, 2008
La poesia compromesa dels sahrauís. Saleh Abdalahi
Saleh Abdalahi, és un dels poetes de Generación de la Amistad Saharaui aquest grup de escriptors sahrauís que a base d'escriure, volen mantenir viva la flama de la seva terra.
No son els primers en utilitzar la poesia com a la millor de les armes ni son els primers en voler donar contingut a la nació a través de la paraula ... els catalans en sabem molt d'aquest aspecte de la llengua i la literatura. Els catalans tampoc estem lluny, encara, de la literatura amb contingut social ... potser a través dels literats sahrauís i salvant les distàncies, tornarem a descobrir les avantguardes i la literatura compromesa o potser no.
Us deixo amb les paraules de Saleh Abadalahi, escrites amb el color de la henna ...
- Debe haber algo ya sea objetivo o no que pueda enfocar una luz sobre la cruel realidad que vivimos. -Propuso A-
- Escribir poesía. -Respondió B-
- ¿Vamos, poesía? Deja eso, la poesía nunca ha sido una palanca para los pueblos, la poesía es un fenómeno lento y patoso que bosteza mirando las estrellas mientras la realidad fluye ya sin pasado ya sin futuro, mientras ella con los brazos cruzados nos contempla desde la ribera. -Sentenció A-
B se incorpora, con una ceja torcida.
- ¿Cómo puedes pensar así? La poesía puede ser una arma cargada de esperanza que humaniza a la gente y es más cercana y más amigable al corazón, y ese algo que tú dices, porque la poesía es luz y no sólo para ver, es también una luz para sentir.
- ¿Que más quieres ver? Todo está más que claro, mira dónde vivimos y cómo vivimos y desde cuándo lo vivimos. Y te das cuenta que no se necesita ninguna lupa para el corazón ni para ver, nuestra realidad exige más que palabras, yo puedo entender que la poesía conmueve por un rato, es bella, incluso humaniza como tú dices, pero eso no basta cuando todos estos factores no salen de lo que es la estructura individual de lo humano y sólo sirven para amueblar cómodamente la inteligencia de las estanterías.
- No, debes saber que la poesía es una de las riquezas más valoradas para entender una cultura y gracias a nuestra poesía en hasania aunque de ella se ha escrito muy poco a pesar de que nunca murió, conocemos hoy nuestra tierra y el amor que sentimos por ella y por este amor estamos escribiendo poesía, una poesía de protesta, de amor, de idiosincrasia, en fin una poesía saharaui escrita para el mundo, con una cimentación de versos de paz y de libertad, contra el silencio de los intencionados y como una puerta abierta para los que nos quieren dar un abrazo porque son legales y no toleran las injusticias.
- ¿Acaso nosotros toleramos las injusticias? Y llevamos más de treinta años injusticiados, confinados en campamentos de refugiados, torturados en celdas de la ocupación, obligados a emigrar y vivir divididos. No, nosotros tampoco toleramos las injusticias, pero sufrimos las injusticias de este mundo que nos ignora en su miserable comodidad, y ahora tú me hablas de escribir poesía para el mundo, un mundo que no transpira y se pudre por dentro porque no tuvo tiempo de mirar o simplemente no nos quiere mirar, un mundo hipotecado por la inercia del consumo donde cada vez importan más los productos que los pueblos, donde la política y los políticos se ceban los bolsillos ya lejos de las ideologías y los ideales y más cerca de sus intereses que poéticamente llaman “intereses nacionales”, y ahora me dices escribir poesía, ¡vamos hombre! La poesía sola, carente de un compromiso activo y funcional en beneficio de nuestro pueblo es como la sombra de una acacia en medio del desierto y sólo porque existe la acacia sino, sería la nada en la nada.
- Pero esta poesía está inspirada en nuestra realidad y bebe de nuestras idiosincrasias y de nuestro anhelo a la libertad y es la forma más pacífica de luchar y de demostrar al mundo nuestro apego a nuestras reivindicaciones, a ser libres o ¿acaso esto no es nada?
- ¡Vamos! Yo no dudo de las buenas intenciones, pero hay que saber también que el infierno está lleno de buenas intenciones, no descarto esta forma de lucha a través de la poesía pero lo que te digo es que no basta que sea tu única arma, porque es un arma que no pesa, no se cuelga sobre el hombro, incluso es cómoda bajo tus sábanas, es más, la poesía no es una arma, es un modo que tienes tú, como lo tengo yo al beber de esta taza. La poesía en sí debe ser un complemento más en lo que podemos hacer por nuestra causa y no dejarnos arrastrar como uno más de este país que nos acoge en nuestro segundo exilio, siempre hay que mirar atrás para no olvidar nuestro gran error. Y no olvidar a aquellos que lo dieron todo en su justo momento para que ahora presumamos de escribir poesía como “un arma cargada de esperanza”.
Saleh Abdalahi
dilluns, d’agost 25, 2008
Es bo recordar. Per saber pel que lluitem. El Frente Polisario está dispuesto a seguir resistiendo y no descarta retomar las armas
diumenge, d’agost 24, 2008
LA DONA SAHRAUÍ: UN ESCRIT DE MAJUBA MOHAMED SALEM
AVUI reprodueixo un escrit d'una dona sahrauí que viu entre nosaltres, a l'exili. És una dona desconeguda per la majoria dels que participem del moviment solidari amb el Sàhara, però per això no és menys important.
Els sahrauís a l'exili, també pateixen la situació injusta del seu poble, són maltractats per unes lleis que no els ajuden en cap de les situacions. Com he explicat en d'altres ocasions, fins i tot s'els nega allò que es reconeix a d'altres immigrants i exiliats polítics que vénen del 3er. mon.
LA DONA SAHRAUÍ (Majuba Mohamed Salem)
Abans de la guerra, la dona sahrauí era una dona com qualsevol altra, de qualsevol lloc del mon.
Quan va començar la guerra, va néixer la nova dona sahrauí. La dona es va posar al costat de l'home, com una més, treballant per al seu poble
Va ser la dona qui va tirar endavant a la família, educant els fills i devetllant-se per ells. La dona es va encarregar de fer coves per amagar-hi a la família i protegir-la dels bombardeigs.
També va ser la dona qui estava als hospitals fent-se càrrec dels ferits de guerra. Les dones, amb els seus fusells feien guardia, protegint els seus..
En l'àmbit educatiu, les dones un cop havien fet les feines de la llar, feien, també de mestres.
Elaboraven les "haimes" amb els trossos de roba que anaven trobant
Van començar, també, a fer pous d'aigua i blocs de sorra i fang per construir les cases.
La dona es va fer càrrec de tots els àmbits, familiar, educatiu, social, administratiu, ...
El més important és que la dona sahrauí va saber fer un bon treball en equip, entre totes, van aixecar els Campaments de Refugiats de Tindouf, vetllant per tenir una bona estructura organitzativa.
Va treballar per tenir recursos, sobretot, a nivell sanitari i educatiu.
La dona sahrauí avui, encara que hi hagi un "alto el foc" continuarà lluitant per una sola causa:
Tornar a casa seva, tornar a la seva terra, tornar al seu país.
El clam que volem fer des d'aquí, es poder tornar a ser una dona, com la de qualsevol altre lloc, amb una terra per viure
Volem que la dona catalana i tot el poble de Catalunya continui recolzant la lluita del poble sahrauí i estigui amb nosaltres quan tornem al nostre Sàhara
La foto de l'amiga Sultana, de Paco Delgado (Sitges)
dijous, d’agost 21, 2008
Jornadas sobre Derechos Internacional de los Refugiados. Cuenca, 23 a 25 de septiembre
dissabte, d’agost 16, 2008
dijous, d’agost 14, 2008
FAX POR LA LIBERTAD DE LOS SAHARAUIS: PIDAMOS LA DIMISIÓN DE PETER VAN WALSUM (ONU). DEMANEM LA DIMISSIÓ DE VAN WALSUM (ONU)
diumenge, d’agost 10, 2008
ENVIEMOS MILES DE CARTAS A "EL PAIS". PASEMOS A LA ACCION
Creo que como hemos estado comentando estos días y si se visitan diversos foros pro saharauis, hace falta un poco de acción. No podemos estar siempre lamentándonos, hace falta que afrontemos los temas y os propongo que empecemos por enviar cartas a EL PAIS ... espero que tengan la dignidad de publicar alguna. Supongo que conoceis la propuesta de WILAIA ALT PENEDES, aquí debajo tenéis la carta de Pepe Taboada. PODEMOS ENVIAR ESTA O LA CARTA QUE CONSIDERÉIS CONVENIENTE, pero pasemos a la acción
Más adelante nos tendremos que plantear pedir responsabilidades políticas y quien sabe, si dimisiones
CARTAS AL DIRECTOR: CartasDirector@elpais.es
Que a los saharauis se les a acusado de todo lo habido y por haber en todos estos años, pero lo que a nadie aún se le había ocurrido, es de presentarles como no realistas, inflexibles e irresponsables, y de tener una postura maximalista. Después de más de 30 años de haber sufrido la invasión de su tierra, una guerra, un intento de exterminio... han buscado siempre la vía del diálogo y han negociado en innumerables ocasiones con Marruecos. En algunas han llegado a acuerdos, que Marruecos nunca ha cumplido y nunca ha respetado lo firmado.
