Aquest matí (del 5 de gener) un amic m’ha fet arribar la noticia que vostè,
en Vicenç Fisas, havia publicat un article a “EL PAIS” sobre el tema del Sàhara
i en aquell moment ha pensat, per fi llegiré un article seriós sobre aquest
tema en una mitjà de gran tirada com és aquest diari.
Li he de dir i li he de reconèixer que el to i les formes son exquisides,
però també li he dir que m’ha decebut molt el contingut. I he de confessar que
en primer lloc li he trobat poc rigor històric i un poc rigor en el tractament
de les informacions, però sobretot, un arrenglerament sense condicions amb les
tesis del Regne del Marroc.
Manca de rigor per quan vostè parla de que el Marroc va fer fugir la mitat
de la població, quan la intenció del Marroc practicar un genocidi, encerclant
els barris saharauis, per tal de que no pogués sortir-ne cap (per sort molts
van poder marxar i van evitar, indirectament, la mort dels que es van haver de
quedar, el seu premi, l’exili).
Poc rigor, per quan vostè no parla dels més de 150.000 soldats marroquins
destinats al Sàhara Occidental i ni tan sols cita les més de 5.000.000 de mines
antipersona plantades al desert pels mateixos marroquins (per cert una gran
part d’elles de fabricació espanyola) ni tan sols de la voluntat marroquina de
mantenir separades les famílies entorpint tot el que ha pogut, el retrobament
dels sahrauís i utilitzant aquest fet per pressionar els refugiats polítics
dels Campaments de Tinduf.
Poc rigor, quan vostè no diu enlloc que el Sàhara Occidental, oficialment,
és un territori administrat per la ONU i és un territori, considerat per
aquesta institució com a “per descolonitzar”. Vol un reconeixement més explícit
del dret a l’autodeterminació? També oblida les moltes resolucions aprovades
per l’Assemblea de la ONU, que reconeixen aquest dret.
No diu res del reconeixement de l’O.U.A. de la República Sahrauí, fet que va provocar un
veritable terratrèmol polític dins del món africà per la sortida d’un país tan
important com és el Marroc, espero que vostè no sigui dels que consideren els
africans, com a poc seriosos o com a protagonistes de polítiques de quarta
categoria.
Una altra cosa que em sorprèn molt, és que en el seu fil argumental posa
constantment “la pilota” en el camp dels sahrauís, considerant-los
implícitament com a culpables de la situació i es dedica a justificar el
Marroc. La veritat, no m’esperava de vostè que justifiqués de forma tan clara
l’agressor i no entenc que el realisme passi per acceptar allò que imposa el
que agredeix (s’imagina que aquest fil argumental l’apliquéssim en d’altres
esferes de la nostra vida o en les relacions personals o de gènere?). M’imagino
i estic segur que vostè estaria amb mi i la raó no la buscaria en cap cas en
les tesis dels agressors.
Sé que la solució és molt complicada, però el que no es cert es que els
sahrauís no s’hagin mogut de les seves posicions. En el 2n Pla Baker i fins
avui en dia, han acceptat conviure amb el Marroc, acceptant un període
transitori d’autonomia, a canvi, sempre han demanat el reconeixement al dret a
l’autodeterminació i el dret dels refugiats polítics a retornar a la seva terra
sense cap mena de repressió ni de marginació. Senyor Fisas, és el Marroc el que
ha boicotejat insistentment les negociacions, ja que mai ha acceptat el dret
d’autodeterminació dels sahrauís i sobretot sabent que ells són els que en
realitat tenen “la paella pel mànec”. Fins i tot, els marroquins han vetat les
seves pròpies propostes quan aquestes eren acceptades pels sahrauís.
Un altre tema que no entenc del seu article és que no denunciï
explícitament no sols els fets explicats anteriorment, sinó que a més no digui
res de la violació dels dret humans practicats des del mateix moment de
l’ocupació i fins avui en dia. No sé si sap que mentre EL PAIS publicava el seu
article, detenien l’activista HASSANA ELWALI, el seu delicte, renovar la seva
tarja d’identitat marroquina. No sé si sap que de forma arbitrària, es jutjaran
davant de un tribunal militar, a un grup de sahrauís que van participar en les
mobilitzacions de fa una any, al Campament de Gdeim Izik, a les afores d’El
Aaiun ocupat, el seu delicte: denunciar la seva situació social i la marginació dels
sahrauís, als quals se’ls impedeix treballar a l’administració i a formar-se de
forma adequada.
És curiós que cada vegada més i a pesar dels impediments, arribin al
Campaments de Refugiats de Tindouf, joves provinents dels Territoris Ocupats
del Sàhara Occidental, fugint de la cruel repressió practicada per l’exercit
marroquí.
Em sorprèn molt que critiqui el fet de que Mohamed Abdelaziz es mantingui
en el poder després de 35 anys i no tingui ni una sola paraula de crítica pel
tirà rei del Marroc, que no sols acumula poder econòmic sinó que a més es
considera cap religiós i pol
ític i evidentment no és escollit per
ningú. Almenys Mohamed Abdelaziz, posa el seu càrrec a disposició en els
congressos del Frente Polisario (que com a tal és una força política molt
diversa en el seu interior). Possiblement ens posaríem d’acord en la necessitat
d’emprendre reformes i renovacions, però també estarà amb mi que tot plegat ho
facilitaria un entorn lliure i democràtic, que és molt complicat de trobar quan
et mantenen fora de la teva terra, en campaments de refugiats cada vegada en
condicions més precàries.
Per fi, em sorprèn molt quan no afirma de forma contundent que la pau ha de
venir acompanyada pel respecte dels drets humans, per la llibertat d’expressió
i el respecte dels drets dels pobles. Aquest crec que hauria de ser el fil
argumental d’un article que parli del Sàhara Occidental, buscant una sortida
(molt complexa però necessària).
Si vol, podem parlar més profundament de tot plegat, sols cal que contesti
a aquest mail o em telefoni
Moltes gràcies per la seva atenció.
El saluda atentament,
TONI GUIRAO
