Fa dies que anem veient la proliferació d’idees i plataformes sobiranistes, d’intencions de refundar el catalanisme o propostes de mobilitzar la ciutadania al voltant dels maltractes i les ineficàcies que estem rebent de l’estat.
Són fets i propostes lògiques en un moviment, el catalanista, que des de fa més de 100 anys, protagonitza, d’una forma o de l’altra, la vida política d’una nació, la catalana, que tot i no tenir estat, sempre ha aspirat a tenir-lo i que en tot cas, l’ha simulat amb tota una xarxa institucional, que sempre ha treballat com ho fan els estat, pel manteniment d’una cultura i la cohesió social que permet sobreviure als pobles.
No és una tasca fàcil, la del catalanisme i la de la cultura catalana: sobreviure en un mon de cultures i pobles molt consolidats, per una banda, i al procés de globalització, que enforteix les propostes més dinàmiques, normalment, les que tenen més mitjans, per l'altra.
A l’hora de plantejar propostes de futur es troben a faltar aquelles que realment han de fer front la situació actual de la societat catalana, de la nació catalana. Cal dir-ho molt clar, estem en un moment delicat. A diferència d’altres moments claus, ara estem mancats d’un projecte polític global que enganxi, que doni solucions reals als problemes que planteja la supervivència d’una petita nació sense estat.
A l’època dels Prat de la Riba, Cambó, Coromines i d’altres, es va fer front a temes tant importants com la normalització de la llengua catalana (essencial per la supervivència de les llengües) o el bastiment d’un esquema institucional. Es va fer tot allò que feia possible la supervivència d’una cultura, sense mitjans però amb la voluntat de treballar amb les eines de cultures que llavors ja tenien el recolzament de l’estat … aquesta voluntat, aquesta estructura és la que bàsicament ens ha arribat fins quasi avui
A l’època de la Generalitat Republicana, les eines i les institucions van obtenir allò que els hi mancava, recursos i el recolzament de l’acció política. Poser els recursos eren molt migrats, però la voluntat institucional, era la d’incidir socialment.
Tant en una època com en l’altra, es va acumular prou-ta vitalitat com per impulsar la cultura i la nació catalana. Socialment el català i la voluntat de recuperar les institucions tenia prou força com per lluitar contra totes les adversitats, i socialment, la voluntat de ser català s’imposava. Algú ens dirà que en condicions no mancades de dificultats, es veritat, però la societat estava disposada a assumir els reptes que suposava mantenir la pròpia identitat.
Avui, els reptes son diferents. Catalunya i el catalanisme, han de fer front a molts reptes que no es poden resoldre en el marc dels partidismes. La gran virtut dels catalanismes d’èpoques anteriors, es que es sumaven esforços i encara que fos des de perspectives polítiques i socials molt diferents, el treball acabava essent dirigit en una mateixa direcció. Podem veure, amb el sols esforç d’obrir qualsevol llibre d’història, com a socialistes, comunistes, liberals o els nacionalistes més fervorosos coincidien en el treball de construcció d’una identitat.
Ara quan proliferen plataformes sobiranistes o propostes refundacionistes, aquestes no aconsegueixen trencar els diferents marcs partidistes. Quan tenim un marc polític favorable, amb unes competències com mai abans havíem tingut, això no serveix per aturar la visible aturada del sentiment català i veiem, també, com aquest cada cop té més dificultats per expandir-se cap a les noves comunitats que s’estan establint a casa nostra.
El catalanisme, cal que basteixi un projecte polític adaptat a les necessitats de la nova societat global, que sigui atractiu als nou vinguts, tal com ha estat fins fa poc i que sigui també atractiu a aquells i aquelles que som i ens sentim catalans.
Un projecte, el catalanista, que traspasi les fronteres partidistes i que sigui sensible a totes les sensibilitats polítiques i socials. Cal recuperar aquella voluntat de defensa de la identitat, però sense caure (aquesta ha estat molt de temps la gran virtut del catalanisme) en l’argumentari identitari tradicionalista, sino en aquell que vincula la pertanyensa a una comunitat a la lliure voluntat individual.
Un catalanisme que al temps s’ha de mostrar involucrat amb els problemes globals, que no pot ignorar temes com el canvi climàtic o les situacions injustes que es desenvolupen arreu del mon.
Que ha de fer front, als temes centrals que preocupen a la societat catalana del S. XXI.