¿Estará el señor Walsum en el Sáhara para asegurar que se cumplan los acuerdos y para asegurar la integridad física de los saharauis?.
Hace tiempo que el Sr. Walsum debería de estar inhabilitado para asumir la responsabilidad de mediar en misiones de Paz o de otra naturaleza en nombre de la ONU. Con sus declaraciones, está prejuzgando el resultado de la autodeterminación que la ONU le había encomendado alcanzar a través de sus buenos oficios. Sus propias declaraciones a El País, demuestran que no puede mediar, al reconocer como fuente de legitimidad para la ONU los hechos consumados logrados por la fuerza militar. Desprecian el valor de la razón y el Derecho, por estar inclinados a favor de una de las partes.
Desprestigio y descrédito del Organismo Internacional, y de su persona, en las declaraciones desaprobando la actitud de la sociedad española al apoyar el principio de autodeterminación, aplicado sin excepción en todos los Países de África después de la colonización, dejando al desnudo la falta de imparcialidad y su conversión en portavoz de la parte agresora en un conflicto donde en teoría está mediando para alcanzar una solución justa.
Que no intenten engañarnos, que no es imposible y sí lo mas realista para solucionar para siempre el conflicto de Sáhara Occidental. Conflicto que, dicho sea de paso, Marruecos no ha conseguido solucionar en más de 33 años y que no es tan difícil como nos lo quieren pintar. Es posible diseñar una solución: el Plan Baker era esa buena solución y se aprobó por unanimidad en el Consejo de Seguridad en el 2003. Un ejercicio de simple de Democracia, a través de un Referéndum de autodeterminación.
No se trata de un conflicto étnico, ni de un conflicto religioso o de dos pueblos por un solo territorio: es un caso claro de ocupación ilegal, y por la fuerza, de un territorio.
Para los españoles responsables de esta tragedia, lo consideramos como algo propio, interior, que tiene que ver con nuestra dignidad, y seguiremos ocupándonos de defender la verdad y exigir justicia. En estos días en los que tenemos en nuestras casas a los mas de 9000 niños y niñas que llegan cada año, a pasar los meses de verano en las familias solidarias que les acogen y les ayudan en estos meses donde la vida en los campamentos se hace todavía más difícil, les consideramos parte de nuestra familia, y compartimos aquí o en los campamentos o en las zonas ocupadas del Sáhara, una vida para siempre en común con grandes dificultades. Somos nosotros los primeros que queremos que esto acabe, pero no a cualquier precio.
Su futuro como Pueblo está en juego. Su firme voluntad y determinación de conseguir lo que se les intentó arrebatar por la fuerza, junto con el creciente movimiento de amistad y solidaridad, hará posible que algún día se haga justicia con este Pueblo. Sabemos esperar.
José Taboada Valdés
Presidente de la Coordinadota estatal de Asociaciones de Solidaridad
con el Pueblo Saharaui (CEAS SAHARA)
DNI. 51 314 696 V Telef. 696 25 55 01
C/. Pez 27 Madrid
dissabte, d’agost 09, 2008
UN COMPROMISO CON EL SAHARA OCCIDENTAL
dimarts, d’agost 05, 2008
En Darwin i el futur del Sàhara Occidental
Un amic, m’ha enviat un article publicat a DIARI DE SABADELL, l’autor en Joan Saumoy, m’ha fet reflexionar, ja que al veure que estava escrit sota el títol “El futur del Sàhara Occidental” l’he llegit amb molt d’interès.
El problema és que m’ha portat cap altres debats, com els que van enfrontar a darwinistes i creacionistes o el que va enfrontar Galileu amb els que defensaven que la Terra era el centre de l’Univers. Arribat a aquest punt, potser algú pensarà, que te que veure el futur del Sàhara Occidental amb en Darwin, els creacionistes o amb en Galileu?
La resposta és fàcil, com en Darwin o en Galileu, els sahrauís s’enfronten amb persones i organitzacions que defensen posicions discordants a les que ells defensen, postures que tènen dret a defensar (faltaria més, estem a Europa, on la llibertat d’opinió és un dret). El problema està en que volen donar valor absolut a les seves opinions, en ignorar la veritat per intentar afavorir certs interessos o a certes organitzacions.
Quan en Darwin i els darwinistes defensaven i defensen l’evolució de les espècies, els creacionistes, deien : “quina tonteria, parlar d’evolució, el nostre món va ser creat fa 6000 anys”. Plantejada així i sense tenir cap coneixement, l’afirmació és aplastant, 6000 anys en l’evolució de les espècies no significaria res, però a la que apliques la lògica i els coneixements cientìfics saps que la Terra te molts més que 6000 anys i que les espècies han tingut temps per evolucionar. El problema dels creacionistes com el d’en Joan Saumoy, va més enllà, és voler imposar el seu punt de vista dotant-lo d’una lògica filosòfica i social, amagant que serveixen a uns interessos creats i a una organització, l’eglésia en el cas dels creacionistes, i ja ens explicarà a qui, en el cas de Joan Saumoy.
