La
qüestió sahrauí és principalment un tema de descolonització, que s’inicia amb
la voluntat d’aquest poble de ser-ho i de concretar-ho assolint la seva
independència, tal com ho van aconseguir altres pobles d’Àfrica, que també van
patir la colonització europea.
El
seu dret a la independència, ha estat i és reconegut des de les institucions
internacionals. La pròpia ONU, avui, considera el Sàhara Occidental, com un
territori a descolonitzar, i com a tal,
ja va instar a la potència colonial que l’ocupava, Espanya, a organitzar un
referèndum d’autodeterminació, pas previ, a la seva independència. Al temps que
es produïen aquests esdeveniments, el poble sahrauí també feia evident la seva voluntat
constituint i recolzant el seu moviment d’alliberament nacional, el FRENTE
POLISARIO, que primer va haver de lluitar contra la potència colonial, Espanya
i després va fer front a l’ocupació il·legal de les tropes del Marroc i
Mauritània, que van ocupar el territori com a conseqüència dels vergonyosos
acords tripartits de Madrid de 1976, on Espanya, es va intentar despendre de
les seves obligacions envers els sahrauís i envers la comunitat internacional.
Podem parlar d’identitat
nacional dels sahrauís?
No
podem oblidar que el nomadisme és una cultura que històricament es va articular
al voltant de la tribu i des de l’inici de la creació de la identitat nacional
sahrauí, la pertinença a les tribus va ser una referència d’identitat que
determinava les xarxes econòmiques, polítiques i socials a les quals pertanyien
els individus.
Com
en altres pobles de l’Occident d’Àfrica, el sentiment de pertànyer al poble
sahrauí neix amb els processos de descolonització i com també en d’altres
casos, és difícil establir límits de pertinença a aquesta identitat. En tot
cas, hi va haver un conjunt de tribus nòmades de guerrers i de pastors que
havien establert llaços importants al voltant del domini i distribució de
l’aigua i de l’espai territorial, basats en la força i les relacions comercials.
On cada grup tenia un territori i els més febles pagaven tributs de protecció
als més forts.
Va
ser bàsic en la creació de la identitat nacional sahrauí, la transferència dels
territoris per part de les tribus a la nova entitat nacional creada després de
la sortida dels espanyols i la invasió marroquina (1976) la República Àrab
Sahrauí Democràtica, així com també de la transferència de l’autoritat dels
antics caps als llavors joves dirigents del Frente Polisario, que dirigien militarment
la lluita per la independència.
Aquests
dirigents, van voler conservar els valors positius de les antigues tribus
camelleres al temps que marginalitzaven les relacions verticals del tribalisme
i així construir una identitat nacional democràtica, molt en la línia de la que
es desenvolupaven llavors a Algèria o Líbia, estenent el dret de vot a homes i
dones ...
Aquests
fets es poden retrobar en el desenvolupament de la societat sahrauí a l’exili i
la guerra, on els homes desenvolupaven el seu coneixement del territori,
participant a l’exèrcit sahrauí i les dones es convertien en el baluard dels
campaments (acostumades culturalment a sostenir els campaments base dels
nòmades i a desenvolupar els intercanvis econòmics) fets que no trencaven amb
les societats anteriors i mantenien la sociabilitat tradicional: la nova societat sahrauí igualava els drets
però no trencava les formes de sociabilitat tradicional
Les dones als Campaments de Refugiats de
Tinduf (a partir de 1976) van organitzar l’educació, la salut, la producció
(del que es podia produir) o la justícia i li donava accés a l’educació en tots
els nivells, ja que l’objectiu prioritari era contribuir a crear la societat
del futur, síntesi entre la societat
tribal i la modernitat occidental.