Potser, algun dia, si aquest projecte es consolida, haurà de definir quin és el seu horitzó polític i si aquest ha de ser el que es planteja des del sobiranisme. PARLEM-NE
Són fets i propostes lògiques en un moviment, el catalanista, que des de fa més de 100 anys, protagonitza, d’una forma o de l’altra, la vida política d’una nació, la catalana, que tot i no tenir estat, sempre ha aspirat a tenir-lo i que en tot cas, l’ha simulat amb tota una xarxa institucional, que sempre ha treballat com ho fan els estat, pel manteniment d’una cultura i la cohesió social que permet sobreviure als pobles.
No és una tasca fàcil, la del catalanisme i la de la cultura catalana: sobreviure en un mon de cultures i pobles molt consolidats, per una banda, i al procés de globalització, que enforteix les propostes més dinàmiques, normalment, les que tenen més mitjans, per l'altra.
A l’hora de plantejar propostes de futur es troben a faltar aquelles que realment han de fer front la situació actual de la societat catalana, de la nació catalana. Cal dir-ho molt clar, estem en un moment delicat. A diferència d’altres moments claus, ara estem mancats d’un projecte polític global que enganxi, que doni solucions reals als problemes que planteja la supervivència d’una petita nació sense estat.
A l’època dels Prat de la Riba, Cambó, Coromines i d’altres, es va fer front a temes tant importants com la normalització de la llengua catalana (essencial per la supervivència de les llengües) o el bastiment d’un esquema institucional. Es va fer tot allò que feia possible la supervivència d’una cultura, sense mitjans però amb la voluntat de treballar amb les eines de cultures que llavors ja tenien el recolzament de l’estat … aquesta voluntat, aquesta estructura és la que bàsicament ens ha arribat fins quasi avui
A l’època de la Generalitat Republicana, les eines i les institucions van obtenir allò que els hi mancava, recursos i el recolzament de l’acció política. Poser els recursos eren molt migrats, però la voluntat institucional, era la d’incidir socialment.
Tant en una època com en l’altra, es va acumular prou-ta vitalitat com per impulsar la cultura i la nació catalana. Socialment el català i la voluntat de recuperar les institucions tenia prou força com per lluitar contra totes les adversitats, i socialment, la voluntat de ser català s’imposava. Algú ens dirà que en condicions no mancades de dificultats, es veritat, però la societat estava disposada a assumir els reptes que suposava mantenir la pròpia identitat.
Avui, els reptes son diferents. Catalunya i el catalanisme, han de fer front a molts reptes que no es poden resoldre en el marc dels partidismes. La gran virtut dels catalanismes d’èpoques anteriors, es que es sumaven esforços i encara que fos des de perspectives polítiques i socials molt diferents, el treball acabava essent dirigit en una mateixa direcció. Podem veure, amb el sols esforç d’obrir qualsevol llibre d’història, com a socialistes, comunistes, liberals o els nacionalistes més fervorosos coincidien en el treball de construcció d’una identitat.
Ara quan proliferen plataformes sobiranistes o propostes refundacionistes, aquestes no aconsegueixen trencar els diferents marcs partidistes. Quan tenim un marc polític favorable, amb unes competències com mai abans havíem tingut, això no serveix per aturar la visible aturada del sentiment català i veiem, també, com aquest cada cop té més dificultats per expandir-se cap a les noves comunitats que s’estan establint a casa nostra.
El catalanisme, cal que basteixi un projecte polític adaptat a les necessitats de la nova societat global, que sigui atractiu als nou vinguts, tal com ha estat fins fa poc i que sigui també atractiu a aquells i aquelles que som i ens sentim catalans.
Un projecte, el catalanista, que traspasi les fronteres partidistes i que sigui sensible a totes les sensibilitats polítiques i socials. Cal recuperar aquella voluntat de defensa de la identitat, però sense caure (aquesta ha estat molt de temps la gran virtut del catalanisme) en l’argumentari identitari tradicionalista, sino en aquell que vincula la pertanyensa a una comunitat a la lliure voluntat individual.
Un catalanisme que al temps s’ha de mostrar involucrat amb els problemes globals, que no pot ignorar temes com el canvi climàtic o les situacions injustes que es desenvolupen arreu del mon.
Que ha de fer front, als temes centrals que preocupen a la societat catalana del S. XXI.
Potser, algun dia, si aquest projecte es consolida, haurà de definir quin és el seu horitzó polític i si aquest ha de ser el que es planteja des del sobiranisme. PARLEM-NE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada