Crec que m'he guanyat el dret de dir el que vull dir i en el cas del Sàhara Occidental crec que no he de donar explicacions a ningú, I si algú les vol, que preguntin als refugiats i refugiades que viuen a Tinduf. Saben que estaré amb ells i elles fins el últim dia de la meva vida.
Per sort per a mi el Sahara, el desert, em va donar una filla que va venir a casa meva d'una familia que ara és la meva. Una filla que m'ha donat moltes coses però sobretot molts motius més per pensar en tot allò que faig cada dia. És bo que en cada moment revisem el que fem, com interaccionem amb el món que ens envolta. ÉS LA ÚNICA FORMA DE SER MILLORS, o com a mínim d'intentar ser-ho.
Demà, 28 de febrer, es casa aquesta filla del desert i jo no hi puc ser. Aquella filla que va venir com un núvol de sorra, d'aquella que creaven la gent d'Ulad el Mizna quan travessaven amb els seus camells l'Àfrica Occidental.
Jo no hi puc ser però vull que ella sigui feliç, s'ho mereix després de molts anys de viure entre dues cultures. De dubtar entre ser entre allà on ella pertany i una gent que se l'estima sense condicions.
La meva pena, com dic, és no ser-hi. No poder ballar en el seu casament encara que ella s'hagi d'amagar darrera el seu vel; i hagi de fer veure que és allà i tan sols ser allà.
Moltes felicitats FATIMETU, espero que siguis feliç, no et conformis amb menys i espero que de tant en tant pensis en aquesta segona família, la de Mataró.
Mentre tant, en Toni, com sempre, t'estimara com una filla i estimarà el teu desert.
No ho dubtis, continuaré lluitant, com sempre, perque tu siguis lliure.
Continuaré lluitant perque els meus germans sahrauís siguin Lliures!