Una societat en guerra
permanent: entre el conflicte armat a la pau no resolta
Aquesta
societat que té la voluntat de ser, que cap a finals dels anys 60 del S.XX la
ONU instava a Espanya a facilitar el seu propi procés d’autodeterminació i
independència, pateix un conflicte que a
partir de l’any 1976, divideix els sahrauís entre els que es van veure obligats
a fugir de la seva terra i que perseguits amb napalm, per l’aviació marroquina,
es van haver d’instal·lar en els Camps de Refugiats de Tinduf i els que aclaparats per la situació, es van
quedar als Territoris Ocupats pel Marroc i que des de llavors pateixen una greu
repressió, que no sols afecta els que fan pública la seva voluntat de reclamar
els seus drets com a poble i com a persones, sinó que arriba als intents
repetits de destruir tota manifestació cultural que es pugui relacionar amb el
poble sahrauí i la seva pròpia identitat nacional. En aquest sentit, no podem
oblidar les greus separacions familiars, encara avui no solucionades
Els
ja declarats oficialment com a il·legals ACORDS de Madrid (14/11/19175) que
repartien el territori entre Mauritània i el Marroc, donaven pas a una guerra,
que finalment i sota els auspicis de la ONU (1991) s’arribava a un alto el foc
que obliga a les parts (Marroc i RASD) a reiniciar el procés
d’autodeterminació: el compromís de
tirar endavant amb el referèndum d’autodeterminació.
Amb
tot i com que la situació encara avui continua oberta, no podem amagar una
sèrie de realitats:
-
La voluntat de boicotejar repetidament el procés d’autodeterminació per part
del regne del Marroc, amb la sola intenció de consolidar la seva ocupació
il·legal del territori útil del Sàhara Occidental, que intenten explotar, de
forma il·legal, amb la complicitat d’Espanya, França i en ocasions, de la Unió
Europea (fet que contrasta amb l’escrupolositat dels USA quan signa tractats
comercials amb el Marroc, deixant sempre fora d’aquests els territori dels
sahrauís)
-
La manca de compromís per part d’Espanya de complir amb les seves obligacions
envers la ONU, i sobretot, envers els sahrauís, d’acabar amb el procés
d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
-
La ONU manté el Sàhara Occidental entre els territoris a descolonitzar i manté
a la zona una missió la MINURSO que hauria de verificar sobre el terreny el
compliment dels acords de la ONU, però amb un inconvenient important: no te
competències a l’hora de controlar el manteniment dels drets humans al
territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc
Perspectives: de
l’actualitat al futur des de Catalunya i Espanya
Som
conscients que la nostra solidaritat té una vessant política, que parteix del
nostre recolzament inequívoc a la voluntat dels i les sahrauís per tal
d’obtenir la independència del Sàhara Occidental i en el nostre recolzament al
Frente Polisario, com a legítim representant d’aquesta causa.
Per
altra banda, també ens obliga a reclamar a les institucions i als partits
polítics espanyols i catalans un posicionament clar envers conflicte i als
governs, també de Catalunya i Espanya a complir amb les seves obligacions.
-
La primera d’elles, és exigir al govern espanyol l’impuls i un
reconeixement inequívoc al procés d’autodeterminació dels sahrauís.
-
Al govern de la Generalitat de Catalunya, cal demanar que els interessos
econòmics i polítics, no poden amagar les violacions dels drets humans que es
produeixen als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental per part de les tropes
colonials marroquines
-
La nostra constatació és que massa sovint, les polítiques espanyoles en
aquesta zona s’han vist condicionades per interessos econòmics que han volgut
afavorir les multinacionals espanyoles establertes al Marroc.