En Joan Saumoy, oblida allò que li molesta, quan explica la seva postura. Oblida que la ONU va reconèixer el dret a l’autodeterminació dels sahrauís molts anys abans que el 1973. Oblida, que les condicions del cens les va proposar la ONU i van ser acceptades tant pel Marroc com pels sahrauís. Ignora amb coneixement, que si els nens i els joves sahrauís que viuen als Campaments de Tindouf no tenen futur no és culpa del Frente Polisario sino de qui incompleix repetidament els acords, el Regne del Marroc.
En Joan Saumoy, fa una crítica absurda a la constitució de la R.A.S.D., ja que cal recordar que el govern dels sahrauís està en l’exili i per tant, no pot aplicar-la, perque li manca un element bàsic, el seu territori. És una crítica absurda, perque oblida (o potser millor ignora) que els governs en l’exili de la República Espanyola o de la Generalitat Catalana, no van derogar mai la Constitució o l’Estatut, però a manca de territori, no podien elaborar i aplicar lleis. Segons en Joan Saumoy, va ser antidemocràtic, que el President Tarradellas, no organitzés mai unes eleccions? O potser, va ser fruit de la seva situació, en l’exili?
També critica que l’Islam sigui la religió de l’estat sahrauí, per seguidament convidar als sahrauís a acceptar una autonomia dins d’un regne dominat de forma quasi absoluta per un rei, que te com a carta de presentació ser descendent de Mahoma i que aprofita aquest fet, per tractar als marroquins com a súbdits, no com a ciutadans. Potser és més democràtic ser descendent de Mahoma que escriure una constitució?.
El respecte als drets individuals comença per respectar la decisió dels individus i en el cas del Sàhara Occidental, comença en reconèixer el dret dels sahrauís a decidir el seu futur i aquest futur, per ser democràtic, passa pel referèndum d’autodeterminació.
Cal recordar, que en cap Campament de Refugiats del mon, es viu en llibertat, ni tan sols en els sahrauís. Però si una cosa que comparteixen TOTS els refugiats del mon, es haver estat obligats a deixar la seva terra. En el cas dels sahrauís, és prou conegut que van ser obligats a marxar perseguits per l’aviació marroquina, que els bombardejava amb napalm i per l’exèrcit d’aquest mateix país, que rematava a qui trobava viu.
Potser cal recordar, que com tots els camps de refugiats, els de Tindouf, son controlats per la ONU, a través de la MINURSO, el PAM i l’ACNHUR i segur que aquestes agències, mai permetrien retencions ilegals com les que apunta en Joan Saumoy, que tampoc denuncia AMNISTIA INTERNACIONAL.
En Joan Saumoy, en canvi, ignora, els més de 500 desapareguts, els morts de la causa sahrauí en els Territoris Ocupats, les tortures als joves estudiants sahrauís o la marginació laboral i social que pateixen els sahrauís en la seva terra. Potser, segons en Joan Saumoy, els sahrauís no tenen dret a pensar que independents viurien millor?
Denunciar el suposat sistema de partit únic, com ho fa el mateix Joan Saumoy, és ignorar una realitat política prou rica i crítica amb la situació en la que viuen els sahrauís. Qualsevol especialista en temes africans i del mon àrab li explicaria, que tot i les dificultats en que es viu l’exili sahrauí, les posicions crítiques son acceptades. Potser el que vol denunciar en Joan Saumoy, es que ell defensaria altres postures que son absolutament marginals, entre els sahrauís.
En Joan Saumoy, es situaria amb els que volien enviar a la foguera a en Galileu Galilei, perque aquest posava en dubte, tot un sistema de valors. L’església, preferia conservar l’ordre a que la veritat transformés l’Europa de la seva època. Potser la posició dels sahrauís és incòmoda per aquells que no entenen que no es poden canviar relacions econòmiques per drets humans.
En Galileu, estava disposat a explicar i a discutir amb els seus crítics, amb raonaments científics, allò que ell havia estudiat tota una vida. Massa coincidències amb la realitat actual des sahrauís, on en Joan Saumoy, vol convertir les víctimes en culpables i els botxins en víctimes, ignorant que els drets democràtics individuals comencen amb la llibertat d’expressió, tan a Sabadell com a El Aaiun
La foto és dels companys d'ESTEL NEGRE (Balears)