-
Aquests interessos, han volgut convertir en “invisible” aquest conflicte i
sobretot, han volgut amagar la repressió que pateixen els defensors dels drets
humans sahrauís als Territoris Ocupats, per part de la policia i l’exèrcit
marroquins, així com també han amagat els boicots a la cooperació amb els
Campaments de Refugiats de Tinduf
En els Territoris del Sàhara
Occidental, ocupats pel Marroc
Denunciem
la situació que pateixen els sahrauís, que veuen violats els seus drets. Tot i
que coneixem el desenvolupament d’una veritable intifada sahrauí des del 2005
(resistència pacífica a l’ocupació marroquina) s’han anat desenvolupant
diversos actes de resistència, també pacífiques):
-
Desembre 2009: Aminetu Haidar: vaga de fam per tal de reclamar el seu dret
a tornar El Aaiun
-
Novembre 2010: Gdeim Izik, protesta social dels sahrauís on es combinaven
reivindicacions socials (accés al treball, a prestacions socials ... ) i el
dret a l’autodeterminació. Tot de forma pacífica en un campament espontani que
serà dissolt pels marroquins per la força. Molts considerem aquest acte com
l’inici de la posterior primavera àrab que es va desenvolupar pel Nord d’Àfrica
-
2013: Judici a 23 activistes
sahrauís per haver participat en la mobilització de Gdeim Izik, amb acusacions
falses (demostrat) on fins i tot Amnesty International, posa en dubte la
validesa del judici, sense suficients garanties judicials i sense jurisdicció
pels tribunals marroquins. Tot i així les penes han estat absolutament
desproporcionades: 9 sentències a cadena perpètua, 4 de 30 anys, 7 de 25 anys i
3 de 20 anys, en presons infectes i on els abusos són un fet corrent
-
2015: es denega l’asil polític a Espanya a Hassana Aalia: l’estat espanyol vol
forçar la sortida de l’activista sahrauí al Marroc, condemnat el judici del
2013 a una pena perpètua. S’ha generat una forta solidaritat al voltant de
Hassana Aalia, que ha posat un altre cop la causa sahrauí sobre la taula
Aquestes
accions que semblen aïllades no son més que actes d’una resistència que han
desenvolupat els sahrauís els últims 40 anys i que ha estat silenciada pels
marroquins, amb un èxit força important: una repressió que ha inclòs la
destrucció física de tot símbol diferencial sahrauí i fins i tot de l’ocupació
espanyola. En aquest afany de destrucció, fins i tot, s’han traslladat els
joves a estudiar al Marroc, separant-los de les seves famílies, s’ha prohibit
parlar i estudiar espanyol, s’ha destruït tota la documentació que podien tenir
els sahrauís de l’època espanyola ...
Els Campaments de Refugiats
Sahrauís de Tinduf
S’han
vist greument afectats per les retallades a la cooperació que ha protagonitzat,
en el cas de Catalunya, el govern de la Generalitat.
Cal
recordar aquí les denúncies de la pròpia ONU, reclamant el compliment dels
compromisos amb els sahrauís per part de les administracions del nostre país i
potser cal recordar la necessitat de recolzar l’acció de petites i mitjanes
entitats que com l’ACAPS, també han demostrat una bona gestió dels recursos
assignats.
La
mateixa ONU i les seves agències, tampoc garanteixen els seus propis mínims
alimentaris i sanitaris en els campaments de refugiats
Aquests
campaments, van incidint en la seva autoorganització i aquí tornem a destacar
el paper de la dona sahrauí com a element equitatiu i la seva centralitat en la
transició entre la societat tradicional sahrauí i la modernitat de la societat
nacional i de la futura RASD independent.
Perspectives de futur
En
les nostres perspectives podem traçar-ne de 2 tipus:
Immediates:
-
La MINURSO la Missió Internacional de les Nacions Unides pel Referèndum al
Sàhara Occidental, hauria d’ampliar les seves competències per tal d’incloure
la vigilància del drets humans sobre el territori
-
La Unió Europea, en general, tal com fan els USA, hauran d’excloure
l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental, en els seus acords
amb el Marroc
-
La ONU i Espanya (com a potència colonial) han de garantir la celebració
del referèndum d’autodeterminació del sahrauís i han de garantir el seu accés a
la independència
A llarg
termini
-
La construcció de la futura RASD no serà gens fàcil, abans de tot, haurà de
superar les reticències geopolítiques que han convertit França, Espanya o els
USA, en aliats del Marroc i molt poc crítics amb les violacions dels drets
humans que s’estan produint al Sahara Occidental.
-
Internament, la pròpia RASD haurà de superar la retrobada de sahrauís que
venen de 2 realitats molt diferents: dels Campaments de Tinduf i els que han
viscut l’ocupació marroquina
